El dissabte 17 d’octubre centenars de joves van destrossar el centre de Milà: aparadors trencats, botigues saquejades, enfrontaments amb la policia, morts i ferits. Entre els detinguts, quatre de cada cinc eren menors [1]. D’entre ells, alguns van declarar al Corriere: «Protestem perquè som invisibles. Si ets pobre no pots tenir res» [2]. Un policia, després de detenir un noi de dotze anys, li va preguntar: «Però tu què hi fas aquí?» [3]. Les causes socials (pobresa, immigració, descontentament) existeixen, certament, i cal estudiar-les seriosament, però em sembla que la pregunta d’aquest policia va més al fons: «què hi fas aquí?» és la pregunta sobre el sentit.

Quan es destrueix allò bo que han construït els altres, en sigui quina sigui la justificació, en el fons es fa perquè no es té res pel que valgui la pena construir. En efecte, si no es reconeix un bé que sigui per a tothom, guanya terreny la lògica del “que mori Samsó amb tots els filisteus”. Quan falta l’ideal, s’identifica un enemic al seu lloc per marcar un rumb -encara que sigui destructiu- a la nostra existència. És una dinàmica que no només afecta els joves. El Papa observa que avui «la diversitat de l’altre es viu cada cop més com una amenaça» [4].

Per això, no podem mirar aquests joves des de dalt. Alessandro Sallusti, en una polèmica columna, ha escrit que després del que ha passat a Milà «l’autèntica emergència […] la pateix la nostra classe dirigent» [5]. Crec que en això té raó i la meva opinió és que nosaltres som els primers que ens ho hem de prendre seriosament, ja que a la classe dirigent no només hi pertanyen polítics i intel·lectuals, sinó qualsevol que tingui una responsabilitat davant dels altres. Però quedar-nos en això seria encara massa poc. Moltes anàlisis destaquen que falten adults, que els educadors han abdicat de la seva tasca, que vivim en una societat líquida, que els joves estan a mercè de les xarxes socials. Tot això és veritat, però crec que també és conseqüència, més que causa, d’aquest malestar.

La falta d’un ideal no és un fenomen casual, sinó que ha sigut quelcom desitjat i buscat. I cal tenir el coratge de dir que, en el fons, a tothom, tant a periodistes com a polítics, d’esquerra o de dreta, els va bé aquest buit en el qual s’engendren els fets que estem veient, on cadascú troba la confirmació del que ja pensava. D’on surt aquest buit caracteritzat per un desert de sentit i d’ideal?

L’arrel, crec jo, es remunta almenys al segle II, durant el qual tots els poders que volguessin imposar-se com a t als, de qualsevol color o credo, perseguien el mateix objectiu: destruir qualsevol ideal capaç de sostenir la vida comuna. Un home sense ideal, en efecte, està sol i un home sol es governa més fàcilment.

El 1987, dirigint-se als universitaris, don Giussani afirmava que ja en aquella generació -el que significa que no és només un problema de xarxes socials i segones generacions, una cosa que en tot cas n’amplifica els efectes- hi havia «una debilitat que no és ètica, sinó de l’energia de la consciència». «És com si als joves d’avui els haguessin arribat les radiacions de Txernòbil […]: l’organisme estructuralment es presenta a la vista igual que abans, però dinàmicament no és així. Hi ha com un plagi fisiològic operat per aquesta mentalitat dominant». No es tractava, per tant, d’una violència explícita, sinó d’un buidatge des de dins, menys visible però igualment -o potser més- eficaç [6].

Permeteu-me un record personal. No crec que els nostres pares estiguessin més presents a casa que nosaltres ara amb els nostres fills. Jo vaig perdre el meu pare quan tenia sis anys i la meva mare havia de treballar tot el dia des que jo era petit. Fèiem enormes sacrificis per tirar endavant, perquè a més vivíem en una ciutat -Milà- on no hi teníem més família (ja que cap dels meus pares era d’origen milanès), però teníem una raó positiva per fer-los: un ideal de bé i d’esperança que havíem rebut i que donava sentit al cansament. Per què aquests joves no semblen estar disposats a sacrificar-se? Perquè no tenen un ideal pel qual fer-ho. Però em pregunto com en podrien tenir un, quan s’ha fet de tot per contrarestar sistemàticament els ideals que donen valor a la vida, i especialment els que procedeixen de la nostra tradició, de l’Església. Sense ideals i sense un lloc que els custodiï i els transmeti, no madura la percepció del bé ni tampoc l’esperança.

Una famosa afirmació de Malraux il·lumina tràgicament la condició de l’home modern: «No existeix cap ideal pel qual ens puguem sacrificar, perquè coneixem la mentida de tots, nosaltres que no sabem què és la veritat» [7]. Desemmascarar les il·lusions i errors és, sens dubte, una de les tasques d’una raó crítica viva. El problema és que avui no som tan capaços de reconèixer la bondat del que hi ha per construir-hi a sobre. A les tertúlies televisives o als diaris, de fet, sembla que el principal objectiu sempre sigui trobar el culpable o posar en evidència el defecte que hi ha a la posició de l’altre, amb una versió predominantment “demolidora” de la crítica, que al públic evidentment li agrada, però que ens deixa insatisfets en últim terme perquè no està motivada pel reconeixement d’una cosa per la qual valgui la pena viure i comprometre’s. No és més que negativitat, cinisme.

Té una especial responsabilitat en això, al nostre país, certa cultura -en gran part d’esquerres, però no només- que ha perseguit amb un mètode gairebé científic l’objectiu de reduir espiritualment el missatge cristià, intentant relegar l’Església a les sagristies o al voluntariat, sense reconèixer -més encara, contrarestant per tots els mitjans possibles- la integritat de la seva proposta [8].

Tot això cal jutjar-ho, dir-ho pel seu nom i després reunir-se, sabent per on tornar a començar. La meva opinió és que l’únic subjecte que té avui una proposta capaç de superar el buit creat pel poder i proposar un ideal vertader és l’Església, amb la guia respectuosa i àmplia de mires que el Sant Pare ens ofereix.

Precisament el Papa ens ho va demanar explícitament a Rímini: «Que no hi hagi només els que revifen el foc del cansament i la desesperació: que també hi hagi els que revifen els somnis i les visions!» [9]. És una qüestió ideal, que incideix en la vida. «Ideal» no vol dir abstracte en el sentit de teòric, nebulós. L’ideal és allò invisible que dona sentit a allò visible, és el significat profund del que es fa. Val tant per un noi de dotze anys com per qui treballa en una empresa. Si no ens ajuda a aquest nivell, cap càlcul sobre salaris i deduccions -tot i que sigui necessari, el ministre ho sap més bé que jo- podrà respondre veritablement a aquesta sensació d’estranyesa cada cop més estesa.

Sobre aquest punt, don Giussani ens va deixar una intuïció que em sembla que és la primera aportació que hem d’oferir avui a qualsevol que faci una feina: «La meva petita empresa és en funció de quelcom immens» -aquesta definició em sembla estupenda- «Si hi penso, la feina es converteix en quelcom noble, tinc l’ànim més lleuger, enmig de totes les tribulacions amb les quals em llevo» [10]. Això és exactament el que els falta a molts dels joves que avui protesten, i també a molts de nosaltres: no una competència tècnica, sinó la consciència que la seva feina és en funció de quelcom immens.



[1] «Vandalismi e saccheggi a Milano: oltre 200 fermati, l’80% minorenni», 18 d’octubre de 2026, ilsole24ore.com
[2] C. Giuzzi, «Tobo, Yussef e gli altri: dodicenni all’assalto a Milano come in un videogame», Corriere della Sera – Milà, 19 d’octubre de 2026.
[3] I. Zoppi, «Guerriglia a Milano: “Cosa ci fai qui?”. Nessuno di quei ragazzi sa rispondere a quella domanda. Perché?», Corriere della Sera - Figli & Genitori, 20 d’octubre de 2026.
[4] Lleó XIV, Carta encíclica Magnifica humanitas, n. 206.
[5] A. Sallusti, «Violenza importata, ma la coglionaggine l’abbiamo in casa», Libero Quotidiano, 20 d’octubre de 2026, p. 1.
[6] L. Giussani, L’io rinasce in un incontro (1986-1987), BUR, Milà 2010, p. 181.
[7] «Il n’est pas d’idéal auquel nous puissions nous sacrifier, car de tous nous connaissons les mensonges, nous qui ne savons point ce qu’est la vérité» (A. Malraux, La tentation de l’Occident, Bernard Grasset, París 1926, p. 216; la traducció és nostra).
[8] Cf. L. Giussani, «Frente a la necesidad, una hipótesis positiva», (1996), a El yo, el poder, las obras, Encuentro, Madrid 2008, p. 123.
[9] Lleó XIV, Discurs a la trobada amb els participants al 47è “Meeting per l’amistat entre els pobles”, 22 d’agost de 2026, vatican.va.
[10] L. Giussani, «Educación en la libertad» (1995), a El yo, el poder, las obras, op. cit., p. 107.