Intel·ligència artificial. Criteris per no deixar-se arrossegar
Ja podeu llegir la revista Huellas de novembre, una guia per no sucumbir al terror de l'apocalipsi i afrontar l'acceleració tecnològica amb l'ajuda de l'encíclicaÚltimament se sent parlar d’amenaces d’extinció de la humanitat, de sistemes capaços de provocar «mil milions de morts» (com ha dit Bill Gates, fundador de Microsoft), d’agents que sobrepassen els límits fixats pels seus creadors. La intel·ligència artificial sembla anar més ràpid que la nostra capacitat per entendre-la, i molts cops fa la impressió que les coses succeeixen al marge de nosaltres, que a nosaltres només ens toca patir-ne les conseqüències i que s’acosta un destí apocalíptic, dominat per les màquines.
La revolució industrial ja ens va desposseir de moltes tasques manuals i ara la tecnològica ens evita l’esforç d’haver de pensar. Els que s’hi resisteixen corren el risc de ser considerats com una espècie d’anticrist, com veiem amb Peter Thiel, cofundador de PayPal i Palantir, un dels profetes de la nova era.
Uns quants responen alarmats, altres entusiasmats, uns tercers amb una distreta resignació. Són tres versions d’una mateixa actitud: deixar que els esdeveniments ens vagin dictant una manera d’afrontar-los. Però hi ha un altre camí. Per conèixer un fenomen, cal observar-lo en la totalitat dels seus factors. Com explica Fabio Mercorio en una llarga entrevista en aquest número, la intel·ligència artificial és menys misteriosa del que sembla. Un model lingüístic preveu la paraula més probable, un agent persegueix per qualsevol mitjà la realització de la tasca assignada. Aquí és on sorgeixen els “accidents” que han fet saltar les alarmes: un fi a assolir i cap criteri per avaluar-ne els mitjans. El risc que aquests sistemes perdin el control és seriós i exigeix regles comunes.
Però existeix un altre perill més proper i menys obvi: la convicció, que es va estenent sense fer soroll, que una màquina és millor que nosaltres. Més imparcial, més pacient, sempre disponible. En una paraula, més justa. Persones que prefereixen que un avatar els faci l’entrevista de feina en un procés de selecció, joves que confien més en un xatbot que en un amic... Paradoxalment, la màquina sembla fins i tot més humana.
Llavors la clau es troba en una pregunta: queda alguna cosa humana que cap màquina ens pugui oferir? No fa falta preveure el futur de la IA. Fa falta mirar on es custodia allò humà: a classe, a la feina, en les amistats... i oferir llocs que afavoreixin una experiència. El papa Lleó ho diu clarament a l’encíclica Magnifica humanitas: «Hem d’aprendre a prescindir de la IA i protegir els nostres joves de la promesa de la màquina perfecta, d’aquesta subtil seducció que fa semblar inútil el pensament humà precisament quan més se’l necessita» (n. 140). Entre els factors a tenir en compte per a jutjar, el primer som nosaltres: una cosa humana que cap màquina pugui reemplaçar.