Quan va néixer, la nit del 20 de juliol de 1969, la televisió estava posada a la sala de parts de l’hospital de Bilbao per seguir les emocionants primeres passes de Neil Armstrong sobre la Lluna. Quan el seu avi el va agafar el matí següent, va deixar anar una profecia inconscient: «Aquest nen també arribarà lluny». Ningú no podia imaginar que, 37 anys més tard, Raimo Goyarrola acceptaria empaquetar totes les seves coses per mudar-se a Hèlsinki (Finlàndia). El bisbe d’aleshores havia demanat que un sacerdot de l’Opus Dei anés a ajudar-lo en la seva missió d’apostolat i ell ho va acceptar de seguida, sense sospitar que després d’aquest “sí” en vindrien molts més. Com el de 2023, quan el papa Francesc el va convocar per comunicar-li el seu nomenament episcopal. «Tot i que en aquella ocasió em vaig prendre cinc minuts per pensar-m’ho», diu rient quan ens trobem amb ell al Meeting de Rímini, on ha estat per primer cop. No ha volgut perdre’s res, però el que més li ha agradat ha sigut «la trobada amb el papa Lleó, per com ens ha animat a ser els primers a canviar de rumb per fer “convincent i creïble la conversió que s’exigeix a tothom”». Al final de la trobada, monsenyor Goyarrola va poder saludar breument el Sant Pare. «Li vaig dir el que més desitjo: “Santedat, heu de venir a Finlàndia, ja ho veureu, és el paradís de l’ecumenisme”».

Els catòlics a Finlàndia són el 0’3% de la població. El registre de la diòcesi de Hèlsinki -l’única del país- compta amb 18.000 batejats i en tot el territori hi ha a penes vuit parròquies. Per què diu que és el paradís?
Som una minoria, no tenim instal·lacions ni recursos econòmics, però enlloc més he vist com aquí que aquesta “feblesa” suposa un gran avantatge, perquè ens obliga a demanar i a sortir de la nostra closca. La relació d’estima i amistat que ens uneix amb luterans i ortodoxos, per exemple, neix precisament de la necessitat cada cop més urgent de tenir temples on celebrar la missa. Ens els deixen sense gaires problemes, de manera que els diumenge utilitzem, amb horaris ben definits, vint esglésies luteranes i cinc d’ortodoxes per a celebracions litúrgiques, catequesis, confessions i moments de trobada.

Com han arribat a aquest punt?
El 2017, quan encara era vicari general, l’Església luterana es disposava a celebrar els 500 anys de la Reforma, un esdeveniment de gran rellevància històrica i espiritual. Em van convidar amb el meu bisbe a participar en la comissió organitzativa i va ser l’oportunitat de reforçar lligams. Les nostres intervencions sempre eren ben acollides. Quan em van preguntar quina era, des del nostre punt de vista, la millor manera de celebrar aquest aniversari, vaig dir: «Torneu! Torneu a casa». Es van posar a riure, però la broma va servir per posar de manifest un desig d’unitat entre tots. En un clima tan familiar no va ser difícil rebre un suport unànime a la nostra proposta de compartir els espais de les esglésies construïdes en època medieval.



Què diferencia aquests signes d’ecumenisme real d’unes relacions de bon veïnatge?
L’ecumenisme és abans que res una amistat. I dins d’una relació d’amistat es pot parlar de tot. El nostre diàleg es remunta a fa més de quaranta anys, quan Joan Pau II, després de la seva visita pastoral a Finlàndia, va voler rebre una petita delegació ecumènica formada pels tres bisbes: luterà, ortodox i catòlic. Aquesta cita es repeteix cada mes de gener i, tot i que hi ha discursos oficials, el que més em crida l’atenció és que no es respira un clima gens formal. Davant de la persona del Papa s’eixampla l’horitzó. L’objectiu no és buscar una uniformitat, sinó trobar-nos en allò que considerem fonamental. Tot i que hi hagi grans diferències, no poden ser motiu de divisió.

Com s’afavoreix la convivència?
A Hèlsinki, el 8 de setembre, Nativitat de Maria, catòlics i ortodoxos s’uneixen en processó pels principals carrers de la ciutat. Un any sortim de la catedral ortodoxa i arribem a la catòlica, i l’any següent al revés. L’última vegada, poc abans de l’esdeveniment, em van trucar tres pastors luterans amics meus per dir-me que volien afegir-se a la processó. «Uau!», em vaig quedar estupefacte. Després els vaig dir: «Però resarem el Rosari, és a dir, preguem a la Mare de Déu...». I em van respondre: «Però també és la nostra mare!». Només en un diàleg real, en una estima molt concreta, emergeix el que és vertaderament fonamental. Tot i que quedin nusos que es resoldran quan Déu vulgui.

Quines raons poden portar fidels de tradició luterana a demanar entrar en una plena comunió catòlica?
Hi ha moltes raons, però la qüestió de l’autoritat és una de les més importants. Molts tornen a l’Església de Roma perquè perceben aquesta necessitat. Actualment hi ha 300 persones preparant-se per incorporar-se a l’Església catòlica. Aproximadament el 80% són ex-luterans adults que havien abandonat el camí de la fe però després la vida els ha plantejat la necessitat de donar un significat adequat a la seva existència. I han trucat a la porta de la nostra Església.

I l’altre 20%?
Persones no batejades que ara s’han trobat amb Crist de les maneres més diverses. Uns quants ni tan sols n’havien sentit a parlar.

Això com passa?
Com a qualsevol altra banda del planeta. Anant a treballar, jugant a futbol, anant a comprar... A Finlàndia hi ha llocs remots on solo anar a visitar fidels que m’esperen per poder rebre l’eucaristia perquè pot ser que tinguin l’església més propera a 300 quilòmetres. Sempre els dic: «Tu aquí ets el tabernacle. Tu portes Crist als teus amics». Em van explicar el cas d’un nen que al col·legi, abans de dinar, sempre se senyava i aquest gest va despertar la curiositat dels seus companys. «Però què fas?», li van demanar. «Dono gràcies a Déu perquè m’alegro que puguem dinar». Com que tots estaven d’acord amb aquesta afirmació, ells també van començar a voler-ho fer. És una llavor molt petita, però l’evangelització no necessita grans discursos.

«Quan s’acaba l’estiu anem amb els joves a Lapònia. Allà la presència de Déu es torna tangible i és immediat reconèixer-se criatura»

Vostè va arribar a Finlàndia el 2006. Tenia 37 anys i en portava quatre de mossèn. Va començar fent classe en un institut i com a capellà universitari. Va ser fàcil suscitar l’interès dels joves?
Va ser un repte, començant per l’obstacle de l’idioma. Però gràcies a Déu sempre m’he sentit en pau perquè sabia que “jugava a casa”. I, continuant amb la metàfora, una de les primeres coses que vaig fer va ser començar per una cosa que m’encanta, que és jugar a futbol, per la qual cosa, a més, no feia falta parlar un finès fluid. Després van sorgir grups de joves desitjosos de fer un camí de fe, amb qui he compartit molts moments importants, tot i que continuen essent memorables el meu primer dia d’esquí i les barbacoes a 20 sota zero. Però el més fecund i significatiu és sens dubte el viatge a Lapònia que fem cada any quan s’acaba l’estiu.

Expliqui.
És un lloc misteriós que sempre m’ha atret. Allà la naturalesa salvatge i hostil té quelcom de sublim. Ja porto una dècada proposant aquesta excursió als universitaris i a diversos amics aficionats. És a mil quilòmetres de la capital. Anem en autobús fins al punt més al nord i des d’allà, portant les motxilles, continuem a peu envoltats de rens, fiords i muntanyes nevades que surten del mar. Davant d’aquesta grandesa, podem passar hores en silenci. La presència de Déu es torna tangible i és immediat reconèixer-se criatura. T’adones que depens. No fa falta dir gaire res més. Celebrem la missa, resem l’Àngelus, compartim els nostres pensaments, però és com si tot revifés per l’experiència de sentir-nos plenament vius.

Vostè també és metge. Això l’ajuda en la seva tasca?
Déu és tan bo que mai no malgasta res. De fet, t’ho retorna tot. Haver estudiat Medicina sempre em resulta molt útil per mirar la persona en la seva totalitat. No som només biologia, ni només psicologia. En tot ésser humà existeix una dimensió constitutiva i profunda que és la seva part espiritual.

Aquest any s’ha doctorat en cures pal·liatives. També ha demostrat que aquesta part espiritual necessita cures durant la fase terminal de la vida.
El Parlament finès ha intentat per dues vegades aprovar una llei d’eutanàsia, sense aconseguir-ho. El debat, com a tot Occident, és molt encès. Em va proposar la tesi un dels més grans experts en pal·liatius perquè li semblava important estudiar com cal tractar també el patiment espiritual. Avui el dolor físic pot abordar-se sense més problemes, però a la gent també li fa por l’angoixa, el dolor dels familiars, la solitud. En el fons, el que desitgen els malalts és trobar algú que els sostingui en aquest tipus de patiment. Algú que no fugi. Això pot fer que els darrers dies d’una vida siguin preciosos, i només una cosa a evitar. És un camí plenament humà i ho he vist visitant a centenars de pacients per a la meva recerca.

Hi ha algú que l’hagi impressionat especialment?
Una dona de quaranta anys amb qui va sorgir un diàleg sorprenent. No era religiosa, ni tan sols creient, però la seva part espiritual estava més vivia que mai. Després de respondre a les preguntes del meu qüestionari habitual, em vaig adonar que desitjava que em quedés una mica més amb ella. Em va donar moltes vegades les gràcies i després va anar directa al gra: «Pare, què significa el que estic vivint?» I hi va afegir: «A vegades sento que hi ha alguna cosa després d’aquesta vida. Si penso en l’amor del meu marit i de les meves filles, com s’ha d’acabar? És un bé que no pot morir. Si és bo, ho ha de ser eternament». Només li vaig preguntar si aquesta eternitat podia ser Déu. «Sí, estic oberta a aquesta possibilitat. Pateixo perquè estimo. Però qui posa dins meu aquest amor, aquest “per sempre”?». Em va deixar bocabadat. M’hi vaig quedar una estona més i vam continuar xerrant. Tots dos sentíem una alegria anòmala per a un moment així. Podríem pensar en una descàrrega d’endorfines, però jo sé que només Crist pot trencar el gel d’aquesta manera.