Fa dos caps de setmana a Sant Cugat del Vallès es va celebrar una barbacoa benèfica per a recaptar diners per l’associació Bocatas, una caritativa al barri del Raval. Els membres de Bocatas es reuneixen cada divendres: un petit grup de joves per a portar menjar i roba als indigents que es van trobant pel concorregut barri cèntric de Barcelona. Durant aquest últim any, aquesta caritativa ha sobreviscut amb entrebancs, però va sobreviure perquè hi havia dies que només hi anaven dues persones, per donar gairebé menjar per a 40 persones. Vam adonar-nos que hi havia setmanes en que si faltava algú no es feia, així que vam decidir entre els que anem més sovint que podríem fer una barbacoa benèfica, per una banda per recaptar diners i, per altra, per convidar als nostres amics, a que participessin de quelcom que per a nosaltres es un bé.

Durant la setmana vam anar veient com la gent volia participar d’aquesta proposta: cada vegada s’anava apuntant més gent, fins que ens vam preguntar si era raonable dir que sí a tothom o havíem de posar un límit de convidats. Un amic dels que organitzava, va fer una asseveració rotunda: «si Bocatas és per tothom, hi cap tothom». Així que ens faltava conformar si l’espai que havíem pensat al principi era viable o no; és aquí és on comencen a succeir coses inversemblants. En primer lloc, la casa on havíem proposat fer la barbacoa benèfica, la família, no hi posa cap impediment a que a casa seva vinguin més de 130 persones, adults i nens. On es troba una disponibilitat així, una apertura fins aquest punt i que lluny de mostrar-se distants, s’impliquen de valent en la preparació? Aquest, per a mi, va ser el primer miracle perquè la disponibilitat és quelcom que costa de trobar, una disponibilitat sense condicions, la gratuïtat.



El segon va ser, la companyia i la familiaritat que sorgeix entre els que organitzem la festa, ja que ha sigut una ocasió per a conèixer més, per a compartir més la vida entre nosaltres, això sempre és un regal. Un no s’embarca en una aventura amb l’altre si no hi ha una promesa de aprofundiment de l’amistat! I és que és quelcom que succeeix els divendres per la tarda: aprenem a compatir la vida amb els altres, és a dir, compartir el ser, fent vàlid el que diu Luigi Giussani: «compartir la vida amb els altres és una exigència pròpia de la nostra naturalesa». I per últim el signe de la comunitat eclesial, que com a signe ja és un miracle en sí mateix.

A mesura que anava confirmant la gent, i el dia de la barbacoa anava apareixent a la festa, pensava que això no es podia donar si no és gràcies a una trama de relacions d’amistat, que tot i els seus límits i la seva pobresa, és pertinent. Pertinent gràcies a una companyia molt singular, que malgrat tot pertany a Crist o al menys té el desig de pertànyer a una companyia que aporti una novetat en la seva vida. Com diu Giussani, això és el que sosté la esperança, perquè Deu mateix és amb nosaltres.

La barbacoa va ser una festa que va superar les nostres expectatives per tots cantons, però sobretot pel desig que va néixer en alguns dels assistents a participar d’aquesta caritativa.