Joseph Farrell, prior general dels agustins, és un d’aquells americans que et venen a trobar saltant-se totes les formalitats, amb una simpatia desarmant (adjectiu posat de moda amb Lleó XIV). «Està a punt per al Meeting?», li pregunto mentre pugem les escales cap a la sala on farem l’entrevista. Obre els braços per excusar-se. «Imagini’s, no coneixia el Meeting de Rímini. A l’agost sempre he sigut lluny de Roma però potser estava esperant a arribar a aquest any, per l’exposició de sant Agustí. Tinc tantes ganes de veure-la!». Titulada “Tard t’he estimat, bellesa tan antiga i tan nova”, aquesta exposició permetrà fer el recorregut existencial del sant d’Hipona.

Pare Farrell, com recorda la seva primera trobada amb Agustí?
Estic segur que la meva primera trobada amb Agustí va ser la trobada amb un agustí. Jo era un noi de parròquia i un dia van arribar uns mossens d’un col·legi proper per ajudar a la missa dominical. Assenyalant-ne un, vaig preguntar al meu pare: aquest no és de la parròquia, qui és? Em va dir que era un agustí que feia classe a la “Monsignor Bonner High School”, on més tard vaig anar a estudiar. Allí vaig conèixer altres membres de l’ordre -era un institut- però encara no sabia qui era sant Agustí. Vaig aprendre la paraula “agustí” molt abans que el nom d’Agustí. Recordo el meu professor de religió, William E. Atkinson, un sacerdot tetraplègic que ara és servent de Déu. Va tenir un accident amb el trineu essent novici i no podia moure’s de coll cap avall. Ell em va introduir a les Confessions i d’ell vaig aprendre perquè es deien agustins els membres de l’ordre que avui en dia guio. Amb ell vaig saber per primer cop que darrere d’aquells sacerdots hi havia un sant.

Vostè és de Filadèlfia, la “ciutat de l’amor fratern” que pertany a la província agustina de Santo Tomás de Villanueva, a la costa est. Robert Prevost pertanyia a una altra província, la de la Mare del Bon Consell, a l’oest mitjà. Com es van conèixer?
Les tres províncies -aquestes dues i la de Sant Agustí, a la costa oest- van decidir el 1986 fer juntes el noviciat i es va escollir la seu de Racine a Wisconsin, a una hora en cotxe de Chicago, on anàvem de tant en tant. Allà vaig conèixer un mossèn jove, acabat d’ordenar, el pare Bob. Els novicis vam tenir diverses trobades amb aquest jove mossèn interessat a anar-se’n de missió al Perú, a Chulucanas, on la seva província havia decidit enviar diversos mossens.

Prevost va estudiar matemàtiques, vostè economia.
En realitat no sé per què va estudiar matemàtiques, probablement feien falta professors d’aquesta assignatura als col·legis de l’ordre. En canvi jo, que des de molt jove havia anat a ajudar a residències d’ancians, havia vist com funcionaven i volia dedicar-me a la gestió de centres de gent gran. Però això va ser a la universitat, després tot va canviar per a mi. Per això vaig estudiar direcció d’empreses abans que teologia.

A l’escut de l’ordre, i ara també a l’escut pontifici, hi ha un llibre en el qual se sosté un cor traspassat per una fletxa. Què significa?
El llibre representa tant la Sagrada Escriptura, que va tenir un impacte decisiu per a Agustí, com la gran quantitat de llibres que va escriure i va oferir al món. El cor representa aquest cor inquietum que comparteixen tots els homes. La fletxa, en canvi, és l’amor de Déu que traspassa i inflama el cor de l’home, segons una bonica expressió del sant.

Agustí encara pot dir alguna cosa al món d’avui?
N’estic convençut. Quan sant Agustí va compartir obertament la seva vida i, compte, va escriure les seves Confessions essent ja bisbe, deia coses sobre la realitat de la vida que valen per avui i per a tothom, joves, ancians, homes i dones. La principal és que tots som pelegrins, però no sols sinó amb tots els altres, cap a una meta, la vida eterna amb Déu. Però no es tracta d’un camí recte, hi ha molts revolts que provoquen inquietud. I la inquietud és una experiència humana global. Crec que no hi ha ningú que no hagi tingut almenys un moment d’inquietud a la seva vida. Sant Agustí ens ajuda precisament aquí, a pensar que no som els únics presos de la inquietud. Ell també la va travessar.

Va començar fa poc el seu servei de govern de l’ordre. Què és el que més el preocupa?
El primer que vull transmetre és que ningú -pares, germans, laics de l’ordre- està sol, que sempre hi ha algú al seu costat. Els agustins vivim en comunitat, la qual cosa significa que ningú viu per a si mateix. Hem de cultivar intensament aquest esperit de comunitat per servir també d’exemple als altres, a les parròquies, col·legis, etc.

Això no contrasta amb l’esperit americà tan individualista, competitiu, immers en la idea de “l’home fet a si mateix”, tan reticent a compartir amb els altres en nom de la llibertat individual?
Òbviament a Amèrica hi ha aquest tipus de tendències i comportaments, però la meva experiència em diu una altra cosa. Per exemple, a Filadèlfia conec moltíssima gent que sap que per assolir la meta que un desitja ha de parar atenció als altres i col·laborar-hi. És clar que també hi ha qui diu «faig el que em sembla sense passar comptes amb ningú», però estic segur que la majoria no pensa d’aquesta manera.

A propòsit de «fer el que em sembla», moltes vegades s’interpreta així, d’una manera una mica llibertària, la famosa frase d’Agustí «Ama et fac quod vis» (estima i fes el que vulguis).
(Riures) Però també cal llegir el que segueix: «Si calles, callaràs per amor; si crides, cridaràs per amor; si corregeixes, corregiràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l’amor arrelat en tu, cal altra cosa sinó amor seran els teus fruits». Per tant, no és una invitació a la llibertat absoluta sinó a l’amor. I l’amor no és una presó, sinó justament la font de la qual emana la llibertat.

Vostè ha escrit el pròleg del llibre de Lleó XIV Lliures sota la gràcia, amb diverses homilies de Prevost quan era prior general dels agustins que vostè fins i tot haurà sentit en directe. Què és la gràcia per Agustí? Quan pronuncia aquesta paraula, en què pensa?
Agustí és el Doctor de la gràcia. M’agrada pensar que, si vostè preguntés als alumnes a qui he donat classe sobre aquest tema, tots respondrien citant la carta als Romans, 5,5. És l’amor de Déu vessat al nostre cor, gratuïtament. Això és la gràcia. Per això l’esperança no decep, per la gràcia.

A la història de l’Església, i sobretot de l’ordre, el tema de la gràcia també ha causat diversos problemes. Sola gratia, sola scriptura, sola fide... el cisma de la cristiandat, l’Amèrica de matriu protestant.... tot això nascut d’un fill del seu ordre, Luter.
Sabem prou bé que aquesta part de la història és molt complicada, amb situacions, personalitats, qüestions polítiques i financeres molt complexes. Hi havia fam i guerra. Els agustins van participar en aquest moment de la història amb el pensament de sant Agustí, que deia: nosaltres rebem la salvació com un do totalment gratuït de Déu, no podem merèixer la salvació. Encara que jo reparteixi cada dia menjar entre els pobres, això no em salva perquè, si n’hi hagués prou, no necessitaríem Jesús crucificat. Nosaltres vam contribuir a aquesta part de la història de l’Església dient: Jesús ha mort, ha sacrificat la seva vida per salvar-nos perquè jo no em puc salvar a mi mateix. Hem de fer obres bones, repartir menjar entre els pobres, com a resposta al do que hem rebut, però no per a merèixer aquest do.

Les obres són fruit de la fecunditat de la fe, de la sobreabundància de la gràcia.
Sí. He de respondre perquè he rebut. Com a ésser humà, no puc resistir, he de respondre. Vull compartir això al Meeting de Rímini. Vull compartir-ho amb els joves i amb les famílies que hi hagi allà.

Una altra de les qüestions per als profans que no hem estudiat Agustí és la dialèctica entre la ciutat de Déu i la ciutat dels homes, que a vegades dona peu a una espècie de teologia política.
Al gener el Sant Pare va parlar al cos diplomàtic citant la Ciutat de Déu en profunditat, com un veritable expert. Ningú pot estar tan compromès amb les coses del món com per no poder trobar un moment personal d’intimitat amb Déu. I, d’altra banda, ningú pot estar tan concentrat en la seva vida interior com per no respondre a la seva germana o al seu germà. Hem de trobar aquest equilibri de viure a les dues ciutats al mateix temps. El secret de la vida és trobar aquest equilibri.

Diu una frase de san Agustí: “Noli foras ire, in te ipsum redi, in interiore homine habitat ipsa veritas” (no vagis fora, torna a tu mateix, en l’home interior rau la veritat). Com evitar el risc del psicologisme? Tornar dins teu, per trobar-hi què? Sovint dins de nosaltres trobem el buit, la tristesa, el no-res...
Quan miro dins meu és per trobar-me amb mi mateix, qui soc jo. Dins meu no hi ha un forat negre, hi soc jo. I quan em trobo amb el meu jo, diu sant Agustí que em trobo amb Déu. Oh Déu, fes-me saber qui soc jo. Quan arribem a un punt de foscor, ple de dolor, hem d’anar més al fons, no quedar-nos-hi. Tots els sants de la història es van endinsar en aquesta nit obscura, però la van travessar i van superar-la.
Entrevista publicada a Tracce