Enguany se’ns ha proposat de peregrinar a Montserrat, al santuari de la Mare de Déu negra, per pregar junts el rosari, dinar i cantar. Ha sigut, sens dubte, una peregrinació preciosa: senzilla, molt pertinent. Tothom estava molt disponible, en un ambient de comunió increïble. Una proposta molt maca, però per res del món voldria saltar-me el fet que tot el que he viscut no s’ha de donar per descomptat.

És increïble veure com estem junts, la correspondència que neix del cor en tothom pel fet d’estar d’una manera determinada i de fer les coses. Tantes persones, tan diferents i, a més, contentes? No puc no preguntar-me què és o qui és que fa possible aquesta trobada i aquesta alegria.



Durant la setmana, per diferents motius, estava una mica ‘tocat’, però a mesura en què em deixava ‘tocar’ pel que passava a Montserrat em descobria més content. I, clarament, un cop tornats a casa, descobreixo que soc ple d’alegria. És més, he descobert que no són les paraules, sinó l’experiència. Si algú em pregunta què ha succeït a Montserrat tot peregrinant amb la comunitat de Comunió i Alliberament de Catalunya un cap de setmana qualsevol de l’any, li diré: «vine i veuràs». No se m’acut res més adequat per explicar-li què he viscut!