El politòleg Olivier Roy, professor de l’Institut Europeu de Florència i un dels més grans experts del món en Islam polític, analitza al seu últim llibre, L’impossible contre-révolution culturelle (Seuil 2026), les contradiccions dels populismes i el buit cultural que pateixen les democràcies occidentals. Parlem amb ell sobre les protestes que estan sacsejant Europa.

Les protestes juvenils a França, Espanya i Itàlia neixen de contextos diferents, però totes semblen expressar un malestar profund. Tenen res en comú?
Són revoltes juvenils, de fet són joveníssims. Abans eren els universitaris els que protestaven, ara són joves d’institut. No són protestes polititzades, malgrat els intents de manipulació. Tampoc són utòpiques, com els moviments revolucionaris dels anys 60 i 70. Barregen reivindicacions concretes amb una necessitat de desfogar-se, oscil·len entre les ganes de festa i la violència gratuïta. Els saquejos també són una mostra d’una societat consumista (roben béns que es puguin exhibir) més que d’una societat empobrida, on es roba per menjar.

Què ens diuen aquestes protestes de la relació de la societat occidental amb la política?
Estem assistint al declinar de les formes tradicionals de la política: partits, sindicats, debat públic. Creix la desconfiança cap a una classe política cada cop més allunyada de la societat. Els polítics ja no fan campanya electoral recorrent el territori i trobant-se amb la ciutadania, sinó que ho fan a Internet, i així perden el contacte directe amb els seus votants.

Vostè ha estudiat molt els moviments i la radicalització entre les noves generacions. Què és el que està passant?
Les noves generacions se senten rebutjades no només per la classe política, sinó també per les institucions públiques i la societat. Veuen que les polítiques fiscals, sanitàries i urbanístiques (començant pel tema de l’habitatge) semblen afavorir les generacions més grans. L’educació ja no és una prioritat i estem veient un empobriment generalitzat. Mentrestant, la cultura juvenil s’ha tornat cada cop més autònoma i allunyada dels adults. Els adolescents socialitzen a través de xarxes socials de les quals n’exclouen els seus pares. Però arriba un punt en el qual aquesta cultura online es bolca sobre els carrers i topa amb la realitat.

A Itàlia s’ha creat un moviment entorn de la figura de Youssef Siher, italià de segona generació, d’origen marroquí i considerat el promotor de l’anomenat “Moviment del 17 d’octubre”.
No entro en matèria judicial, que seguirà el seu curs, però el seu perfil ens diu molt sobre aquest tipus d’“esquerranisme” que considera l’Islam, més que com una religió, sobretot com una identitat basada en l’anticolonialisme. La causa palestina, per exemple, és vista com un moviment d’alliberament nacional i una causa antiimperialista, més que no com una gihad religiosa. El problema d’aquest enfocament és que desconfia de la integració, de la mateixa manera que l’extrema esquerra desconfiava de la col·laboració de classes.

En què es diferencien aquestes protestes d’altres que fossin anteriors?
En l’absència d’utopia. La generació de baby boomers volia fer la revolució, ja fos política o cultural, marxista o hippies. Els més radicals agafaven les armes per acabar amb el capitalisme i canviar el món. Ara, els que agafen les armes -per exemple, a les massacres en col·legis americans- es mouen per nihilisme. No és casual que, des de fa dues dècades, la majoria dels atemptats, de tot tipus, siguin suïcides. Una altra novetat és que els joves s’han desconnectat de la resta de generacions. Se senten tractats com una minoria perillosa i no com «el futur del país».

Al seu últim llibre parla d’una profunda crisi antropològica.
La dessocialització és una dada. Han desaparegut les formes de solidaritat col·lectiva al món laboral, ja no existeix una classe obrera. L’individu s’ha transformat en una espècie d’empresari autònom, la socialització s’esdevé virtualment a Internet, deixant l’individu sense defenses col·lectives davant de l’omnipotència de les noves tecnologies. Tanmateix, l’ésser humà és social per naturalesa. Així sorgeix una revolta gairebé instintiva, que neix des de baix i no està organitzada, que es mobilitza contra els centres de dades, que sent malestar davant de qualsevol forma de control, fins i tot si està justificada, com ha sigut el cas de les vacunes. Crec que fa falta un “despertar” davant de la deshumanització.

La democràcia liberal també està en crisi?
Sí. D’aquí l’ascens dels populismes. El liberalisme polític, tot i que es va fundar sobre una abstracció -el contracte social- va aconseguir crear una societat, reunir el món camperol amb la classe obrera entorn de les classes mitjanes i desenvolupar una ètica de la ciutadania, dins del marc de l’Estat-nació. Avui aquest marc s’ha dissolt a causa del neoliberalisme, que ha convertit unes finances globalitzades en l’eix de l’economia. El liberalisme s’ha convertit en un sistema abstracte de govern burocràtic, encarnat per la Unió Europea que ja no suscita ni una ètica de valors ni un imaginari col·lectiu. Malgrat que la gestió d’Europa per part de Brussel·les té molts aspectes positius, es percep totalment separada de la societat real.

Què el preocupa dels populismes?
Hi ha diversos tipus de populisme. Pensem per exemple en el sector tecnològic, que aposta per privatitzar l’Estat a favor d’una elit global totalment indiferent al destí dels pobles. És el populisme d’Elon Musk i Peter Thiel. La societat civil no els importa. El que els importa, entre altres coses, és prolongar l’existència humana més enllà dels seus límits naturals desenvolupament un transhumanisme profundament anticristià.

Llavors hi ha en joc la concepció de l’ésser humà...
Sí. Aquesta crisi és una crisi de l’humanisme, en el sentit que ja no es percep el valor transcendent de l’ésser humà. Malgrat les seves divergències, sobre la qüestió evidentment de la salvació, tant el cristianisme com la Il·lustració apuntaven a la humanitat com a fi últim de la vida social. Avui és precisament això el que s’ha posat en qüestió, tant per la ideologia high-tech (que promou, com deia, el transhumanisme) com per l’impacte de les noves tecnologies, especialment la intel·ligència artificial, en la vida social i en el propi ésser de l’individu, que està convençut que ja no necessita a ningú per realitzar-se.

A la seva última carta pastoral, el patriarca Pierbattista Pizzaballa denunciava una proliferació de «bombolles» que ja no es comuniquen entre elles. Deia que «ens definim cada cop més per oposició: som el que no és l’altre». Com se surt d’aquí?
Cal tornar a la realitat. Hem de tornar a la societat real, la de proximitat i concretament de proximitat territorial: la comunitat de veïns, el barri, el municipi. Cal acceptar parlar amb qui no pensa com nosaltres, acceptar la confrontació per descobrir que potser la diversitat enriqueix. Però això significa allunyar-se dels esquemes i apagar els mòbils, almenys per una estona. Hi ha qui diu que les revoltes a França han arribat dues setmanes després d’haver prohibit els mòbils a classe, com si de cop aquests joves s’haguessin adonat que hi havia algú al pupitre del costat, una persona amb qui parlar i interaccionar en la realitat, i no només al seu món virtual.

Durant la seva joventut va passar pel maoisme, la resistència d’Afganistan, ha estudiat l’Islam i analitzat els populismes i les crisis democràtiques. Què ha après?
Precisament perquè he passat pel dogmatisme militant i n’he vist els límits, he après a parlar amb persones amb qui puc estar en total desacord. He viscut greus situacions de guerra i de violència, però sempre he trobat humanitat. Recordo un jove pastor afganès que, durant la guerra amb els soviètics, va agafar prestada una moto per ajudar-me a travessar uns 15 km per terra de ningú, patrullada per cuirassats i helicòpters. Després de deixar-me en un lloc segur, va travessar el mateix camí de tornada, en silenci i sense demanar res a canvi. També recordo un poble de pescadors malais en una petita illa del golf de Siam, on vaig arribar després de quedar-me bloquejat, i em van acollir sense fer preguntes. Darrere de la diversitat i complexitat cultural, sempre ens hem d’enfrontar a éssers humans amb qui ens podem entendre i trobar-nos, encara que ni tan sols parlem la mateixa llengua.