Monsenyor Matthew Hassan Kukah és bisbe de la diòcesi nigeriana de Sokoto, la més colpejada pels gihadistes de Boko Haram. Durant anys ha hagut de negociar l’alliberament de molts cristians segrestats, ha sigut testimoni de massacres i assassinats d’amics i sacerdots. Però es nega a parlar de Nigèria només com una víctima. Insisteix en la necessitat del diàleg amb els musulmans, la responsabilitat política i la reconstrucció d’una convivència possible. «Aquí ningú no vol morir però, com a cristians, entre la comoditat i la creu escollirem sempre la creu». El vam veure al Meeting de Rímini. «És el primer cop que vinc, però tinc certa familiaritat amb Comunió i Alliberament perquè conec a la vostra gent a Nigèria i em crida l’atenció com viuen la caritat i la fe». És una cosa, com diu ell, que cal custodiar perquè no sempre és fàcil viure el cristianisme en una diòcesi com la seva, «la seu de l’antic califat, que va ser conquerit pels anglesos. Aquesta zona és musulmana al 98%. Els cristians són minoria i aquí és on cuido el meu ramat, que és petit però vivaç».

A Rímini vostè va concelebrar amb el Sant Pare. Com va viure aquells dies?
Conec bé el Sant Pare perquè vaig estar amb ell diverses vegades abans que fos pontífex. El 2021, Francesc em va nomenar membre del Dicasteri per al Desenvolupament Humà Integral i el papa Lleó m’ha confirmat en el càrrec. En aquest sentit, puc dir que els temes dels quals va parlar al Meeting -penso especialment en la justícia, la reconciliació i la pau- van totalment en la línia del magisteri dels papes Francesc, Joan Pau II i Benet XVI. Mentre l’escoltava, pensava que li ha tocat ser Papa en un moment de gran violència global, però no li fa por denunciar la cultura de la prepotència, la ideologia ni les injustícies que provoca. També ens ha convidat a valorar més la potència de l’evangeli i dels vincles que genera, i sobretot a mirar els joves. Sé que parlava al poble del Meeting però les seves paraules també centraven la qüestió per a nosaltres, els cristians d’Àfrica.

Què suposa ser cristià a Sokoto?
Sokoto es troba en una de les zones més pobres de Nigèria. Els musulmans són el 98% de la població. Els cristians són evidentment una minoria. Quan parlo de pobresa em refereixo a coses concretes. Tenim vint milions de nens fora del sistema escolar. Milers de persones sense casa que viuen pel carrer. El nivell de violència és impressionant i jo mateix he vist coses horribles a mans de terroristes islàmics. Però tenim la urgència de donar significat a les paraules, com recordava justament el Papa. La pau no pot ser una cosa abstracta, un valor bo amb el qual omplir-se la boca. Cal comprometre’s en allò quotidià, també a nivell institucional. Per això col·laborem amb la Comitè Nacional per la Pau, que treballa amb el Govern nigerià perquè hi hagi eleccions pacífiques i creïbles, perquè el moment de votar sempre tendeix a generar tensions. He sigut president de la Comissió episcopal per al Diàleg Interreligiós a Nigèria i membre del consell consultiu del Vaticà a l’Àfrica Occidental al Centre Internacional Rei Abdulaziz per al Diàleg Interreligiós, a Viena i a Lisboa. També vaig formar part d’una delegació vaticana per obrir relacions diplomàtiques amb Qatar el 2004. No pretenc enumerar el meu currículum, sinó diu que conec bé aquest tema, fins i tot a un nivell molt pràctic.

Aquest compromís institucional té implicacions concretes?
És clar. En l’últim temps, per exemple, hem posat en marxa un laboratori informàtic amb gairebé dos mil ordinadors portàtils, un lloc on els joves poden formar-se però, sobretot, és un espai on joves cristians i musulmans poden estar junts. També estem construint un menjador per a pobres, perquè puguin disposar del més necessari, aigua i menjar, independentment de la religió de la qual procedeixin. Malgrat la violència, l’Església catòlica a Nigèria és molt respectada perquè la gent veu que el que fem no va en contra de les persones sinó que parteix de la certesa que tots som éssers humans, fets a imatge i semblança de Déu.

A la revista Huellas de febrer explicàvem la història de Michael Nnadi, seminarista assassinat fa uns anys pel gihadisme. Vostè el coneixia molt bé...
Sí. La seva mare llegia a missa a la nostra parròquia i quan va morir em va demanar que ajudés el seu fill a anar al seminari, i el seu germà petit a la universitat. Michael va ser segrestat el gener de 2020 amb tres altres seminaristes. Jo vaig negociar personalment amb els terroristes. Després de més d’un mes, tres d’ells van ser alliberats per fe, però quan van arribar vaig veure que Michael no hi era. Després vam trobar el seu cos. L’havien matat. No vam saber què havia passat fins que la policia va detenir alguns d’aquells bandits. Quan els van preguntar per què no havien alliberat Michael, el més jove va respondre: «El vam haver de matar perquè els altres estaven callats però Michael no deixava de dir-nos que ens en penedíssim, que no era bo viure així. No deixava de pregar i parlar de Déu i de la seva bondat. Ens desafiava amb la seva fe, així que el vam matar». El nostre noi havia mort per Crist. No va ser l’únic.

Ha conegut altres màrtirs?
Unes setmanes després de la mort de Michael, una dona cristiana anomenada Bolanle Ataga va ser segrestada amb les seves dues filles, per diners. El seu marit era metge i va pagar-ne el rescat però els terroristes només van alliberar les filles. Van demanar més diners i el marit va tornar a pagar. Abans d’alliberar-la, el cap de la banda criminal va voler anar al llit amb ella, però ella s’hi va negar en rodó i llavors la van matar. No va morir per afirmar els seus principis sinó perquè estimava Jesús més que la seva pròpia vida. Un dels meus sacerdots també va ser assassinat a prop de la parròquia per odi a la fe. A l’entrada del nostre seminari tenim una placa que recorda la mort de Michael i sempre que passo per allà reso. La residència episcopal també es diu ara “Michael Nnadi House”. Hem de fer memòria d’aquests amics, sempre ho dic als meus fidels. Ens hem tornat massa còmodes, però no podem oblidar les catacumbes. Ningú no vol morir, però quan mirem com va viure Jesús recordem per què -si haguéssim d’escollir entre la creu de Crist i les comoditats d’aquí a baix- escolliríem sempre la creu.

D’on neix aquest odi als cristians?
Crec que és un dels llegats més profunds del colonialisme britànic a Nigèria, un solapament, sobretot en la memòria musulmana del nord, entre el domini colonial i el cristianisme. La conquesta del califat d’Osman Dan Fodio es va viure com una condemna i, alhora, es va associar el projecte colonial britànic amb la imposició del cristianisme. Tot i que històricament no va ser així. De fet, Lord Lugard considerava els cristians com un obstacle i va limitar el seu accés al nord fins els anys trenta del segle XX. Els cristians es troben així entre la desconfiança dels musulmans, que identifiquen erròniament el cristianisme amb el colonialisme, i les restriccions imposades pels mateixos colonitzadors britànics que ens han condicionat durament. Però confio molt en el futur perquè les nostres vides parlen de quelcom que va més enllà de l’odi, el sacrifici de tants amics no ha sigut en va. El diàleg és possible, molt més que en el passat. Hi confio sobretot quan miro els joves, que no són gaire diferents dels que he vist al Meeting. La garantia que tenim per al futur de l’Església és l’energia dels joves.

Què l’ha sostingut aquests anys?
Al desembre compliré cinquanta anys de sacerdoci. Com a cristià, tinc clar que Déu ens ha regalat molt i que a Nigèria no ens hem de centrar en la victimització perquè això ens impedeix dialogar amb l’altre. Sempre continuaré dialogant amb tothom, musulmans o no. Cada cop que miro la creu, sé que el cristianisme ha sobreviscut i que res no és impossible per a Déu. La meva Nigèria té per davant un camí preciós per recórrer. És clar que la nostra democràcia continua essent molt jove i som un país de més de dos-cents milions de persones, però quan veig la generositat amb la qual els nostres joves s’entreguen, amb total disponibilitat, tinc esperança. La fe no és un ornament, per a nosaltres és la vida. La nostra manera de viure suscita preguntes. Ahir mateix vam recollir fons per comprar bíblies traduïdes a llengües locals perquè hi ha un bon nombre de musulmans que s’estan acostant al cristianisme. I a molts cristians els sorgeix la pregunta: qui ets Tu, oh Déu, que dones sentit als nostres dies?