Abans d’iniciar la trobada de l’associació “Famílies per l’acollida”, a la quarta edició el PuntBCN, la seva presidenta va convidar els assistents a l’acte a participar al projecte de la casa de St. Esteve - l’antiga rectoria de Vinyoles d’Orís, molt a prop de St. Hipòlit de Voltregà-, amb oracions i amb ajuda econòmica, per tal de poder reformar-la: ha sorgit aquesta casa per respondre a la necessitat d’acollida de dones en situació de vulnerabilitat i risc social amb o sense fills que necessitin una llar.

L’Anna, la moderadora de la trobada, presentà l’acte posant davant de tots la provocació que ha fet el sant Pare amb l’Amoris Laetitia tot convidant-nos a fer “domèstic” el món. La família necessita obrir-se perquè si es tanca, s’ofega o s’asfixia i poden més els límits, les discussions o trencaments; el Papa, en aquest sentit, proposa com a camí de la família cap a la felicitat obrir-se i preocupar-se pel necessitat. Justament per aquest motiu, la “Rucu”, una dona argentina, ha decidit venir des del seu país d’origen per testimoniar al PuntBCN una vida difícil, molt marcada per l’addicció al “paco” -una droga molt consumida als barris pobres de Buenos Aires-. Va explicar com era la seva vida als barris marginals, on es drogava a diari i, com per això, no va poder cuidar els seus fills. Vivia al carrer i va estar a punt de morir per culpa d’una pulmonia mentre estava embarassada, però gràcies al suport dels cures “villeros” -mossèns destinats a l’assistència de la població de Buenos Aires que viu a barraques, a la perifèria de la ciutat- i els seus voluntaris de l’Hogar de Cristo va conèixer què és una abraçada incondicional, l’espera pacient i l’esperança en ella. Es va sentir estimada i valorada i això va fer possible un ingrés per desintoxicar-se, mentre li cuidaven el fill els voluntaris de l’Hogar de Cristo. La seva rehabilitació va ser difícil i llarga però, tant els voluntaris com els sacerdots de l’Hogar de Cristo, sempre la van esperar pacients i plens de misericòrdia: en ells, ella ha trobat la seva veritable família. Un cop rehabilitada, va poder retrobar-se amb els seus fills i començar a ajudar a altres dones toxicòmanes, fins al punt d’acollir un bebè d’una d’elles. Actualment és responsable de la casa d’acollida de dones toxicòmanes.



El altres dos ponents de la taula, el Ferran R. i la Tere F. explicaren el seu camí en la seva vocació de família oberta, ja als inicis, abans de casar-se, quan van anar al Togo a participar d’una missió dels pares de la Salle. Van quedar molt impressionats i els va néixer la vocació a la vida comunitària, fins a fer-se una promesa: viurien una vida austera i oberta al món. Aquesta vocació s’ha vist sostinguda i esperonada pels els amics de “la Masia”, amb què van començar un camí en la fe, abraçat pel moviment de Comunió i Alliberament i essent molt present en el seu camí vocacional un sacerdot de Madrid. D’aquesta vida comunitària ha nascut el desig d’acollir, en diferents modalitats; de fet, acollint han viscut un sacrifici, tants els fills com el matrimoni, per l’haver de compartir-ho tot i perquè, tantes vegades, el Ferran li dedicava més temps als altres que als seus propis fills o a la seva muller. Ara fa poc, han decidit acollir dos germans, des de fa un any: això ha permès a la Tere i als seus fills gaudir d’un marit i pare que es dona al món, dins de casa. Aquest sacrifici ha representat pel fills i la Tere un camí de treball i maduració per poder viure una vida més gratuïta i gran, que ha estat un bé per ells i per tota la comunitat. El matrimoni va poder descobrir, gràcies a l’ajuda del sacerdot madrileny, que la vocació al matrimoni resideix en el fet d’estar junt per construir l’obra d’un Altre. L’experiència, doncs, és aquesta: “quan veus l’altre construint aquesta obra d’un Altre t’enamores més. L’amor creix quan veus a l’altre donar-se”, van afirmar.



Ara bé, van subratllar, també, que sols no poden fer-ho: “si estic sol, no puc suportar que els meus fills no facin allò que jo vull, no puc suportar les manies de la meva dona, no puc mirar-me a mi, no puc viure. Només puc quan m’apropo a les coses amb la consciència que no estic sol. Una consciència que creix en la mesura en què veig el valor i la necessitat de la comunitat a la meva vida”. I aquesta necessitat desperta un desig de no perdre les coses que l’home estima: “la meva experiència és que quan estic amb els meus amics de ‘la Masia’ o quan soc aquí, amb vosaltres, i des d’ara, quan estic amb els amics de l’Hogar de Cristo ja no tinc por a perdre allò que més estimo. Ni tampoc temo entregar la vida, donar-ho tot”, va exposar el Ferran R.

Va ser un acte intens i verdader, molt enriquidor i provocador, on es va mostrar la potència que té l’acollida incondicional de l’altre i que l’acollida és possible i més humana, si es fa des de la pròpia fragilitat cap a la fragilitat de l’altre.