Hola, em dic Laura i soc de Cuba. Molts haureu sentit o llegit alguna notícia sobre la situació d’extrema vulnerabilitat que vivim dins de l’illa a causa de les restriccions d’entrada de petroli, l’escassedat d’aliments i medicines, la pujada dels preus i els prolongats talls elèctrics que han portat la major part dels cubans a una condició de pobresa i inseguretat.

En tothom es percep el tedi, el cansament i la desesperació dels ciutadans normals i corrents provocats per la lluita constant que representa poder sobreviure cada dia. La prolongació d’aquesta crisi ha sumit a gran part de la població en una espècie d’irritació general que ens porta moltes vegades a la catarsi contínua i a la queixa i, per desgràcia, a alguns els porta a la bogeria. Molta gent, en especial els joves dels sectors més pobres, es veuen temptats d’alienar-se a través del consum d’una droga que s’ha fet molt comuna, “el químic” en diuen, que s’adquireix a preus molt baixos.

Dins d’aquesta crua realitat fem vida també els amics de CL. Cap de nosaltres no està exempt de passar per aquestes penúries, alguns més i altres menys; però tots n’estem afectats. Enmig d’aquest escenari l’única cosa que ens permet transitar aquestes aigües turbulentes amb més tranquil·litat i esperança és la barca de l’Església, en especial, la companyia del moviment.

I el gest més evident d’això ha sigut el compromís amb l’escola de comunitat. Aquest curs, fent alguns ajustaments d’hora i lloc, hem aconseguit reunir-nos en una església de L’Havana que ens queda relativament a prop a tots caminant, i hem decidit reprendre les trobades setmanals. Contra tot pronòstic (dificultat de transport, menys temps de corrent elèctric a casa, etc.), ens hem adonat que l’única cosa que sosté i rescata la vida dins de tant de caos és el rostre concret de Crist a l’escola de comunitat, on se’ns convida a mirar-lo a Ell i descentrar la mirada de nosaltres mateixos i dels problemes que ens atabalen.

L’escola de comunitat setmanal ha sigut una ocasió per estar més atents a les necessitats dels amics: conèixer qui porta dies sense aigua a casa, qui ha tingut algun problema a la feina, qui no té prou diners per comprar menjar, o se li ha fet malbé per falta de refrigeració, etc...

Hem recuperat des de desembre de 2025 el gest de la caritativa. En si mateix, l’acte és molt simple. Ens reunim a casa meva, llegim un fragment d’El sentit de la caritativa, preparem uns entrepans i refrescos i sortim a repartir-los a l’Havana Vella, a les persones que viuen al carrer. En aquests vuit mesos hem vist de tot: ancians que es veuen obligats a demanar caritat perquè amb les seves pensions no en tenen prou per menjar, persones que emigren des de l’orient del país i no aconsegueixen trobar feina, persones que s’han quedat sense res perquè la seva família ha venut casa seva per anar-se’n del país, avis demanant per alimentar els nets perquè els pares han emigrat, persones amb malalties psiquiàtriques que són la riota de turistes i de gent sense escrúpols, etc...

La caritativa del mes de juliol va ser especialment bonica. El dia proposat va ser molt difícil trobar pa a tota l’Havana Vella. Eduardo, que guia la caritativa, Dianela i jo en vam buscar per tot arreu i finalment vam decidir comprar unes galetes salades. Hi havia certes dificultats per pagar, perquè només teníem saldo en transferència i vam demanar al senyor de la botiga que acceptés si us plau aquesta via de pagament, perquè aquells aliments es destinarien a una obra caritativa. El venedor, commogut, ens va donar el seu testimoni de com la seva vida i la relació amb el seu pare havien canviat després d’haver trobat la fe.

En un determinat moment, ens vam trobar amb Nely, una anciana d’aproximadament 70 anys que cada mes trobem al carrer Obispo. Nely venia caminant amb una cara molt trista i en veure’ns i percebre la nostra alegria per la seva presència, li va canviar totalment el rostre. En aquella mateixa cantonada vam trobar-nos amb un altre home gran que en veure que estàvem compartint un berenar es va aturar per rebre’n. Ens vam quedar una estona parlant amb ell i ens va explicar que era un científic jubilat que ara intentava vendre unes barretes energètiques per sobreviure. En aquest punt del camí ja només ens quedava un got per al refresc i arriba un altre senyor que, deshidratat per tanta calor, ens en demana una mica. En adonar-se que només quedava aquest únic got, es beu ràpidament el refresc, en dona al seu amic i ens torna el got dient: «Quedeu-vos-el, que segur que el necessitarà algú que arribi després».

En acabar la jornada vam fer un judici del que havíem viscut que es pot expressar amb aquesta afirmació: «Ningú no és tan pobre que no tingui res a oferir». Així descobrim les nostres pròpies misèries i que desitgem el mateix, ser estimats, mirats amb tendresa per un Déu que és pare i que ens estima incondicionalment.

Arran d’aquest camí i motivats per l’entusiasme dels nous membres de la comunitat, desitjosos de viure la proposta del moviment fins al fons, hem recuperat també el gest del fons comú. Semblaria que no té cap ni peus però, ara més que mai, la gest contribueix amb fidelitat i generositat al fons comú. Hem començat a intuir que quan s’ha trobat el tresor més gran val la pena donar la vida sencera, fins i tot els pocs diners que es tenen.

El passat mes de juny vam viure un fet que, a judici meu, ha sigut de grans fruits per a la comunitat. La nostra amiga Marta, de 74 anys, va ingressar d’urgències a l’hospital per una trombosi a la cama. Aquesta amiga que fa anys que participa amb fidelitat en l’experiència del moviment viu sola a l’Havana. Aquell matí em va escriure un missatge discret demanant-me si la podia acompanyar a l’hospital perquè portava diversos dies trobant-se malament. En resum, a partir d’aquell moment Marta es va quedar ingressada per una setmana i tots els amics de la comunitat ens vam organitzar per cuidar-la: portar-li el menjar cada dia, acompanyar a l’habitació de dia i de nit, preparar-li el bany i tot el que fes falta. La novetat d’aquesta amistat va ser evident per la companya d’habitació de Marta i la seva família, que ràpidament ens van fer nota la seva sorpresa per aquella estranya manera d’estar junts i de relacionar-nos amb els altres.

Setmanes després, a escola de comunitat, vam prendre consciència de l’afecte que havia crescut entre nosaltres arran d’aquest fet, i de com el Senyor ens confirmava en la unitat. És aquesta unitat la que implorem que es mantingui i que creixi en el moviment, perquè entenem que és en aquesta unitat, com a part de la unitat de l’Església, on trobem Allò de què vivim, Aquell per qui vivim i que ens sosté en les nostres circumstàncies.

Quan veig passar davant meu totes aquestes coses recordo unes paraules que ens va dir el bisbe de la diòcesi de Matanzas, Manolo, en uns Exercicis anys enrere: «Vosaltres sou un moviment, oi? Doncs moveu-vos!». Amb el temps he après que aquest moviment al qual ens convidava no era un simple activisme, sinó a deixar-nos pertorbar per la relació amb Crist, era una invitació a no deixar-nos conformar amb la mentalitat comuna.

Durant aquest any l’encontre amb Ell ens ha posat en moviment, ens ha canviat el criteri per afrontar la nostra circumstància i l’única cosa que hem hagut de fer ha sigut renovar el nostre dèbil sí quotidià, tot ha sigut pura gràcia. Que Ell succeeixi a les nostres vides, a Cuba i al món, és el desig que creix als nostres cors i que demanem en la nostra pregària.

Laura, Cuba