La inseguretat existencial amb la qual tan sovint ha de passar comptes l'home d'avui el fa caure en la por. Quantes situacions hi ha que no pot controlar amb les seves forces! Això mateix va succeir en temps del profeta Isaïes: davant la imminència d'una guerra, la casa de Judà intenta assegurar-se l'aliança amb una potència estrangera, els assiris. Davant la por, la temptació és sempre la mateixa: confiar-se al poder, al més fort, perquè ens alliberi de l'estat d'inseguretat en què ens trobem. Però els comptes no surten, i la por no desapareix.

Arribats a aquest punt, Déu pren la iniciativa i es dirigeix a Acaz, rei de Judà, a través del profeta Isaïes, per indicar-li que aquest no és l'únic camí, que n’hi ha un altre de més segur: confiar-se a l'únic "poder" capaç d'arribar fins a l'arrel de la por i derrotar-la (cf. Is 7,10-14). Aquest camí que nosaltres consideraríem una abstracció es torna el més realista de tots. El poble d'Israel ho ha verificat una vegada i una altra en la seva història.

Déu no proclama simplement que té passió pel destí de l'home: Ell intervé en la història. Ho fa prenent iniciatives que poden fins i tot trastocar situacions que semblarien ja definides. Com en el cas d'una jove dona, Maria, promesa amb Josep, un home de la casa de David (cf. Lc 1,26-38). Podria percebre’s com una interferència indeguda de Déu, que fa saltar pels aires els plans de dos promesos: en realitat és la iniciativa que tot home, conscientment o inconscientment, espera, començant per Maria: «Alegra’t, plena de gràcia, el Senyor és amb tu!». Qui no desitjaria veure’s envaït per aquesta mirada plena de tendresa? És com si, en l'anunci de l'àngel, Déu li hagués dit: «Només una presència pot respondre a tota la por del món i a tota la inseguretat dels homes. T'ho mostro primer a tu, faig succeir en tu aquesta presència, la faig vibrar dins teu per a què pugui arribar a tots! Concebràs i donaràs a llum un fill i li posaràs el nom de Jesús».

Amb aquesta iniciativa absolutament única, Déu li assegura a ella i a tots els homes que ja no estaran sols, que ja no seran víctimes de la por, que podran recolzar-se sempre en aquesta Presència, sigui quina sigui la situació en què es trobin. Independentment del desafiament que tinguin davant seu, podran no tenir por, perquè podran viure’l en companyia Seva: han trobat gràcia davant Déu.

Però aquesta iniciativa ha der ser acollida. No es pot donar per descomptada la resposta. Ni tan sols la de Maria. En sentir aquestes paraules, hauria pogut espantar-se o veure’s tan completament superada que volgués escapar. Pel mig hi quedaven la raó i la llibertat d'aquella dona jove. Maria es mostra disponible acceptant aquest anunci imprevist i imprevisible: «Faci’s en mi segons la vostra paraula».

No obstant això, encara no s'ha produït el moment més dramàtic: quan l'àngel s'allunya d'ella. Per què aquesta llunyania de Déu? El Misteri no vol imposar-se amb prepotència, gairebé s’enretira de l'escena per deixar espai a la seva llibertat. Per què no li ho estalvia, ens preguntem desconcertats de vegades? Perquè aquest anunci no pot ser viscut de forma passiva, i molt menys imposat des de fora. Només pot arribar a ser seu en la llibertat. I com es torna seu? «Maria tenia cura de totes aquestes coses, meditant-les en el seu cor». Des de llavors la Mare de Déu indica el mètode de la vida per afrontar totes les circumstàncies. Per aquesta via sorgeix un jo nou: un jo amb una autoconsciència nova, que ja no està aclaparat per la por perquè està completament dominat per aquesta Presència. És una possibilitat que és a l'abast de la llibertat de Maria, de la mateixa manera que és accessible per a cada un de nosaltres, que som atrapats avui -a través d’encontres concrets, determinats- per l'anunci del "Déu amb nosaltres".

La intervenció del Misteri en la nostra existència no venç la por com per art de màgia, sinó que impregna la vida de la Seva presència, convidant la nostra raó i la nostra llibertat a reconèixer-la. Només qui la reconeix i s’hi confia podrà verificar fins a quin punt la por és vençuda per la Seva presència. «Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà» (Lc 1,45).

Déu no ens estalvia el camí de la verificació, com no el va estalviar a la Mare de Déu. La victòria sobre la inseguretat existencial i sobre la por es produeix segons un designi que no és el nostre, però succeeix. La iniciativa audaç que Déu ha pres amb Maria ens arriba també en aquest Nadal, renovant l'anunci d'una novetat radical: «El cristianisme és una presència dins de la teva existència, una presència que assegura un canvi inimaginable, inimaginable» (don Giussani). Ho hem vist testimoniat en la història: no hi ha obstacle que resisteixi davant la Seva iniciativa: escepticisme, incapacitat, malaltia, circumstàncies.

Si acollim la Seva presència, que ens arriba avui a través d'un signe humà, s'introdueix en nosaltres aquest canvi. Ja no estem sols davant els imprevistos de la vida. Com ha dit el papa Francesc fa uns quants dies,«el Nadal porta canvis inesperats de vida: l'Altíssim és un nen petit. Qui ho hauria esperat? El Nadal és celebrar un Déu inèdit, que canvia la nostra lògica i les nostres expectatives, un sorpresa, una cosa mai vista» (Audiència general, 19 de desembre del 2018).

Trobarà també avui un cor disponible per acollir-lo?