Com un trampolí. Aquesta és la fascinant imatge que el Papa va utilitzar al seu discurs al Meeting de Rímini per referir-se al «moviment, els grups i les comunitats»: una plataforma flexible, fermament ancorada per la base, que dona impuls per llançar-se cap a fora, per “capbussar-se a la realitat sencera” i no només en el recinte tancat d’una piscina. Resulta apassionant mirar la realitat com convida a fer-ho Lleó XIV, com un oceà el límit del qual és l’horitzó, l’ideal cap al qual tendir. «Sortiu a l’encontre de tothom!», aquesta ha sigut la seva provocació, que no volem deixar caure al buit. No fan falta audaces travessies per superar els obstacles que ens separen de l’altra riba, n’hi ha prou amb un capbussó per submergir-se en la realitat, en el “mar de Déu”.

El discurs del 22 d’agost suposa una invitació a la missió, començant per una expressió molt concreta, «responsabilitat històrica», repetida diverses vegades. «Ha arribat l’hora d’assumir la responsabilitat», de respondre a la propostes rebuda, a un do que no s’ha de deixar guardat en un calaix sinó posar-lo «al servei d’una humanitat que té fam i set de justícia». Calen «pioners valents» que comencin pel seu propi canvi de rumb, perquè el canvi del món passa per aquells que el desitgen.

Aquest és el sentit del «risc d’educar» al qual apel·lava el Papa citant a Luigi Giussani. El «mètode educatiu més eficaç per al bé» no es basa en la «fugida de la realitat», sinó que promou el bé al món. «Al món», continua dient el llibre Educar es un riesgo citat pel Papa a Rímini, «significa en relació amb la realitat en el seu conjunt, una relació arriscada, si se’n vol dir així; però seria millor dir que és exigent».

Per prendre’s seriosament aquesta responsabilitat hi ha una condició: la unitat. Fins a dues vegades ha dit Lleó XIV (i ha volgut repetir-ho): «estimeu sempre l’Església!». És a dir, «estimeu i preserveu la unitat de la “comunitat” a través de la qual Crist us ha aferrat i us atreu cap a Ell». El Papa ha precisat què significa aquesta cura de la unitat: aprendre a escoltar-se mútuament, respectar les diferències i caminar plegats «seguint els passos del vostre fundador, conreant la unitat entre vosaltres, amb els que estan cridats a guiar el moviment, amb la Seu Apostòlica que us ha reconegut i amb el Successor de Pere».

La tasca sembla desproporcionada, i efectivament ho és. Però no depèn de les nostres forces. Jesús, a través de l’Església, implica els febles perquè resulti evident que és ell qui actua. És l’hora de la responsabilitat «per aquells que han rebut tant d’una tradició mil·lenària de fe que es converteix en cultura». No se’ns demana estar a l’alçada, sinó estar disponibles. Aquesta és la perspectiva traçada a la Jornada d’inici de curs de CL, un moment públic comú per a les comunitats del moviment arreu del món que esbossa els passos a fer durant el curs que comença, els apunts de la qual ocupen les pàgines centrals d’aquesta revista.