De l’11 al 14 de juny van tenir lloc les vacances de les comunitats situades més al nord d’Europa. Igual que l’any passat, es van reunir amics procedents de Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca. En total, unes 80 persones, famílies amb (molts) nens, algun batxiller, un nodrit grup d’universitaris i diversos joves treballadors. Aquest any, el lloc escollit per a les vacances era Torestorp, un petit poble a prop de Gotemburg, enmig del camp suec. Un paisatge en el qual els boscos de pins i bedolls s’alternen amb els llacs sota un cel infinit de núvols.

Els dies eren una successió de moments de pregària i trobades, amb testimonis i una presentació, per part dels batxillers, d’una versió reduïda de l’exposició sobre la pau del Meeting de Rímini de l’any passat, a més de cants i jocs, dedicats a El Senyor dels Anells (amb un Gàndalf que, gràcies a la intel·ligència artificial, va compartir taula amb don Giussani i Tolkien...), una excursió pel llac i una grandiosa barbacoa final “orquestrada” per Matteo (que no en va toca a l’Orquestra Simfònica de Malmö).

Molta gent es va mostrar colpida per una unitat profunda i miraculosa entre persones que viuen a centenars o milers de quilòmetres de distància i que portaven un any sense veure’s o ni tan sols es coneixien. «Una unitat que ja va ser l’any passat com una espècie de “miracle inesperat” i que aquest any era encara més profunda perquè ha madurat en la consciència i en l’agraïment per una història comuna, un camí comú», diu Eileen, que viatjava des de Bergen (Noruega) amb la seva nombrosa família al complet. Assenteix Carlo, que venia de Varese amb Carlotta i la seva família, encara més nombrosa, ja que tenen l’experiència de caminar plegats malgrat viure tan lluny. Posar Crist al centre de la vida fa real el lema de les vacances, “Una companyia per a la vida”, encara que sigui a tres mil quilòmetres de distància. N’és una bona mostra el “grup de fraternitat del cercle polar àrtic” que ha nascut aquest any amb Eileen, Carlotta i Ilaria (Estocolm).

Eileen no amaga la seva sorpresa després d’haver conegut per fi personalment a Guti, un estudiant d’Estocolm amb qui porta un any fent l’Escola de comunitat online i a qui considera un dels seus millors amics malgrat no haver-lo vist abans sense pantalles entremig. Per part seva, Guti confirma que és increïble trobar-se per fi amb algú que durant un any ha sigut una veritable “companyia per a la vida”.

Descrivint aquesta unitat que l’ha colpit tant, Eileen, encarregada de guiar les vacances, diu que aquesta unitat s’ha mostrat vivament també en la guia, que «no coincideix amb una capacitat, sinó sobretot amb una pertinença comuna, amb una amistat que ens precedeix i ens sosté».

Durant els testimonis, Matteo va parlar del gust i la fecunditat d’haver obert casa seva als pocs amics del moviment que estan repartits pel sud de Suècia, allotjant-los gairebé tots els caps de setmana. Així com a la jove i abundant comunitat de Copenhaguen i els seus companys i amics. Una autèntica vocació a l’hospitalitat. «Oferir una casa a la nostra comunitat ens fa créixer a nosaltres primer de tots. Igualment, res no fa créixer la nostra fe com el fet de compartir-la». Alberto -que està fent la seva tesi a Gotemburg- és un dels que ha vist encarnada en aquesta casa els rostres d’aquesta “companyia per a la vida” que és la forma amb la qual el Senyor ens proposa donar compliment a les nostres vides.

Bruno, que venia de Hèlsinki, va compartir els fruits dels encontres de joves treballadors a Àvila. I Federico va explicar que les poques famílies del moviment que viuen a Dinamarca estan molt allunyades entre elles, però aquesta complicació logística s’ha convertit en una ocasió per la idea d’alternar la missa dominical a la parròquia de cadascuna d’elles per després quedar-s’hi a dinar junts i fer un moment d’Escola de comunitat. Així han passat de ser famílies aïllades a una presència estable en tres parròquies de ciutats diferents, a la qual s’han sumat diverses persones que fan les seves primeres passes en la fe.

No pocs amics es van quedar impactats -algun fins i tot un pèl escaldat- per la fermesa amb la qual Pepe (sacerdot espanyol que va arribar fa uns mesos a la ciutat noruega de Trondheim) corregia amb atenció i paternitat, tot i que també amb una mica de brusquedat, una certa descura a la pregària de laudes i en el silenci a la capella abans de començar la missa. Un detall en el qual Federico hi ha vist un «gest de gran preferència, una correcció paterna, molt rara en aquestes terres on les relacions solen quedar-se en un nivell superficial i la mera idea d’atrevir-se a corregir algú que s’equivoca o es distreu ni te la planteges per por d’ofendre».

En començar l’excursió, Pepe va proposar caminar els primers deu minuts en silenci. La dona de Pietro (d’Oslo), noruega no creient, va pensar-se que no ho havia entès bé i que potser era una broma o un joc per als nens. Ell mateix es preguntava si feia falta proposar el “pack complet” quan hi havia tanta gent que no tenia ni idea del que era el moviment. Però es va limitar a repetir i explicar la proposta de Pepe a la seva esposa: una invitació al silenci per obrir-se, per deixar espai a alguna cosa -més ben dit, a Algú- que és al fons de les nostres distraccions i preocupacions, per permetre-li estar a l’altura de les nostres exigències més profundes. Ella ho va entendre immediatament i va acollir de tot cor la invitació. En aquell mateix moment, diversos pares es dedicaven a fer la mateixa proposta als seus fills més petits, que també la van acollir bé per sorpresa dels adults.

Valentina diu que s’ha alliberat de la por a perdre’s alguna cosa, «d’haver de ser a tot arreu i amb tothom, acollint en canvi el que se’m regalava i responent allà on fes falta». Fins al punt de prestar un gran servei amb el grup de nens durant els encontres per afavorir que molts pares poguessin assistir als actes.

Marianna, que va anar a les vacances des d’Oslo, hi anava una mica atabalada per la feina i pel que la podia esperar allà. No nega que va poder reconèixer la bellesa que tenia al davant, però no la va arribar a tocar. Tanmateix, uns dies més tard diu: «El que queda d’una bellesa que no he arribat a experimentar plenament són dues persones. Dues persones que veient la meva aridesa no m’han abandonat, sinó que m’han guiat. M’emporto a casa un camí per fer i una companyia amb qui afrontar-ho tot».

Per acabar, aquestes paraules de Pepe ens recorden la gran paradoxa: «L’esperança només és en Crist, no pot ser en la nostra companyia, que és un lloc de fracassos quotidians. Però, al mateix temps, la nostra companyia és l’instrument a través del qual Crist passa i realitza coses noves, valent-se d’una cosa que per si no és adequada. Una companyia vocacional el centre de la qual és el mateix que el de la vocació matrimonial: ni ell ni ella, sinó Crist que passa necessàriament a través d’ell o d’ella».