Davant de les imatges de violència i caos d’aquest cap de setmana a Milà, Torí i Bolonya, tan semblants a les que hem vist a França, és obligatòria una reacció de condemna. Cal para la violència i fa falta que els seus causants en responguin. Però a mesura que passaven les hores i s’anava definint el contorn del que estava passant, més em deixava sense paraules. Molts dels que han assaltat botigues i assolat tot el que trobaven al seu pas sembrant el pànic entre els vianants són nois joveníssims, entre 12 i 15 anys. Tot apunta que no tenen res a veure amb les reivindicacions estudiantils i socials, que no saben gran cosa de política, i és legítim interrogar-se sobre la seva possible manipulació i sobre les arrels ideològiques de tot això, però cal reconèixer que estem davant d’un fenomen nou: l’esclat d’una ràbia continguda, d’una violència a mig camí entre el joc i el desenfrenament, símptomes d’un profund malestar que ens hauria d’interpel·lar a tots.

Ja fa anys, Pasolini parlava de «joves presumptuosos i frustrats alhora degut a l’estupidesa i a la impossibilitat d’abastar les metes que els proposen l’escola i la televisió» (que avui es multipliquen de mil maneres a les xarxes), que «tendeixen inevitablement a ser agressius fins a la delinqüència o passius fins a la infelicitat». Això és el que estem veient avui.

En els nois que protagonitzen aquestes protestes es percep la desorientació de qui no troba ningú amb qui dialogar, ningú a qui preguntar, ningú amb qui discutir. Nens perduts que venen d’una illa que no existeix, sense ningú amb qui imaginar el futur, que acaben parlant tan sols el llenguatge de la violència. No és que faltin pares al registre, potser el que falten són adults capaços de generar, acompanyar i indicar un camí que ells també estiguin disposats a recórrer. Però si no tenen ningú a qui plantejar les seves preguntes més radicals, els dubtes avancen sense horitzó i la ràbia explota, perquè no hi ha ningú que els escolti o perquè el que el món els ofereix és massa mesquí (o inassequible) en comparació amb el que el seu cor espera.

L’altre dia, una mare que anava en cotxe amb el seu fill malalt, de camí a una sessió de radioteràpia, escoltava a la ràdio les notícies de les protestes. El noi, torbat per la violència dels missatges que apareixien al xat de la classe, responent a l’odi amb més odi, de cop li va dir a la seva mare: «Estaria bé que el profe de literatura llegís a classe les pàgines d’Els promesos sobre la revolta del pa». És impressionant que aquest jove, en un moment en el qual tindria tots els motius per tancar-se en si mateix, pensi d’aquesta manera en els seus companys, desitjant que algú els ofereixi una alternativa a la seva ràbia cega. També impressiona que, buscant aquesta alternativa, pensi justament en una cosa que ha vist a classe, en aquesta escena de la novel·la de Manzoni que descriu amb lucidesa amarga la paradoxa d’una multitud que intenta respondre a l’escassedat assaltant els forns, destruint precisament el que necessiten desesperadament. Em pregunto, llavors, quina experiència ha tingut aquest noi al seu col·legi. I quina experiència té a casa per parlar així amb la seva mare.

La violència manifesta més aviat una absència: l’absència d’un objectiu pel qual valgui la pena implicar-se, junts. Quan falta un horitzó de sentit, quan falta una esperança, es fa impossible construir: es destrueix i prou

Crec que la violència d’aquests dies no descriu del tot aquests joves. El seu cor està fet, com el de qualsevol, d’un desig radical de bé, de veritat, de justícia. Aquesta violència expressa sobretot una absència: l’absència d’un sentit pel qual valgui la pena lluitar junts. Quan falta l’horitzó del sentit, quan falta una esperança, resulta impossible construir. Aleshores es destrueix, sense més. El relat catastrofista amb el qual se sol parlar del futur del món, el que espera sobretot a les noves generacions, no fa més que alimentar aquesta espiral.

Per tal que un jove no es límit a destrossar el que té al davant, ha de trobar-se amb algú que li demostri que val la pena construir. Com em va passar a mi a l’adolescència. En aquest sentit, la veritable emergència educativa no només passa per la confusió dels nostres joves, sinó sobretot per la desorientació dels adults, massa ocupats en “assumptes més importants”. No fan falta adults perfectes sinó, com diria Winnicott, «prou bons», és a dir, capaços de transmetre una confiança cap a la vida. Pares, mares, professors i educadors «prou bons» no perquè tinguin totes les respostes sinó per estar en camí, per viure amb una hipòtesi de sentit, per no deixar de preguntar i, per això, saber acollir el dubte, la pregunta i fins i tot la ràbia sense renunciar a intentar distingir el que està bé del que està malament. És una responsabilitat de la qual no ens hem de sostreure.

Hi ha una imatge bíblica que Lleó XIV ha posat al centre de la seva encíclica Magnifica humanitas: la de Nehemies, que no es limita a plorar sobre les ruïnes de Jerusalem, sinó que convoca les famílies, les escolta i confia a cadascuna d’elles un tram de la muralla que cal reconstruir. Ningú no pot resoldre per si sol una crisi com aquesta, però cadascú té el “seu” tram: el pare a casa, el professor a classe, l’empresari al seu negoci... cadascú en el seu àmbit. Per això és important acollir la invitació del Papa i generar «aliances educatives» on els joves també tinguin el seu tram de muralla a construir. Plegats.

Article publicat a la Repubblica.it