«Jo no tinc totes les respostes». Abans de sentir les preguntes que li farien, el cardenal Pierbattista Pizzaballa es va presentar així de directament davant de les gairebé mil persones que l’esperaven a Bolonya el passat dijous 17 de setembre. Gràcies a l’arquebisbe de la ciutat, el cardenal Matteo Zuppi, que el va «enganyar» (segons va dir el mateix Pizzaballa en to de broma), el patriarca llatí de Jerusalem va inaugurar per sorpresa un esdeveniment que ja té gairebé mig segle de vida. Es tracta de la Festa dels Nens que un grup de pares i professors organitza des dels anys 70 per entendre què significa educar.

Pizzaballa era a Bolonya -ciutat on va professar com a franciscà i on va ser ordenat sacerdot pel cardenal Giacomo Biffi el 1990- amb una agenda atapeïdíssima. Parlava de Terra Santa en unes jornades de tres dies amb el clergat i l’ajuntament va decidir per unanimitat concedir-li el títol de ciutadà d’honor. Al final, el festival franciscà també el va incloure entre els seus ponents més destacats. A la festa, celebrada en un parc, el van rebre amb preguntes radicals que no havien preparat prèviament. Molta gent havia llegit detingudament la seva última carta pastoral. «L’heu llegida aquí més que no allà», va comentar el patriarca. La imatge de Jerusalem com a ciutat ideal a la qual tendir va sorgir diverses vegades en la seva conversa amb els joves.

Una d’ells li va preguntar apassionadament si el mal i el bé procedeixen de Déu, si Déu és realment un pare bo i si cal passar sempre necessàriament pel dolor per trobar-lo. «Són preguntes difícils que tots tenim», va dir Pizzaballa, gairebé sospirant. «Déu no ha escollit el dolor per parlar amb nosaltres, ens ha creat lliures per escollir. La fe no és tenir totes les respostes. És una relació, un lloc on pots estar amb totes les teves preguntes. La fe és tenir Algú al costat».



En els greus esdeveniments que ha afrontat durant aquests anys de prova, Pizzaballa reconeix que «ningú no neix havent sabent. M’he sentit necessitat, però cal acceptar els errors, resar, demanar a Déu que ens indiqui. I encara que la solució no arribi, el que queda és romandre, que tu hi siguis. El dolor et fa anar fins al fons del que ets i del que no ets, i de qui són els altres per a tu. Prendre consciència de la vida eterna és una ajuda». Amb el seu estil directe i sincer, va afegir-hi: «Quan vagi allà dalt tindré un munt de preguntes per fer-li».

Quan li van preguntar què significa la unitat, «parlar amb una sola veu», com insisteix a la seva carta pastoral, va precisar el context de Terra Santa, on hi ha protestants, ortodoxos, catòlics i entre els cristians -que són l’1% de la població- hi ha palestins i israelians, amb punts de vista molt diferents. «No estan d’acord en moltes coses i a vegades es recorre a frases fetes sobre la pau, la justícia, el diàleg. Es diuen moltes coses banals sense arribar a concretar mai com fer-ho. Però no hem de renunciar-hi. Si dic una cosa bonica jo sol, no té el mateix efecte que si ho diem junts. El desig d’unitat no ha de significar renunciar a quelcom que m’importa, però a vegades fa falta saber esperar. Tanmateix, aquesta espera no és esperar una cosa que caigui del cel. Per esperar cal esforçar-se, comprometre’s. No som un popurri». Després va comentar que moltes divisions neixen del fet que cadascú interpreta el fet de Crist en funció de la seva visió particular del món, «però no és la realitat la que il·lumina Jesús, és l’Anyell que la il·lumina».

A un futur advocat li va regalar aquesta broma: «vas pel camí de la perdició». A la seva pregunta sobre com testimoniar la fe a la vida quotidiana sense imposar-la, va respondre que «el cristianisme és un estil, una manera d’estar dins de la vida. La veritat no s’imposa. Jesús no es va imposar. Cal donar testimoni amb la vida, parlar amb franquesa, suportant fins i tot la burla. El testimoni és una provocació en el bon sentit, suscita preguntes i també ens interpel·la». Tot això sempre amb molta llibertat, insisteix.

En un moment de la vetllada, es va sincerar dient que «em sembla que estic dient coses banals». Un aplaudiment general li va fer precisar llavors que «avui hi ha una cosa que ens costa. Potser més a vosaltres aquí que a nosaltres allà. És fàcil trobar testimonis preciosos, però costa més trobar una comunitat així. No perfecta, sense murmuracions, sinó on la vida flueixi i que ens animi a tirar endavant malgrat les nostres misèries».

Va acabar reprenent la imatge de Jerusalem, evocada a la seva carta pastoral en contraposició amb la Babel bíblica, quan li van preguntar què ens volia dir amb ella. «Babel només té un idioma, és la primera ideologia de la història. No volem construir Babel sinó Jerusalem, on hi ha històries diferents i llengües diferents. És la imatge d’un lloc on construir una comunitat, un paradigma. Un lloc no d’uniformitat sinó on les diferències es reconciliïn. Babel es troba allà on tothom és igual. Babel és l’ordre sense llibertat. El caos que va donar pas al diluvi és la llibertat sense ordre». Aquesta Jerusalem ideal, lloc de reconciliació de les diferències, és alhora un do que rebem i una responsabilitat a construir amb llibertat, sense oblidar mai que «la fe és una relació».