Aquesta és la història de dues dones que mai no s’haurien hagut de conèixer. Dues trajectòries paral·leles esquinçades pel mateix dolor el matí del 26 de juliol de 2016, quan a Saint-Étienne du Rouvray, petita població de Normandia, el pare Jacques Hamel va ser assassinat en acabar la missa per dos terroristes islàmics. Si per a França va suposar un atemptat més en el llarg malson que havia començat uns quants mesos abans amb Charlie Hebdo, Bataclan i Niça, per a Roseline Hamel i Nassera Kermiche aquell matí es va obrir un abisme que hauria pogut devorar les seves vides per sempre, ja que el pare Hamel era el germà gran de Roseline i el jove que el va apunyalar, Adel, era el fill de Nassera.

Ara són elles les que narren què va passar aquell dia. Ho han fet en un llibre de Samuel Lieven titulat Soeurs de douleur (Germanes de dolor) i ho faran al Meeting de Rímini. «Aquell matí, la notícia de la mort de Jacques em va caure a sobre com una bala de canó», recorda Roseline, que en aquell moment havia anat a casa del seu germà acompanyada dels seus fills i nets per passar uns dies de vacances junts. «Estàvem molt units, vam patir molt durant la nostra infància i ell sempre va ser un referent per a mi. La seva mera presencia em calmava. Quan, després de diverses hores d’espera, em van dir que la víctima de l’atemptat a l’església era Jacques, vaig cridar tan fort el seu nom que vaig perdre el coneixement. Aquell crit em va costar una hèrnia pulmonar que encara ara em causa problemes».

El pare Hamel tenia 86 anys. Era un home tranquil i estimat per tothom. Mai no es va allunyar de Normandia, només el 1953, quan era seminarista i el van reclutar per anar a la guerra d’Algèria. «Allà va sobreviure a un atac contra el comboi en el qual viatjava. Van morir-hi tots menys ell. Des de llavors, la pregunta “per què jo?” el va acompanyar la resta de la seva vida. Jo li deia que Déu l’havia conservat perquè tenia una missió, però aquesta explicació no el convencia. No ens podíem imaginar fins a quin punt era veritat», explica Roseline.

Potser en aquells últims instants abans de morir, el pare Hamel pogués intuir tota la profunditat de la seva crida. «La pau sigui amb vosaltres», van ser les seves penúltimes paraules. Les va pronunciar, com cada dia en acabar la missa, per beneir els fidels, quan dos terroristes van entrar a l’església armats amb ganivets de cuina i falsos artefactes explosius, llançant crits contra els fidels. Es van dirigir cap a ell i, després de la primera punyalada, de les 48 que li van clavar, el sacerdot va buscar els ulls del seu assassí. Les seves últimes paraules van ser per a ell: «Ves-te’n, Satanàs». Una frase que -explica Roseline- «no era una condemna. El meu germà va mirar el fons més vertader d’aquell noi de tot just 19 anys amb el desig d’alliberar la seva ànima». Mitja hora després de la mort del pare Hamel, el jove Adel Kermiche i el seu company Abdel Petitjean estaven estirats sobre l’asfalt; moriren en una operació de les forces especials mentre intentaven fugir.

Per què Adel va acabar allà, en aquella església, és una raó insondable que escapa a qualsevol explicació sociològica. «Hem viscut sempre a Saint-Étienne», explica la seva mare, Nassera, de 53 anys, que havia arribat a França feia sis mesos des d’Algèria. Tota la seva vida va treballar com a educadora en barris amb molta immigració. El seu marit, Rabah, treballa de camioner i van tenir cinc fills. Adel era el petit. «A diferència dels altres, Adel no va tenir una trajectòria escolar fàcil. Diagnosticat d’hiperactivitat, era el típic alumne a qui els professors temen perquè molesta a classe. Després de diversos càstigs i reunions amb nosaltres, el van acabar expulsant. I a partir d’allà tot es va precipitar», afirma Nassera.

El 2015, amb 18 anys, una nit es va escapar a Síria per unir-se a la lluita de la gihad. «El van detenir a Turquia i el van retornar a França». Durant els deu mesos que va passar a la presó es va radicalitzar i quan va tornar a casa amb llibertat condicional, els seus ja no el reconeixien. Només es vestia amb qamis, la típica túnica negra fins als genolls, i es va deixar créixer la barba. «Deia que nosaltres érem kafir, infidels. Era impossible portar-li la contrària, però el que més ens va desconcertar va ser que va començar a parlar en àrab. Abans d’entrar a la presó no en sabia ni una paraula. Allà em vaig adonar de com l’havien adoctrinat».

El matí del 26 de juliol, la mare es va assabentar que Adel estava implicat en l’atemptat de l’església per un agent de policia amb qui la família estava en contacte des que el seu fill havia tornat a casa amb el braçalet electrònic de l’arrest domiciliari. Li va dir que esperés amb la seva família fins que hi hagués més notícies. «La televisió deia que els terroristes havien sigut “neutralitzats” i per a mi això significava arrestats. Fins a la tarda no ens van comunicar la mort d’Adel. Llavors van començar els registres i els interrogatoris a tota la família». Aquell dia Nassera va ser incapaç de plorar. «Vaig passar molt de temps sense poder-ho fer», diu aquesta dona que avui, per motius de seguretat, no pot mostrar la cara en públic. «Era com si no reconegués Adel en totes les reconstruccions que en feien els mitjans. Com més coses sabia del meu fill, més preguntes em sorgien al cap. Com va poder caure en una cosa així? Com va poder atacar un ancià, un sacerdot que estava celebrant missa? M’havia convertit en la mare d’un assassí».

Va ser Roseline qui la va buscar primer. Després del funeral del seu germà a la catedral de Rouen, que es va retransmetre en directe per tot el país, se sentia com davant d’una cruïlla. «Des del principi, per gràcia, mai no vaig sentir odi. Tenia massa dolor per sentir una cosa així. Als meus 76 anys, no veia més alternativa que deixar-me morir. Des del fons d’aquest abisme, demanava comptes a Déu, perquè viure s’havia convertit per a mi en un pes sobrehumà. Havia de buscar un camí i senzillament vaig deixar sortir a la superfície una pregunta que portava temps fent-me: hi ha algú que pugui patir més que jo?».

Així va ser com, vuit mesos després de l’atemptat, Roseline va decidir buscar la mare de l’assassí del seu germà. «Hi ha res més atroç que perdre un fill perquè ell mateix ha sembrat la mort?». El primer contacte va ser una trucada de telèfon. Nassera no s’ho esperava. «Estava nerviosa i admirava el coratge d’aquella dona. I la seva fe. Jo volia que ens perdonés, ho tenia clavat. Però ella em va dir: “No soc aquí per perdonar-la, perquè no és culpa seva”. Va ser com una ràfega d’aire fresc. Quan vaig penjar, el dolor hi continuava essent però la perspectiva havia canviat».

Després d’aquesta breu conversa telefònica n’hi va haver més al llarg d’un mes. Fins que Roseline li va proposar anar-la a veure. Va anar-hi acompanyada del bisbe de Rouen, monsenyor Dominique Lebrun. En arribar a la porta de casa, Roseline li va preguntar: «Tot anirà bé, oi?». Ell li va agafar la mà i van resar junts un avemaria. Quan Nassera va obrir la porta, Roseline es va llançar als seus braços. «No sé quant de temps vam estar-nos així, sense parlar. Ella va tornar-me a demanar perdó, però jo la vaig calmar: “Soc aquí perquè intentem afrontar juntes el nostre dolor de germana i mare”», recorda Roseline, que aquell dia li va portar dues orquídies com a símbol del lligam entre elles.

«Les orquídies no han resistit, però el nostre vincle no ha deixat d’enfortir-se. L’amistat que avui ens uneix és el que ens permet tirar endavant». Des d’aquell moment, les dues dones han continuat en contacte. I es veuen sempre que poden. Van visitar juntes la casa del pare Hamel. Per Roseline era essencial que Nassera conegués el món del seu germà. Després, empeses pel desig de compartir-ho tot, van anar juntes a la tomba d’Adel, la ubicació de la qual es manté en l’anonimat per motius de seguretat. El 2018 van viatjar juntes el dia de Tots Sants i van fer tot el trajecte en cotxe parlant dels seus nets, de la feina, de la salut. En arribar a la sepultura d’Adel, es van quedar en silenci. Roseline va llegir en veu alta un missatge que havia escrit per a ell: «Adel, l’ànima del meu germà em porta fins a tu. És un testimoni del seu perdó. Un esperit maligne va robar la teva ànima. Imploro al pare Hamel i al Déu de l’amor que reconeguin en tu l’ànima d’un fill sensible i adorable». També Nassera i el seu marit van voler visitar la tomba del sacerdot. «Li vaig demanar que perdonés el meu fill. En el fons del meu cor, sé que ho ha fet. El meu encontre amb Rosaline n’és el signe».

Des que la relació entre aquestes dues dones es va fer pública, van haver de fer front a incomprensions i prejudicis. Als encontres que tenen a vegades als col·legis o en entrevistes de premsa, pregunten molt a Nassera si continua estimant el seu fill. «Li queda cap altra opció a una mare?», pregunta al seu torn. «És clar que sento una ràbia immensa perquè planegés un crim tan atroç. Tanmateix, si el tingués aquí al davant, l’abraçaria. Perquè és el meu fill». Quan reconstrueix els fets d’aquell matí, sempre es para en un detall: Adel, abans d’irrompre a l’església, va entrar en una botiga d’esports. La dependenta diu que es va quedar mirant els últims models de Nike. «Intentava guanyar temps entrant en aquella botiga?», es turmenta Nassera. «Si algú li hagués dit: “Quiet, ves a casa i no et passarà res”, potser hauria desistit».

A Rosaline tampoc li estalvien els retrets. Per a uns quants, la seva postura és ingènua. Però ella en té prou amb poques paraules per foragitar qualsevol ambigüitat. «Jo no tinc estudis gaire intel·lectuals, sempre he treballat de perruquera. Quan va morir Jacques, no em sentia preparada, però vaig entendre que només podria viure si intentava posar els meus peus allà on ell va posar els seus. Havia de trobar la pau que ell tenia. Era la meva única missió». En el fons d’aquesta història impossible no hi ha res més que la urgència d’aquestes dues dones per viure. La mateixa que va testimoniar el pare Hamel quan intentava «estimar els seus fins al final».