Évreux, 6 d’octubre de 2026. Guillaume Boulet, professor d’història i geografia en un institut públic, es troba enmig d’una riuada d’estudiants pels carrers de la ciutat. Els joves que l’envolten porten dies protestant per tota França contra una educació que cada cop els ofereix menys oportunitats. El seu institut és un dels més grans de Normandia i es troba entre els promotors d’aquesta protesta nacional. «Tot va passar de cop», explica mentre avança la manifestació. «El nostre institut va tancar abans que poguéssim començar un diàleg amb els alumnes. Però la veritat és que a classe mai no hi ha temps per parlar d’aquests temes. Sempre anem atabalats perquè hem d’acabar la programació i no hi ha manera de confrontar-se amb els nois perquè puguin expressar el que viuen i el que els preocupa».

La protesta va créixer ràpidament, però a les reivindicacions no van trigar a sumar-s’hi episodis de violència. A París i a altres ciutats, quan les manifestacions es van dissoldre van entrar en acció els anomenats casseurs i black bloc. Aparadors trencats, contenidors cremats, agressions, i el consegüent ús de gasos lacrimògens i pilotes de goma, alimentant així noves polèmiques sobre l’ús de la força per part de la policia. «Hi ha joves greument ferits i correm el risc que la violència pesi més que les raons dels qui es manifesten pacíficament».

El seu company Benjamin Gaudré recorda que «no és la primera vegada que els nostres alumnes es manifesten. El 2023, l’assassinat de Nahel Merzouk, de 17 anys, durant un control de trànsit a Nanterre va donar pas a una revolta nacional, però aquest cop no només protesten “contra” una cosa. Jo hi era quan alguns d’ells es van presentar davant del prefecte fa uns quants dies amb exigències molt concretes. Han dit alt i clar a les autoritats: “No només volem que ens sentiu, volem que ens escolteu”».

Els alumnes disposen d’instruments formals per expressar-se, però solen tenir la sensació que el que diuen no serveix de res. «Nosaltres els recordem que existeix un consell d’alumnes i que han d’aprendre a utilitzar-lo -afirma Gaudré- però tots saben que és un espai inútil, on potser et pots desfogar però ningú no et pren seriosament». Boulet confirma que «la vida a classe sembla un cerimonial ben assajat on cadascú interpreta el seu paper. Nosaltres hem de complir el programa, retirem els mòbils tal com marca la llei i ells han d’estudiar per obtenir resultats, i de fet viuen en un estat permanent d’ansietat pel rendiment. Tots acabem esclafats dins d’un joc de rols extremadament codificat i difícil de canviar». Diu que l’escola hauria de transmetre coneixements però també educar, preparar la ciutadania i acompanyar el creixement dels alumnes, però «poques vegades és així i els recursos públics es redueixen any rere any».



Tanmateix, hi ha fets que trenquen els esquemes i obliguen a alçar la mirada. Annamaria Ghinassi feia classe d’italià al mateix institut i recorda que fa uns mesos un estudiat es va treure la vida. Va ser un dissabte i ella no tenia classe fins dimarts. «En acabar l’hora vaig demanar als nois com estaven. “Profe, cap professor ens n’ha parlat. Han passat dos dies, portem dos dies sabent que un nostre company s’ha suïcidat i cap adult ens ha dit: nois, expliqueu-nos, ens teniu aquí, si necessiteu parlar endavant”. Els altres professors havien continuat fent classe amb normalitat. La rutina pot ser molt còmoda, però no pots fingit que no passa res quan passa una cosa així».

Ella té clara la seva aposta. «Hem de començar a escoltar-los, cada dia cal dedicar-hi temps. Tots estem una mica atabalats, alumnes i professors, per aquesta idea d’haver de ser perfectes, però acabes sentint-te malament. I com que no tens enlloc on expressar-ho, ni al centre ni fora, només et queda un lloc on cridar tot el teu malestar i frustració: el carrer».

Passa el mateix amb els universitaris. Martino Borello és professor a la Universitat de París VIII que, «a diferència de molts altres col·legis francesos, té una llarga tradició d’acollida i mestissatge social. Alhora, treballem amb unes instal·lacions obsoletes i compartim molts dels problemes pels que estan protestant als instituts. Entre els nostres alumnes hi ha alguns grups compromesos en la defensa dels drets dels estudiants, però són una gran minoria. La majoria es resigna. Tanmateix, les protestes d’aquests dies han mobilitzat a molts dels que normalment es queden parats. Fa falta obrir espais de diàleg amb ells».

Cap d’aquests quatre docents justifica la violència ni la confon amb la protesta pacífica. Gaudré reconeix que «és veritat que hi ha alguns violents, però són una minoria. La major part dels meus alumnes només vol poder estudiar i tenir més esperances de futur». Però la protesta s’ha polititzat. La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon s’ha posat al costat d’aquests grups, denunciant els enfrontaments amb la policia, mentre que el govern acusa l’esquerra radical de voler explotar la ràbia dels joves pel propi profit. A l’altra banda, l’Agrupació Nacional de Marine Le Pen defensa la protecció de l’ordre i la seguretat. De manera que mentre els nois exigeixen respostes sobre la seva educació, la política s’emporta les protestes al seu terreny.

Tot i que Gaudré rebutja la idea que els joves s’hagin de quedar al marge de la política perquè ningú no els manipuli. «Amb les seves manifestacions ja estan fent política. S’estan apropiant de qüestions que pensàvem que no eren capaços d’entendre per ser massa joves. Ens estan donant una lliçó».



Un altre detall és que, pocs dies abans que comencessin les protestes, desenes de milers de joves francesos es van acostar a l’estadi per trobar-se amb el papa Lleó XIV, oferint així dues imatges aparentment oposades: la de l’estadi i la de les manifestacions, que potser expressen una mateixa exigència de ser escoltats i de trobar el seu lloc a la societat. Responent a les seves preguntes, el Papa els va dir: «Joves de França, porteu al cor un immens desig de llibertat (...). Vet aquí, doncs, la font de la veritable llibertat: la relació viva amb Jesús».

Quan Borello torna a aquella jornada, afirma que «per a molts dels joves que hi havia allà feia la sensació que algú els estava dient, potser per primera vegada, que la seva vida era important, que eren valuosos. Tenien davant un home que els mirava i escoltava, i això és el que continuen demanant ara des del carrer. I no només això. Els va anomenar “els sants de França”, és a dir, els va dir que la seva vida té un gran horitzó, gairebé èpic, i que no estan sols en aquest camí. És una proposta molt clara, amb la qual es poden mesurar. I amb la qual també ens hem de mesurar els adults». A la seva intervenció, Lleó XIV va vincular la qüestió de la llibertat amb la responsabilitat: no n’hi ha prou evitant el mal, va dir, cal «tendir al bé» i «lluitar». Però aquesta lluita, va concretar, no és contra els altres ni passa per la violència, el menyspreu o l’opressió. «La nostra única arma és l’amor que s’entrega».