És divendres sant, un dia gris a la ciutat de Barcelona. Comencem el Via Crucis al Cottolengo del Pare Alegre. Som a la capella, amb la gent de la casa -monges, malalts i ancians- i desenes de persones i, junts, reviurem les últimes hores del Crist, que agonitza. Mons. Vadell guia les meditacions d'aquest camí: “Tinguem l’actitud de Joan, el deixeble estimat. El Senyor ens parla al cor, recolzem-nos a Ell i estiguem atents, en el silenci”.

Comencen les estacions del camí de la creu i sortim fora, amb vistes de la ciutat. Jesucrist és entregat i fet pres a la muntanya de les oliveres, des d'on es contempla la ciutat santa. "Qui busqueu? -ens interpel·la el bisbe- També el Senyor preguntà a Adam: 'On ets?’ I què li responem nosaltres? Qui busquem? On som?”. En aquest silenci i amb els cants podem preguntar-nos-ho; preguntes que ens ajuden i fan actual el misteri de la Passió. “Were you there when they crucified my Lord?” ens pregunta el cor, que acompanya les estacions amb cants polifònics.



En processó, ens dirigim al parc Güell. Només d'entrar-hi, els estrangers i els naturals que passegen pel parc s'aturen, callen, prenen fotos i contemplen aquesta multitud que recorre el camí amb una creu de fusta al capdavant. Ens aturem sota un pi per meditar la condemna de Crist, i cantar amb melodies de Bach i composicions centenàries. “Som conscients de la bellesa d’aquest gest? Podríem preguntar a tanta gent que ens mira: Què busqueu? Vulguem seguir Jesucrist, testimoni de la Veritat. Vulguem, doncs, unir-nos a Ell”.

Continuem el camí de la creu, en un silenci respectat per tanta gent. Silenci que només trenquen els cants d’ocells, alguns venedors d'aigua o el salteri d’un músic de carrer. La sobrietat dels murs i balcons de pedra del parc acompanyen el recorregut de la creu que porta un jove fins a la següent estació.



Pugem fins al Turó de les Tres Creus. Jesús és crucificat i mort. “‘Tinc set’: és el que sento al cor; vol ser saciat. Aquest crit de Crist a la creu és el gran crit de la humanitat. Que aquest crit ressoni dins meu”. Seguim el relat de l'Evangeli: “i fent un gran crit, va expirar”. I uns segons de silenci absolut, profund. Davallat de la creu el posen al sepulcre. I acabem el Via Crucis, però ho fem amb una esperança certa. “La pedra que li van posar al sepulcre no és tan pesada que l'amor del Senyor no la pugui retirar. També la llosa que tens al damunt. Ell té clar la teva llibertat. Hi compta per poder sortir del teu bloqueig, de la teva tomba”.

El músic del turó, que toca harmònica i guitarra ha viscut amb atenció les oracions, cants i la meditació que s'hi han fet. No se n'oblida i cada any s'hi afegeix. Un cop s'ha acabat, demana el llibret de cants i lectures per rellegir-lo i se'l guarda. I se'n torna a tocar, com de costum. Sens dubte, “Quan es va manifestar al món, els seus iguals van veure que no tenia igual”.
Pol (Terrassa)