«Un tsunami ha arribat al món educatiu, però és un tsunami que també pot portar beneficis si tenim la lucidesa d’afrontar-lo responsablement», afirma Alberto Raffaelli, president del Festival de la Innovació Educativa celebrat a Treviso (Itàlia), on professors i directors es reuneixen per començar el curs posant en comú les seves experiències didàctiques.

Aquest tsunami, òbviament, és la intel·ligència artificial. La metàfora no és desproporcionada. Ho diuen les xifres dels últims informes realitzats als països de tota Europa. La IA no és el futur. És el present. Almenys per als alumnes. De fet, el 94% afirmen que la utilitzen. Per a fer què? La utilitzen d’una manera crítica, conscient? No ho sembla. De fet, tot i que la majoria assegura que la utilitza gairebé diàriament per estudiar, més de la meitat reconeixen que han recorregut almenys una vegada a l’algorisme per desfogar-se o intentar solucionar algun problema personal.

«La intel·ligència artificial, com totes les grans innovacions tecnològiques, és com un “fàrmac”. Pot ser alhora una cura i un verí. Hem de tenir el valor intel·lectual d’afrontar aquesta ambivalència sense dividir-nos entre optimistes i pessimistes». Mauro Magatti, professor de Sociologia a la Universitat Catòlica de Milà, creu que no n’hi ha prou posant normes. «Hem de definir objectius ètics i pedagògics clars, tenir el coratge d’experimentar des de baix i sobretot posar en circulació experiències positives i invertir en educació».

Segons Luigi Ballerini, psicoterapeuta i president del comitè científic d’aquest festival, el risc és que la IA es converteixi en un “suport permanent” del pensament, «capaç de reduir l’esforç i justament per això fer-nos perdre ocasions que construeixen la nostra memòria, autonomia i capacitat per afrontar la frustració». Especial atenció mereix la dada relativa a la IA com a “confident digital”. «Si un adolescent prefereix confiar en un algorisme, haurem de preguntar-nos si som capaços d’oferir-los espais reals, adults disponibles i relacions fiables».

Al capdavall, l’escola posseeix dues característiques que cap intel·ligència artificial podrà substituir: temps compartit i relacions fiables. «El repte educatiu del món virtual s’afronta al camp de la realitat», donant suport al creixement de persones lliures, capaces de pensar amb el seu propi cap i desitjar trobar-se amb els altres.