Mentre el balanç de víctimes continua creixent (més de 1.700 víctimes confirmades i cinquanta mil desapareguts), els equips de rescat continuen buscant entre les runes de La Guaira i d’altres ciutats afectades pels terratrèmols a Veneçuela. Bones notícies, com la de dos nadons trobats en vida després de 96 hores, s’alternen amb les dramàtiques tensions amb l’exèrcit i el govern, a qui el poble acusa d’ineficàcia i immobilisme, així com episodis de saqueigs i violència als carrers. Per tot arreu preval el caos i la desesperació, mentre la maquinària d’ajuda avança de manera desorganitzada.

Com es refà un poble ferit quan, a més dels edificis, també sembla que s’ensorrin totes les certeses? Aquesta és la pregunta que es fan Leonardo Marius, sacerdot i responsable de Comunió i Alliberament a Caracas, i Alejandro Marius, president de l’associació Treball i Persona. Tots dos han patit els efectes del terratrèmol, amb destrosses a casa seva i la por al cos per una terra que tremola sota els seus peus traient-li solidesa a la vida.

«La primera sensació és la d’estar davant d’una cosa que no havíem vist mai. Des del punt de vista tècnic, s’han sumat dos terratrèmols i en algunes zones el sisme ha sigut devastador. A La Guaira els efectes són impressionants». Tanmateix, al pare Leonardo el que més li crida l’atenció no és la destrucció dels edificis sinó que quelcom similar passi a les persones. «Ho confio tot a Déu amb serenor, però veig la meva família, els meus amics de la comunitat, la gent de la parròquia... i en moments així aflora la fragilitat que normalment resta amagada. El que estem vivint és un moment que ens demana sobretot una mirada plena de tendresa cap a la humanitat de l’altre».

Aquesta és la mirada amb la qual aquest sacerdot observava el que havia passat les primeres hores després del terratrèmol. Quan els equips de rescat encara no sabien com organitzar-se, els veïns van ser els primers en posar-se en marxa. «La gent treia runa amb les seves pròpies mans, amb els mitjans que poguessin per treure els seus familiars, s’organitzaven per portar aigua, medecines, provisions. Amb una generositat que no havia vist mai de la vida». Els mitjans parlen de la proverbial resiliència veneçolana, però el pare Leo hi veu una raó més profunda. «Crec que hi ha un substrat cultural plasmat per l’experiència cristiana. L’atenció a la persona i la solidaritat no és un mer voluntarisme, sinó el fruit d’una fe que, sovint de manera silenciosa, ha impregnat la cultura del nostre poble».

Alejandro Marius també descriu la mateixa explosió de solidaritat, sense amagar certes contradiccions. «Els primers dies la gent va sortir corrent cap a les zones afectades i els barris de Caracas. Tothom volia ajudar, però sense direcció, sense un pla de resposta. No estàvem preparats, no hi havia una conducció clara en l’ajuda per part de les autoritats i ha sigut un caos total». Els camions arribaven amb menjar quan ja no feia falta, mentre que a altres llocs faltava el més essencial. Es preparaven plats que es feien malbé abans d’arribat als seus destinataris. «És preciós veure tot aquest moviment de solidaritat en la gent, però sense coordinació pot acabar generant més confusió».

Aquí és on Leonardo identifica el punt decisiu. «Aquesta mateixa generositat, en un determinat moment, ha arribat a obstaculitzar la feina de rescat. Tothom hi volia participar, sentir-se útil i això és comprensible. Per això cito contínuament un passatge de sant Pau sobre el cos de Crist. No tots estem cridats a fer el mateix. La qüestió és si ens reconeixem part d’una companyia o si ens comportem més aviat com herois solitaris». Porta dies insistint en això en les seves homilies, recordant que «només verificant junts on ens crida Crist podrem ser veritablement útils». La seva parròquia ha continuat proposant moments de pregària en comú perquè «fins i tot qui aparentment no pugui fer res, pot contribuir de manera decisiva. Només reconeixent la nostra necessitat de ser estimats podem ajudar realment els altres».

«Enmig de tot aquest dolor, l’Església està recuperant amb força la seva missió de ser-hi present i acompanyar»

Mentrestant, l’Església s’ha convertit en un punt natural de referència per a tots els barris. A la Conferència episcopal veneçolana, on el pare Leonardo s’ha reunit amb els sacerdots de la diòcesi de La Guaira, arriben històries dramàtiques de rectors que han perdut casa seva i la seva església, d’altres que han vist morir els seus familiars, comunitats on les autoritats civils han desaparegut. «Allà on no queden institucions, els rectors s’han convertit en el punt de referència per a la població. Parlen de nens que troben sense vida, famílies que sentien cridar els seus éssers estimats sota la runa sense poder-los ajudar... Enmig de tot aquest dolor, l’Església està recuperant amb força la seva missió de ser-hi present i acompanyar».

Alejandro ens parla des d’una residència provisional, ja que casa seva s’ha vist greument afectada. Al seu voltant hi ha amics, companys i famílies que ho han perdut tot. «Els que no s’han mort tenen molta por fins i tot de moure’s. Nosaltres estem intentant d’atendre sobretot a les famílies i persones que se’ns han confiat». Diu que s’ha quedat sorprès i commogut en veure que enmig de tanta precarietat continua arribant una extraordinària ona de suport, però el desafiament és aconseguir que aquesta disponibilitat arribi a convertir-se realment en una obra comuna.

Recorda les paraules del papa Lleó a l’encíclica Magnifica Humanitas: «En una lògica de subsidiarietat, les decisions es prenen al nivell més proper possible a les persones involucrades […]. Allà on famílies, associacions, comunitats locals, realitats del voluntariat i del denominat “tercer sector” són reconegudes i sostingudes, la vida social es torna més propera a les persones, els serveis es brinden amb més atenció a les necessitats reals i les respostes són més creatives i respectuoses de la dignitat de cadascú». Per a ell, aquest document s’ha convertit en aquest moment en un far enmig de l’emergència perquè traça un camí a seguir enmig del caos. «Hi ha un moment en què el Papa diu que “la solidaritat és el reconeixement concret que el destí de cadascú està lligat al destí de tothom […]. Quan la subsidiarietat no està acompanyada de la solidaritat, acaba per transformar-se en la simple protecció d’interessos particulars; quan la solidaritat no està sostinguda per la subsidiarietat, degenera en assistencialisme que no promou la responsabilitat”. Aquest és el judici del qual volem partir per actuar en aquesta emergència».

Assenteix el pare Leonard. «Encara no hem tingut temps de parar-nos a reflexionar a fons sobre tot el que ha passat. Per ara ens estem acompanyant senzillament els uns als altres. Però dins meu preval sobretot la gratitud. No podem donar res per fet. Només hi ha una pregunta al meu cor: “Senyor, què vols de nosaltres ara?”». Perquè «la devastació suposarà probablement dècades de reconstrucció, però el desafiament real no consisteix només en reconstruir cases i infraestructures, sinó en la reconstrucció de la humanitat de les persones. I això només pot néixer d’una pertinença viscuda dins de l’Església i en la companyia de Crist».

Campanya d’emergència de CESAL