Un poeta, Davide Rondoni, dirigeix des de 2023 el comitè nacional per a la celebració del vuitè centenari de la mort de sant Francesc. Tres anys plens de sorpreses en plena feina de preparació del programa d’esdeveniments, acollida i multitud de trobades.

Quina experiència està suposant aquesta nova tasca?
En primer lloc està essent una experiència d’encontre amb persones de tot tipus: des de responsables del govern fins a l’últim pelegrí que passa per un convent. I també una experiència d’estupor perquè es veuen un munt de coses boniques. Sant Francesc cau bé a tothom. I és de tothom, no perquè tothom en pugui dir alguna cosa sinó perquè tots el necessitem. Com demostra la unanimitat amb la qual s’ha aprovat al parlament la proposta que vaig fer fa dos anys per restaurar la festa nacional del 4 d’octubre. És signe que el que uneix la gent és un testimoni, no un discurs. I Francesc és un testimoni per a tothom.

Què és el que més agrada de sant Francesc?
Era un home alegre, un que va morir cantant. I aquesta alegria no és una mera felicitat momentània sinó que indica una vida fèrtil, abonada per la commoció per Crist i per l’amistat dels seus germans. Sant Francesc no es comprèn sense els seus amics, no és un superhome aïllat. En aquest sentit, la seva capacitat de misericòrdia, fins i tot quan era dur amb els seus companys, és impressionant. L’altre motiu pel qual atrau és que era un home totalment dominat per un sentiment de la vida com a misteri immens, altíssim, omnipotent, com una cosa davant de la qual un se sent desproporcionat.

Per això agrada tant als joves?
Els agrada per dos motius. El primer és que una de les seves paraules centrals, potser la paraula central, és “criatura”. Què és una criatura? Un que està bé tal com és, que pot ser al món perquè és estimat, sense ansietat per haver d’estar bé a la força i haver-ho de demostrar. El sentiment dominant dels joves d’avui és l’ansietat. Si desapareix aquest sentiment de ser criatura, el que passa és que a cada pas, a cada mirall, a cada relació has de demostrar que estàs bé. Aquest poder sentir-se criatura que encarna Francesc, en si mateix i en el seu amor per les criatures, és una alternativa a l’ansietat perquè pots estar bé independentment de tot això, i per tant pot intentar-ho, equivocar-te i tornar a començar. No en va, aquest sentiment de ser criatura es reafirma en l’experiència de la fraternitat, el perdó i la misericòrdia. Però aquestes experiències ja són tan rares que els joves, quan les veuen, les perceben com una alternativa real a aquesta ansietat que els genera el món. Pasolini, que va tenir una gran relació amb els franciscans per fer el seu Evangeli segons sant Mateu, deia el 1973 que «un nen que neix avui se sent menys beneït». Hem fet que el naixement es transformi de benedicció a trauma. Terrible.

I el segon motiu?
Sant Francesc és un home extrem en les seves decisions, en la seva forma de viure, i com a tal demostra aquest caràcter extrem. Però no és un extremista. De fet, es va erigir com l’alternativa real a l’heretgia dels càtars, que defensaven la idea que per estimar a Déu calia odiar el món. Tanmateix, Francesc estima el món: estima les galetes, estima les persones, estima les aloses, estima els seus amics.

Parlem de la vocació de Francesc, entre la impetuositat i la humilitat...
Al principi Francesc no entén bé el missatge del crucifix de Sant Damià, que no era reparar la teulada de la capella sinó construir l’Església. La vocació és una crida. El que crida l’atenció als joves d’ell és que aquesta vocació no és una separació del món sinó una separació de les lleis del món. «Lloat sigueu, Senyor meu, amb totes les criatures», amb una profunda implicació. Al Càntic de les criatures no hi ha ni un animal, però hi ha els quatre elements fonamentals -aigua, terra, foc, aire- que són els elements de la realitat per als antics. Aquesta implicació profunda amb el món és la vocació. I això comporta humilitat, una actitud de simpatia envers el món, envers qualsevol. Com quan sant Francesc diu als seus amics: «No vulgueu que siguin millors cristians», o quan fra Masseo li pregunta «per què et segueixen» i ell respon: «perquè no n’hi ha cap més vil que jo». Això és la humilitat, un judici. I aquesta és la humilitat del pobre. Que ho és no perquè li manquen els béns, sinó perquè ho estima tot sense possessió. El pobre de debò és l’amant. No es posseeix ni a si mateix. Només algú que digui «jo no soc meu» pot arribar a dir «germana mort».

A l’imaginari col·lectiu, sempre s’ha relacionat sant Francesc amb la pobresa entesa com a misèria. Està intentant superar aquest prejudici?
Sí. Quan ho dic, veig que la gent ho entén i s’adona de la diferència. Quan Maradona va anar a veure el papa Francesc, va sortir del Vaticà dient: «Aquest home sempre parla dels pobres però quan vaig alçar la mirada vaig veure el sostre d’or». Aquí hi ha l’error. El papa Francesc no va vendre els quadres dels Museus Vaticans per donar-ho als pobres perquè la pobresa no és la misèria. Sant Francesc era un home que es va despullar de tots els seus béns, que no volia diners, no volia tractar el món segons les lleis del món, és a dir, segons lleis econòmiques. Això val tant per a les persones com per als béns, per la qual cosa el Papa pot estar al palau més ric del món però no perquè sigui seu, perquè és un bé que ell té i que pot restituir a tots. De fet, l’economia franciscana es basa en la idea de la restitució. També els pobres, també aquell que no té res, pot restituir alguna cosa, pot restituir la pròpia vida. Giussani utilitzava l’expressió “donar la vida per l’obra d’un Altre”. Això és la pobresa, que la teva vida és per a l’obra d’un Altre.

Ha descobert alguna cosa nova de sant Francesc en aquests anys tan a prop d’ell?
Per començar, la seva commoció per Crist, aquest posar-se a “belar” davant del nen Jesús al pessebre, aquesta vida com a commoció, sense la qual el cristianisme perd el seu interès. En segon lloc, el seu sentit de l’amistat i de la fraternitat. Aquest lligam tan increïble amb els seus germans que quan té els estigmes escriu, d’una banda, una lloança a Déu i, de l’altra, una benedicció a fra Lleó en un pergamí que encara es conserva. Té els estigmes a les mans i es posen a escriure igualment, així d’important era per a ell, així de lligada estava la seva amistat a l’aspecte místic. Sense lligar aquestes dues coses -l’experiència de la vocació com a crida de Déu i l’amistat- no s’entén el cristianisme.

Què pot dir aquest aniversari a l’Església i al món?
Des del punt de vista laic i civil, que és millor tenir amos al cel que a la terra. És a dir, que sense una dimensió religiosa, la vida s’empobreix. Potser, a diferència del que pensen alguns, la nostra societat no estigui tan secularitzada, sinó que està plena de preguntes religioses, que remeten a alguna cosa sagrada.

On ho veu?
En una sola setmana vam rebre 350.000 reserves per a una exposició pública de les restes del sant. L’home és un ésser religiós, ho ha sigut sempre, fins i tot quan s’equivoca i manipula Déu per fer la guerra. Així que també és significatiu per a la convivència civil. Per a l’Església és una gran invitació i m’alegro que el Papa hagi convocat un jubileu franciscà. En primer lloc, és una ocasió per tornar a partir de l’essencial, de la commoció per Crist i de ser un lloc de persones extremes, que no extremistes. I també per ser, com ha sigut aquests anys, un lloc d’acollida, on tant és qui siguis, és igual el que hagis fet fins ahir.

El comitè també té la tasca de fer projectes que perdurin en el temps.
Certament. Estem preparant nombroses publicacions sobre el sant, fent una gran feina de catalogació i digitalització de les fonts franciscanes. Hem encarregat deu estàtues de sant Francesc que aniran a deu municipis diferents, un camp de futbol infantil a Egipte, una activitat per a nens amb discapacitat a Kenya, un centre d’estudis sobre sant Francesc, una presó de menors que porta el seu nom... només per citar uns quants projectes estables. També estem restaurant la cel·la de sant Francesc a Roma. És una gran ocasió per a tothom.

Quina responsabilitat suposa per als cristians aquest any dedicat a sant Francesc?
La de conèixer millor què és l’alegria, la possibilitat de viure una vida alegre i entendre que l’alegria és aquesta fertilitat, perquè hi ha un adob que l’alimenta. Cadascú hauria de preguntar-se quin adob està utilitzant. De què t’alimentes? De tu mateix, de la idea que tens de tu, dels teus èxits, els teus diners, la teva salut, o d’alguna cosa que has trobat? Aquesta és una gran pregunta que s’haurien de fer els cristians. Què alimenta la teva vida?