Hi ha un jardí a Itauguá, a trenta quilòmetres al nord-est d’Asunción, la capital del Paraguai, poblat d’orquídies precioses que floreixen trepant pels troncs. Les cuiden els joves habitants de la Casa Virgen de Caacupé, una obra que acull nois que surten del circuit penal de menors, gestiona un centre de formació dedicat a Luigi Giussani i atén centenars de famílies de la zona en projectes educatius i esportius (vegeu Huellas de juny de 2009 i juliol/agost de 2011). La dirigeix Pedro Samaniego, que porta gairebé trenta anys vivint amb aquests joves i que, quan tot això va començar, se n’hi va anar senzillament per respondre a la necessitat concreta de dos d’ells. Una llavor que, sense projectar-ho però amb les condicions adequades, va obrir pas a un mètode que s’ha convertit en un referent local per a la inclusió social i la reinserció laboral.

Aquest mes compliu 27 anys. Mirant el camí recorregut, què és el que preval?
Mai no m’hauria imaginat una història així. És una sorpresa contínua. Jo vaig estudiar per ser comptable administratiu, mai no m’havia plantejat dedicar la meva vida a joves que surten de la presó. I pensar que tot això va néixer d’un gest de caritativa dins del moviment! En conèixer aquests joves em vaig adonar que estaven buscant una cosa molt simple: algú que s’interessés veritablement per ells.

Com va començar tot?
Als anys 90, amb un grup de joves treballadors, anàvem periòdicament a visitar-los a la presó. Els que sortien, després de complir la seva pena, venien a buscar-nos perquè volien estar amb nosaltres. Em cridava l’atenció que, més que ajuda material, desitjaven una relació estable. Eren joves que se sentien abandonats, amb una profunda carència. No tenien una família sòlida, havien deixat els estudis i ningú no se’ls prenia seriosament. Era evident que la seva necessitat més gran era sentir-se mirats i acollits.



Com va sorgir la idea d’una casa?
Quan vam veure que l’acompanyament ocasional ja no era suficient. Aquests joves ens demanaven un lloc on tornar a començar. No teníem cap projecte pensat, al contrari, jo no em sentia preparat per una cosa així. Però aquella necessitat es va imposar. Gràcies a Déu, no estava sol. Parlant amb els amics del moviment es va anar revelant la decisió. Després una dona de l’Opus Dei ens va oferir una casa a Asunción i altres van donar mobles i llits. Llavors van arribar els dos primers joves, que van ser seguits per altres.

Com vivien?
Ningú no estava obligat a quedar-se, però aquella casa oferia un espai on tornar a reprendre la pròpia vida i on s’oferia la possibilitat d’un camí. La majoria deia que volia treballar, però en realitat només volien diners sense haver d’esforçar-se. Així que els vaig proposar el que jo ja vivia a la meva casa del Grup Adult, una regla que ordenava la jornada: llevar-se d’hora i durant el dia uns cuinaven i els altres cuidaven el jardí, mentre que els primers voluntaris venien per ajudar-los a estudiar o buscar feina. També hi havia moments de pregària i de silenci per dedicar-se a la lectura i a la nit sopàvem junts.

Quan neix la casa d’Itauguá?
Després d’un parell d’anys, una benefactora ens va donar el terreny i vam veure que allà hi podíem construir alguna cosa més estable. El suport de CESAL ho va fer possible. Al principi aquest lloc semblava una selva. Netejar el terreny va ser la primera experiència educativa i laboral d’aquests nois, que van aprendre així a respectar els horaris, portar a terme una tasca i compartir una responsabilitat.

En aquella època vas decidir anar-te’n a viure amb ells. ¿Per què?
Sí, tot i que els caps de setmana sempre tornava a casa meva, ho necessitava. Però ho vaig fer perquè veia que una simple presència ho canviava tot, els tranquil·litzava. Mentre que altres educadors se n’anaven perquè la feina era complicada. No és que me’n sentís capaç -també hi va haver gent que em deia que jo era massa bo per fer una cosa així- però veia que quan estava amb ells es calmaven moltes tensions.



La vostra obra ha crescut força des del principi; ha canviat?
A la residència, que pot hostatjar fins a 18 nois, ja no hi entren els que acaben la seva condemna, sinó els que es beneficien de mesures alternatives per descomptar l’última part de la pena. Després va néixer el Centre de Desenvolupament Humà Pare Luigi Giussani, que és un centre de formació dedicat al fundador del moviment, amb diversos programes que permeten que cada any un centenar de nois puguin recuperar el curs que han deixat a mitges. Venen molts més nois i noies dels que arriben de la presó, la majoria són joves que han deixat els estudis i busquen una nova oportunitat. El sou dels professors el paga el Ministeri d’Educació. També tenim una escola socioesportiva amb la Fundació Reial Madrid, on assisteixen 160 adolescents de la zona.

Com us reben els veïns?
Al principi tenien por. Hi havia molts prejudicis. Els veïns sabien que acollíem joves amb problemes, tot i que no coneixien gaire la història. Amb el pas dels anys, les coses han canviat. Ara moltes famílies ens envien espontàniament els seus fills per a les activitats educatives i esportives. Mentre que les empreses, amb les quals parlem per preparar els itineraris formatius, valoren els nostres nois, no només perquè deixen de delinquir, sinó perquè aprenen hàbits com la puntualitat o... estar al món, també quan cal respondre al cap. Aquesta confiança que s’ha construït amb el temps és un dels resultats més bonics. També hem entaulat un diàleg estable amb el sistema judicial i amb diversos organismes públics, fruit del reconeixement de la nostra experiència concreta i dels resultats que han vist aquests anys.

Quin és el repte educatiu més gran?
Que els nois descobreixin el valor que tenen. Molts arriben totalment identificats amb l’error que han comès i nosaltres intentem ajudar-los a despertar el seu cor, a reconèixer que aquest error no els defineix com a persones, que tenen una dignitat que hi és abans que qualsevol equivocació, a més d’una intel·ligència i una llibertat que han d’utilitzar. Aquí és un sorgeix la possibilitat d’assumir noves responsabilitats i construir un futur diferent.

Per què altres programes similars no funcionen?
Perquè solen centrar-se en els procediments o en les instal·lacions. És clar que fan falta competències i organització, però amb això no n’hi ha prou. El que mou realment aquests joves és trobar-se amb algú que s’interessi sincerament per ells. Sense això, els programes es buiden ràpidament i els resultats mai no arriben.

Aquest és el secret del vostre mètode?
Alguns amics parlen del “mètode Ca.vi.ca”, amb les inicials del nom de la nostra casa. Certament, poden descriure’s pràctiques educatives, eines i itineraris, però la qüestió decisiva és un encontre que t’ajudi a reconèixer-te estimat i que et permeti aprendre a estimar. A mi em va passar quan em vaig trobar amb l’experiència del moviment i el que vull és que això els pugui passar als nois que acollim. Perquè no n’hi ha prou amb aplicar un programa escrit, fa falta algú que visqui realment l’experiència d’una acollida que és més gran que qualsevol equivocació i creure en el valor de cadascun d’ells. Això és el que fa possible el canvi: sentir-se estimats i aprendre a estimar. No tinc res més a oferir-los, tant a ells com als nostres professors i a altres iniciatives que acullen joves amb problemes.

Hi ha algun episodi que resumeixi el sentit de la vostra feina?
Recordo un noi que només arribar em va confessar que coneixia la nostra residència, sabia que jo n’era el director i volia “conquerir-me” perquè me l’emportés amb mi... i després escapar-se! Però va arribar l’hora de dinar i en va tenir prou veient la taula parada amb tanta cura: entre els coberts hi havia un ganivet de veritat, no un de plàstic com a la presó. Allò el va impressionar perquè per a ell significava sentir-se acollit i tractat com una persona digne de respecte. Aquest detall va canviar la seva manera de mirar-se a si mateix. Hi ha molts nois com ell i que li passés això demostra que la vida pot tornar a renéixer en qualsevol circumstància, fins i tot la més hostil aparentment. Com les orquídies, que creixen fins i tot en un tronc.