L’atemptat terrorista contra els Estats Units constitueix abans que res una sorpresa terrible. Els símbols del poder mundial han sigut ensorrats arrossegant amb ells a milers de morts. Com si el poder i l’ostentació de la capacitat de construcció de l’home no poguessin res davant d’una altra capacitat humana, la de destruir i aniquilar l’esforç de la civilització. D’aquesta manera, els occidentals, distrets i desmemoriats de la pròpia fragilitat, del mal i del pecat que porten dins, s’han quedat atònits davant de la televisió, que mostra escenes de ciència-ficció portades a terme per la intenció malvada dels “altres. En efecte, tot allò humà corre un risc gravíssim que cap classe d’escut antimíssils pot eliminar. No tant per qüestions tècniques, sinó pel verí -els cristians l’anomenen “pecat original”-, per l’enveja que l’home porta a dins contra el bé i contra si mateix.



És difícil lluitar contra aquells que no temen morir i arriben a convertir la mort i l’autodestrucció en una estratègia absurda per afirmar-se a si mateixos. Normalment es fa la guerra per arribar a la pau. Però, com es pot fer això amb aquells que ja no tenen personalitat, amb aquells que, estant vius, caminen voluntàriament com a morts en haver cremat el gust de l’existència i de la llibertat en l’alienació total a un designi aliè? Aquests, tant si s’entreguen al seu déu o, encara pitjor, a altres homes, no existeixen, són un no-res embotit d’explosius que anorrea tot allò que toca. Aquells que ho celebren comparteixen la seva càrrega destructora, que més tard o més d’hora s’aplicarà contra ells mateixos, o contra d’altres. Com deturar una degeneració que en la violència, fins i tot si la pateix, hi veu la possibilitat de multiplicar-se fins a l’infinit?

L’angoixa i el dolor davant del que ha succeït no es poden alleujar, i menys encara superar-se, per la indiferència que intenta reduir-ho tot a l’emoció de les imatges, ni per la venjança que només pot camuflar aquesta angoixa i aquest dolor amb el gust amarg d’una victòria provisional i devastadora. Fa falta buscar la justícia amb tots els mitjans que l’home té al seu abast, però no amb la presumpció dels homes, sinó més aviat conforme a la voluntat de Déu, aquest Déu que el Papa ha invocat, juntament amb tots els que s’han agenollat per pregar: «Encara que les forces de les tenebres semblin prevaler, el creient sap que el mal i la mort no tenen l’última paraula. Enfortits amb la fe que sempre ha guiat els nostres pares, ens dirigim al Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, salvació del seu poble, i amb confiança de fills li implorem que vingui a socórrer-nos en aquests dies de dol i dolor innocent».

Hem de tornar a trobar-nos a nosaltres mateixos, és a dir, a Aquell que ens ha donat a conèixer el bé, el gust per la vida i pel nostre jo com a factor indispensable per al món, per comunicar-ho no només a través del voleteig de les llums, sinó sobretot per mitjà del testimoni de l’entrega a la veritat. És un camí llarg i gens fàcil, però probablement és l’únic.