Domenico tenia 59 anys i esclerosi múltiple. Portava mesos demanant morir. Va presentar la seva petició de suïcidi assistit el 8 de novembre de 2025. El passat 25 d’agost, 290 dies més tard, es va portar a terme. És el primer cas considerat consumat a la regió italiana de la Llombardia. Deborah pateix la mateixa malaltia, tot i que en un estadi menys avançat. Té dolor a tot el cos, músculs que no li responen, a vegades es veu obligada a caminar amb bastó. «El dolor -explica- es calma una mica amb els fàrmacs, però és constant cada dia, com un fibló que no desapareix mai». Sempre està buscant noves opcions de tractament, però diu que vol recórrer el camí sencer de la seva vida perquè, com deia el Papa a Rímini, «el futur és una promesa, no una amenaça». Però, sobretot, no ho vol fer sola. Des del seu càrrec com a consellera municipal no s’ha negat a parlar amb tothom, però la seva no és una batalla política, sinó una posició cultural. «Actualment hi ha una concepció de l’home devastadora. L’ésser humà només té dignitat quan és útil. Però el cristianisme ensenya el contrari: tothom té valor. I quan estem en un camí de sofriment, necessitem algú que ens digui: “jo estic amb tu”».

Amb aquesta convicció, no va dubtar a anar a visitar Domenico a la clínica on estava ingressat. Un cop a la setmana, fidelment, durant mesos, hi va anar amb el seu marit i un altre amic malgrat totes les dificultats que ja té per conciliar la logística laboral i familiar. «El desig de conèixer-lo es va despertar en mi quan el vaig veure a la televisió. Explicava que ja no podia moure el braç, que ja no podia utilitzar el telèfon, però a ningú no se li acudia anar a ajudar-lo o facilitar-li un lector ocular? És que ningú no podia portar-lo a veure una pel·lícula o passar una estona junts, en lloc d’oferir-li directament la possibilitat de morir? Algú l’hauria portat mai a veure les estrelles? Tenia amics?». Com ja havia intentat altres vegades sense èxit, va contactar amb el tresorer de l’associació Coscioni, promotora del dret a escollir una mort digna, i li va enviar un article escrit per ella perquè el llegissin a Domenico i li preguntessin si podia anar a visitar-lo. Domenico va acceptar.

Van fer el trajecte cap a la clínica passant el rosari. «Era una cosa molt més gran que nosaltres. Sabíem que no podríem canviar les coses, però li vam demanar al Senyor que es manifestés a través de nosaltres. Vam confiar aquella trobada a la Mare de Déu». I va sorgir quelcom inesperat. «Una amistat». Així van descobrir que a Domenico li agradava la música de Vasco Rossi, el bon vi, el tabac, i que hi va haver un temps en el que va abraçar la fe gràcies a un mossèn que recordava amb afecte però a qui va perdre la pista feia anys. Les visites setmanals van anar-se succeint, parlant de la vida, dels fills, del vi. Ell s’interessava per tot, els preguntava per la seva feina, la seva família, els seus amics.

«Algunes persones del seu entorn li van arribar a suggerir que deixés de relacionar-se amb nosaltres perquè insinuaven que volíem endarrerir el procediment del suïcidi assistit, però ell no va voler “perquè sou bones persones, m’agrada estar amb vosaltres i que ens prenem junts un vinet de tant en tant”, ens va dir. Perquè un dia li’n vam portar una ampolla, i estava feliç: “Sembla un diumenge de festa”». Amb l’arribada de l’estiu, Domenico va començar a parlar menys. «Ens vam imaginar que s’acostava la data de la mort»

En una de les primeres visites, un conegut que hi havia allà li va preguntar directament a Domenico si volia morir pel dolor o per alguna altra raó. «Així em sento inútil». Aquesta resposta va continuar martellejant aquests tres amics durant setmanes. «Domenico no era un malalt terminal en el sentit habitual del terme. Tenia una malaltia irreversible i progressiva, un cos cada cop més dependent, però encara es podia tractar. La paraula “inútil” planteja una altra qüestió. Què passa quan una persona comença a pensar que el seu valor depèn només del que encara és capaç de fer? Jo sé que no és així».

Deborah recorda la seva època de batxillers, quan els van proposar com a caritativa anar a visitar dos germans que tenien una greu discapacitat. D’ells en va aprendre «que la malaltia no està en contradicció amb la vida». Eren dues persones que semblava que «no aportaven res al món» perquè no eren «funcionals, però en realitat sí que ho eren. Eren pura alegria, es relacionaven amb tothom».

Quan va ser ella la que va començar a dependre, aquella lliçó continuava allà. «Donar sentit al sofriment no pot ser només un esforç voluntarista. És una gràcia que cal demanar cada dia». El seu marit sap que no és una frase feta. «Hi ha matins en què no és capaç de llevar-se i jo em sento impotent, però no puc resoldre-li la qüestió fonamental: què és el que dona sentit a aquests dies? És clar que no soc jo. Només un oferiment continu del nostre matrimoni, dels nostres fills... als dies bons i els no tan bons». També han travessat el dolor per la pèrdua de dos fills durant l’embaràs. I també per la mort d’Andrea, el seu quart fill, que va arribar quan la malaltia de Deborah ja començava a avançar.

«El que hem après estant amb Domenico és que el més difícil del món és deixar-se estimar, acceptar que no som perfectes però tot i així som estimats», afirma Nicola, amic d’aquest matrimoni que els acompanyava en les seves visites a Domenico, de qui també ha parlat algun cop als seus companys de feina. Encara que ells no ho entenien: per què continuar anant a veure algú que ha decidit morir? «No podíem salvar-lo, tot i que resàvem molt, discretament, perquè continués vivint. Però podíem estar amb ell, almenys unes hores, perquè deixés de pensar només en la seva malaltia». «Uns quants pensaran -conclou Deborah que el nostre és un moviment “polític” per contraposar un relat a un altre, però no és així. Hem acompanyat Domenico per convertir el nostre cor i per testimoniar als nostres fills que la vida sempre és digna de ser viscuda. Digui el que digui la llei, ningú val pel que fa. Tu vals perquè existeixes». Cuidar una vida, afirma, «no és només alleujar el dolor, sinó aprendre a mirar qualsevol amb meravella, com ens mira Déu».