Bon dia a tothom! Saludem a tots els presents aquí a Assago, a la gent que ens segueix connectada des d’unes altres set ciutats de la Llombardia i a les persones que es connecten des de casa per impossibilitat de moure’s per motius de salut o d’edat.
Al llarg dels anys, don Giussani va renovar moltes coses del nostre camí educatiu. Va introduir gestos nous, en va modificar d’altres, i uns quants fins i tot els va deixar caure quan ja no servien. Però hi ha una cosa que mai no va voler tocar, com si custodiés un significat decisiu: la Jornada d’inici de curs. I això em porta a preguntar-me quin és el vertader i profund valor que té per a nosaltres. Per a mi és en primer lloc el moment en el qual, en començar un nou curs -i disposar-nos a fer un nou pas-, ens parem i ens adonem del camí recorregut, els companys de camí que s’hi han sumat, els fets que han enriquit i confirmat la nostra fe, les urgències que han sorgit i que cal afrontar. És com mirar enrere per un instant per reconèixer el que ens ha generat i ens ha portat fins aquí, abans de reprendre el camí.
Aquests últims anys m’he sorprès moltes vegades pensant en la dona de Pere i la d’Andreu: dones acostumades a veure’ls sortir al “mar” (el llac on portaven a terme la seva feina de pescadors), conscients que cada sortida implicava uns riscos i podia ser l’última. Després, de cop, van sorgir un altre tipus de sortides. Van començar a seguir aquell Natzarè, al principi per unes hores, després durant dies i setmanes, deixant casa seva buida i generant un nou tipus d’espera. Tanmateix, mirant-los des de lluny, potser elles deurien ser les que més entenguessin la grandesa del que estava passant i el pes fascinant que s’havia instal·lat sobre les espatlles d’aquells dos homes, immersos en una voràgine de presències, gestos i paraules que involucrava tota la seva vida...