La comunitat és, abans que res, el lloc de l’encontre. Només es pot trobar vertaderament Crist mitjançant la presència de la comunió o de la comunitat; pardon, la presència de la comunió, perquè la comunitat n’és el fruit. Enteneu quin tipus de responsabilitat tenim? La vida se’ns dona per a la missió, hem sigut escollits per a això. La diferència entre vosaltres i jo rau en el to i en la flexió, la missió és la mateixa. Perquè tu participes del meu sacerdoci igual que el meu sacerdoci és l’ànima de la teva feina, terme de confrontació i referència paternal en la teva feina, a la teva família, etcètera. Penseu, per exemple, si la vida és missió i si la missió consisteix en fer possible l’encontre amb Crist, i si Crist es troba en el context d’una comunió, penseu com d’urgent que és demanar a Déu que apressi els temps i no miri els nostres pecats, sinó que ens aferri i ens permeti generar aquestes relacions noves allà on siguem. «En això ens coneixeran»: és un punt ferm. «Que siguin una sola cosa perquè el món ho vegi». Penseu, si us plau, el que significa llavors acollir els nous, la paciència de caminar al seu costat, l’atenció a les indicacions d’aquells que tenen la tasca, veritablement dura, d’indicar amb més claredat el camí a seguir, atenció per tant a la correcció en l’impuls que se’ns dona, la sinceritat en la contrició, la fidelitat en la pietat, amb Déu i entre nosaltres. Penseu, si us plau, que aquestes coses són la vida a la qual estem cridats. Només arribarem a tenir importància al món en la mesura que això succeeixi en nosaltres, i per tant entre nosaltres, i per tant allà on siguem. […]

«Podem tenir idees i opinions que es basen en veritats cristianes; però aquestes idees i opinions no són encara la vida cristiana que salva». No s’és cristià per això, molts filòsofs han partit de coses cristianes, fins i tot Hegel, però no eren cristians. «Estem cridats a adherir-nos i participar en una realitat que ens arriba de fora de nosaltres, en una comunitat objectiva». Això és el que fa la vida “cristiana”: la participació en aquesta realitat, amb obediència, pobresa i virginitat (puresa). Si aquestes tres virtuts s’han convertit en el símbol de la vida monàstica és perquè són l’ideal de la vida cristiana. No oblidem també nosaltres, com mi anys han deixat caure en l’oblit, que la vida monàstica va néixer per portar a terme la possibilitat de la vida cristiana. En una època bàrbara en la qual tot resultava impossible, horrorós, on era impossible viure cristianament, van sorgir els monestirs precisament per fer possible la vida cristiana. Fa dos mil anys, per fer possible la vida cristiana, Crist va portar a terme la seva “religió” com una comunitat, amb la obediència, la pobresa i la puresa a dins. Aquesta és la vida cristiana. […]

«Crist és present a l’Església i l’Església ha de ser present a tots els ambients. Com? Unint-se, com una vida, formant part dels cristians. La unitat sensible entre els cristians significa una unitat de vides: unitat de judici, unitat de projecte, de possessió de les coses»

Crist és present a l’Església i l’Església ha de ser present a tots els ambients. Com es fa present l’Església a tots els ambients? Unint-se, com una vida, formant part dels cristians, ja siguin dos entre dos mil o cent entre cent cinquanta, no hi fa res; i, segon, vinculats al bisbe.

Però la unitat sensible entre els cristians significa una unitat de vides: unitat de judici, unitat de projecte, de possessió de les coses, i per tant unitat també a nivell econòmic, tendencialment (tendencialment, és a dir, amb llibertat); unitat de pregària, unitat de vida en definitiva. El nostre esperit d’homes moderns pot imaginar un ideal més gran que aquest, un ideal humà encara més gran que aquest? Digueu-m’ho! Aquest és l’ideal cristià. Per què ha vingut Crist? Per fer-nos adonar del nostre origen, del nostre destí, de la nostra naturalesa, quan prenem consciència del destí excepcional que porta a dins.

Per tant, fem l’Església present a tots els ambients. La unitat sensible dels cristians, ¿com pot néixer una unitat sensible entre tu i jo? Neix com a programa, neix com a esquema, neix com a associació, neix com a partit, si no neix com a fruit de l’afecte que hi ha dins meu, del canvi que hi ha en mi -jo he canviat amb tu, per això t u ja no ets com abans amb mi-. La unitat sensible dels cristians, per tant, vinculada amb l’autoritat, i aquesta paraula engloba totalment una última obediència, però sempre considerada com a confrontació. Una última obediència a la qual un podria donar sense dubtar la pròpia vida: obediència al bisbe, que és obediència a l’Església de Déu, a la tradició cristiana, al cos de Crist en la història, que genera per tant una actitud diferent sempre. Sempre, no només en aquest instant: «Ah, si ho mana el bisbe, si el Papa aprova el dogma...». Això és ridícul, encara que sigui la teologia de molts dels que coneixem.

«Cal subratllar això: l’Església com a “lloc normal” on es viu l’experiència de Crist. Però hi ha un segon aspecte: la vida de la comunitat també és el mètode de desenvolupament i creixement de la nostra existència, de la nostra personalitat. Tot retorna aquí dins, tot»

Per tant, també cal subratllar això: l’Església com a “lloc normal” on es viu l’experiència de Crist. Però també cal subratllar un segon aspecte, que és el primer detall de les categories que neixen dins de nosaltres quan estem immersos en la vida de la comunitat, perquè la vida de la comunitat també és el mètode de desenvolupament i creixement de la nostra existència, de la nostra personalitat. Tot retorna aquí dins, tot. Quan diuen que som elitistes i tancats, és realment terrible no tenir temps o capacitat per demostrar la calúmnia i la maldat, l’obtusitat amb la qual diuen aquestes paraules, sigui qui sigui! Es neguen a intentar entendre aquests principis que hem reprès ara i que són tot el nostre discurs. L’altre dia algú em deia: «Però si aquest és el vostre discurs, llavors el que preteneu...». «Però és que això és l’Església». És així, l’únic que volem fer és viure l’Església! [...]

La comunitat no és només el “lloc normal” sinó també “l’àmbit normatiu” de la vida cristiana. No és només el lloc normal de l’esdeveniment de Crist, que el fa present -nivell ontològic- sinó també l’àmbit normatiu de la vida cristiana: n’hi ha prou de ser dins seu. Us deveu recordar de quantes vegades he posat aquest exemple: què fa un nen per créixer? Estar dins de la seva família. Què fa un home per desenvolupar-se més civilitzadament? Es desenvolupa perquè està dins de la societat. Es tracta d’estar a dins! Ser a dins et fa créixer i lentament, lentament, va posant els teus ossos al seu lloc, va formant el teu esquelet, i després et surten ulls, nas, orelles. Com passa això en el nen? Dins del si matern. Però el nen porta a dins aquest principi últim, que és l’Esperit de Crist, és la potència de Déu, que se’ns dona en el baptisme, que està a dins -com una llavor- de la terra del nostre cos i del nostre esperit.

Ser a dins! Enteneu el nivell de totalitat que estem cridats a viure? Una totalitat que no és extrínseca, mecànica ni esquemàtica, no és quelcom que ens corseca per dins, ens treu el temps, ens desquadra la feina a fer, ens fa oblidar-nos de la dona o del marit, o fins i tot dels nens, ens fa oblidar el nostre deure més immediat per fer coses o iniciatives. Tot això ha de ser un sacrifici més gran per a la missió, exactament igual que aquell que se’n va al Congo. Però es tracta d’una totalitat del nostre jo, per la qual cosa des de baix, és a dir, des de dins de nosaltres, han de néixer relacions noves, les estructures noves de les cases.

El capítol tercer del llibre recull la Scuola Quadri del 16 de gener de 1972, on Giussani reprèn i integra els continguts del llibre marró (Apunts de mètode cristià, 1964), citat al text