«Sempre tenia un munt de preguntes i no trobava respostes». En aquesta frase es resumeix la joventut de Gisela, que avui és una dona madura que recorda d’aquesta manera els seus anys de recerca. Va néixer a Göttingen i va créixer a Braunschweig, a prop de la que llavors era la frontera amb Alemanya de l’Est, al si d’una família luterana no practicant. Als dotze anys va començar a preparar-se per a la Confirmació, una cerimònia de renovació de la fe i assumpció de responsabilitat, no un sagrament. «Fas teves les promeses que van fer els teus padrins al baptisme -explica-. Al curs de preparació, hi ha un moment del catecisme de Luter on diu: “Què és el sagrament de l’altar?”. Resposta: “És el vertader cos i sang de nostre Senyor Jesucrist”. Em vaig quedar de pedra i li vaig preguntar al pastor: “Com pot ser? Què vol dir això?”. Ell em va respondre: “Que quan ho fem, ens recordem i pensem en Jesús”. Decebuda per una resposta tan evasiva, hi vaig insistir: “Llavors, si a casa em menjo un entrepà pensant en Jesús, és el mateix?”. Ell va vacil·lar: “Mmh, bé, en el fons sí”. Em va deixar perplexa i vaig decidir anar-me’n a una altra parròquia luterana». Allà hi havia un mossèn que va cridar la seva atenció: era un home que creia en el que deia. Va començar a anar a missa cada diumenge i entre setmana, i a la litúrgia de les hores quatre cops al dia. «Aquell lloc es va convertir en casa meva».

L’últim any d’institut, el 1972, Gisela va conèixer un grup de joves italians que «eren diferents, fins i tot en la seva manera d’estar junts». El seu pare es va posar molt content quan ella li va dir que volia anar-se’n a estudiar a Itàlia després de la selectivitat. Ho veia com una ocasió d’obrir-se a una altra cultura, una experiència que li aniria bé a la seva filla. Era l’any 1973. Destí: la Universitat per estrangers de Perugia. «Allà no hi havia una comunitat luterana que cregués en la presència real del Senyor a l’Eucaristia, així que vaig preguntar al capellà catòlic si durant la meva estada podia anar a combregar a l’església catòlica i m’ho va permetre».

Gisela va entrar un dia a la capella de la universitat i es va trobar amb un grup de joves resant vespres. «En sortir, es van acostar a preguntar-me. La conversa no era gaire fluïda per l’idioma, però em van convidar a la cafeteria. Després vaig saber que eren de Comunió i Alliberament». Es van multiplicar les ocasions per veure’s, com una excursió on va conèixer Ciccio Ventorino, que de seguida li va demanar que li parlés de la seva comunitat. «Mentre li ho explicava, m’adonava que ell comprenia tot el meu malestar interior. Potser l’entenia més bé que jo...».

La vida a Perugia va transcórrer amb aquests amics. Passaven moltes estones plegats «i en acomiadar-nos resàvem per recordar per què estàvem junts».



1974. Referèndum per derogar el divorci a Itàlia. «A Alemanya el divorci era legal des de feia temps. Sabia que per als cristians el matrimoni era indissoluble, però, com ho podien estendre-ho a tota la societat? Una amiga em va dir: “No ens movem per guanyar, sinó per testimoniar que el matrimoni i la família són un bé per a tothom”. Em va deixar atònita. Per a mi la fe sempre havia sigut com una càpsula tancada, quelcom meu que no es toca amb el món. I a poc a poc aquesta càpsula s’estava trencant».

Amb el temps, el treball sobre El sentit religiós també la va ajudar a descobrir quelcom de si mateixa. «Hi ha un cant de Luter que diu que l’home es va corrompre per la caiguda d’Adam i només se salvarà per Crist. Però començava a entendre que el nostre cor també és capax Dei, “capaç de Déu”, és a dir, que tinc la ferida del pecat original, però en mi també hi ha quelcom que espera, que és capaç d’acollir Déu».

Quatre cops l’any, Gisela seguia els seus amics fins a Rímini, on Francesco Ricci presentava el recorregut de l’Escola de comunitat acompanyar per un quadern que incloïa textos bíblics i cites dels pares de l’Església, però també de poetes com Leopardi o fins i tot de Karl Marx. «S’anava aprofundint la meva pertinença a la comunitat luterana, a la qual estimava profundament, però aquí veia una obertura i la possibilitat de créixer en la fe». Va anar brotant una llarga i ardent exigència de conversió, «també dolorosa, perquè em semblava que estava traint el lloc que m’havia fet conèixer Crist durant la meva joventut». Molt sovint acudia entre llàgrimes a una petita església romànica que hi havia a prop de la universitat i don Ciccio sempre la va animar a no tenir pressa.

L’estada universitària a Perugia va arribar al final. Gisela tenia previst tornar a Alemanya i estudiar Teologia però, abans d’anar-se’ n, va passar un parell de mesos a Catània. «Don Ciccio em va convidar a la seva ciutat per verificar el meu desig de conversió». Allí fou acollida per uns amics que «van ser com el meu “bressol catòlic” i aleshores vaig decidir abraçar definitivament el catolicisme». Abans de deixar Sicília, don Ciccio li va suggerir anar a Ratisbona per continuar els seus estudis. Allà podria assistir a les classes del professor Joseph Ratzinger. «Feia poc del Concili Vaticà II i el risc de topar-se amb teòlegs que “tiressin per la borda” la tradició de l’Església era molt real». La tornada a casa li tenia reservada una sorpresa. «Vaig anar a veure el rector de la parròquia per explicar-li la meva decisió i em va respondre dient que, estudiant el pensament de John Henry Newman, ell també havia decidit fer-se catòlic. Estava casat, amb vuit fills. Allò em va fer estremir...».

A la universitat de Ratisbona li va semblar una cosa natural demanar entrar a l’Església catòlica, però es va topar amb una paradoxa. Allà els catòlics semblaven més interessats a oferir als alumnes cursos de fotografia i de cuina que reflexions sobre la fe. Va ser el pastor de la comunitat evangèlica. Wolfhart Schlichting, qui li va retornar la pregunta central: què té a veure Jesucrist amb el que estudiem? Aquesta provocació va ajudar Gisela a descobrir que «el cristianisme no és una fe organitzada sinó un camí». Llavors es va adonar que els seus amics italians, que anaven de tant en tant a visitar-la a Ratisbona, havien sigut la seva porta d’entrada a l’Església catòlica, així que va tornar a Sicília acompanyada del pastor Wolfhart Schlichting. D’allí nasqueren grans amistats, fins al punt que Giussani va viatjar a Ratisbona. «Fins i tot vam intentar fer una escola de comunitat amb Wolfhart i uns altres. Sepp, un dels últims doctorands de Ratzinger, com que sabia llatí, es va llançar a traduir el llibre Huellas de experiencia cristiana de don Giussani»

El 1979 li va tocar el torn a Friburg de Brisgòvia. El llavors arquebisbe Oskar Saier havia conegut CL a través d’Eugenio Corecco, bisbe de Lugano i gran amic de Giussani, i va demanar la presència del moviment a la seva ciutat. Gràcies a unes beques d’estudi, tres universitaris italians se n’hi van anar. El 1982 Gisela i Sepp es van casar i van decidir anar-se’n a viure a Friburg per estar amb els seus amics de CL. Tots dos tenien el privilegi de mantenir la relació amb Ratzinger i ambdós van prendre el camí de l’ensenyament com a professors de religió catòlica.

El 2015, don Ciccio va anar a Alemanya. Gisela i Sepp van avisar a Wolfhart, que immediatament va pujar a un tren per anar-lo a veure. «Vam anar tots a recollir-lo a l’estació. Calia veure’ls a tots dos, l’abraçada que es van fer, semblava que estiguessin ballant de l’alegria que tenien de veure’s».

Gisela recorda aquells anys com si fos avui. Hi ha una frase de Laurenci l’Eremita que porta gravada a la memòria perquè «em descriu una mica: “Aleshores vaig comprendre que tota la meva vida consistiria en adonar-me del que m’havia succeït».
Article publicat a Tracce