No coneixia la música d’Arvo Pärt abans de conèixer-lo a ell. Per iniciativa del Festival de Música Sacra de Friburg, a Suïssa, el van convidar a passar 24 hores al nostre monestir d’Hauterive per veure si aquest lloc li inspirava alguna obra. Efectivament, aquella experiència va despertar-li un gran desig de composar una obra que posés música i cant al nostre cor de fusta del segle XV on hi ha gravats els articles del Credo amb els dotze apòstols, acompanyats per dotze profetes, cada un amb una frase pròpia. Material ideal per a una obra de música sacra. Pärt va custodiar aquesta inspiració molt de temps.

Jo pensava que la seva avançada edat i les nombroses obres que ja tenia en marxa, així com el prudent fre exercit per la seva dona, acabarien impedint que el projecte es portés a terme. Anys més tard, a una petició de l’abat que em va succeir, va respondre-hi així, amb una humil sinceritat desarmada: «Conservo records veritablement bells de la meva visita a Hauterive, de la calorosa acollida de Dom Mauro-Giuseppe Lepori i els monjos. Li demano que els doni records a tots de part meva. Va ser un viatge molt estimulant que em va deixar una empremta profunda. I té raó, em van impressionar especialment els gravats del Credo al meravellós cor de fusta. Estimat pare Marc, moltes gràcies per les seves amables paraules i per la bonica idea de crear quelcom musical partint-ne. Però de moment em trobo en un període en el qual cap obra acaba prenent forma. Em sap greu no poder donar-li cap esperança. Li demano que ho entengui. Després de la meva visita a Hauterive el 2007 ja havia començat a recollir material i a estudiar el tema però per desgràcia els meus intents encara no han donat cap resultat» (correu electrònic del 26 d’agost de 2013).

Aquest missatge confirmava una dimensió de la creativitat d’Arvo Pärt que es percebia quan se’l tenia al davant. La dimensió del desert, d’un espai d’impotència del qual la vida i la bellesa només se’n poden extreure amb una actitud d’espera que obeeix també al “no” que l’Esperit pot donar-nos per conduir-nos cap a l’expressió més paradoxal per a un compositor: el silenci. Pärt composarà poques obres després de 2013, entre les quals una sobre les paraules de l’Apocalipsi: «Llavors vaig sentir una veu que deia des del cel: “Escriu: Feliços els morts que des d’ara moren en el Senyor! Sí, diu l’Esperit, que reposin del seu esforç, perquè les seves obres els acompanyen”» (Ap 14,13), com recordant-nos que sempre i en tot cas el silenci hi és per a una escolta, i que com més vertader, pur i humà és el silenci, més es converteix en l’espai on ressona el Verb de la Vida, Crist. Però les paraules de l’Apocalipsi semblen també el text d’un testament espiritual, com si Arvo Pärt encomanés la seva vida i les seves obres a l’Esperit de Crist que dona un compliment etern a tot amb el respir de la seva pau. No en va, aquesta obra lírica és segurament l’única que Pärt ha composat en la seva llengua materna, l’estonià.



Per tant, que aquella composició sobre el cor d’Hauterive es quedés en el silenci del desert per la impossibilitat de donar-li forma, em confirma que aquesta inspiració moguda per l’alè de l’Esperit, com el vent al desert, bufarà també per sempre com el do d’aquella trobada, d’aquella jornada que Arvo Pärt va viure entre nosaltres els monjos.

Va ser una de les visites que més empremta ha deixat a la comunitat, un senyal de memòria agraïda, d’afecte compartit per tots els germans cap a ell. Com quan va passar uns quants dies amb nosaltres el monjo budista japonès Habukawa, que va morir fa poc. Són persones que, en entrar a una casa, a una comunitat, aporten a les nostres relacions quotidianes la brisa lleugera de la seva relació amb la realitat, amb les persones i amb les coses, i sobretot amb Déu. La seva mirada a la nostra realitat quotidiana, que nosaltres sovint reduïm a la mesura del costum, és com el primer sol de març que revifa la primavera.

Ens va sorprendre i ens va divertir l’atreviment ingenu amb el qual Pärt ressaltava amb la seva mirada d’estupor tot allò que caracteritzava la nostra vida monàstica diària. A les Hores de l’ofici diví al cor, el tenia a la meva dreta i vaig gaudir molt de la seva irresistible passió per comunicar immediatament, infringint amb innocència infantil la llei del silenci i les regles litúrgiques, la seva admiració per les escultures del cor, per la bellesa de la vidriera, pel nostre cant i per nosaltres mateixos reunits per a la litúrgia monàstica que sant Benet anomena “obra de Déu”.

El mateix al refectori, als passadissos del monestir, al jardí. Es notava que la seva mirada i la seva escolta, en contacte amb la realitat, tenien immediatament una ressonància creativa al seu cor i al seu enginy. Una creativitat que no es guardava per a ell mateix. En això em feia pensar molt en els encontres amb don Giussani i la seva passió atenta i intensa per la realitat de les persones, que li provocava immediatament la creativitat originària i total de l’amistat en la caritat. Per això, aquella obra incompleta sobre el cor d’Hauterive en certa manera ens sembla haver-la sentit ja perquè l’hem vista brotar.

Després ens posàvem a parlar de tot això amb diversos monjos i amics. Allí es veia que la creativitat d’Arvo Pärt no era un instint sinó que naixia d’una profunditat meditativa, silenciosa i sobretot de la fe i la pregària. Era com estar en companyia del personatge del monjo de Dostoievski, on la hilaritat del “boig per Crist” es conjugava amb les llàgrimes de l’starets, afligit per la seva dolorosa passió per la salvació del món.

No deu ser això el que Arvo Pärt expressa a Silouan’s Song, posant música a l’ànima del gran monjo ortodox sant Silvà del Mont Athos, que al monestir va unir el penediment per la seva vida passada al plor d’Adam i, per tant, de tota la humanitat per haver perdut la seva amistat amb Déu? Però és un plor ja consolat per la mort i resurrecció de Crist, que tornen a Adam l’alegria de la comunió amb Déu. Sant Silvà i Arvo Pärt no tornen sobre el dolor del pecat com si no creguessin en la redempció pasqual, sinó per aprofundir en la consciència de la nostra humanitat amb la profunditat d’un desig de salvació que només Crist pot abastar. És com la profunditat de la consciència de l’ésser humà i del penediment que arriben al bon lladre crucificat amb Jesús, abisme de misèria conscient de si que l’amistat de Crist curulla i desborda de benaurança. En l’obra de Pärt, el lament d’Adam ja no s’expressa en brut, diguem, sinó com filtrat per la compassió del monjo sant que abraça el turment del pecador consolant-lo com una mare al seu fill malalt, elevant al mateix temps una pregària a Déu suplicant-ne la infinita misericòrdia envers ell.

«El Cel és més alt que els murs que ens separen». I era clar que el seu cor habitava ja en aquell Cel, més enllà d’aquests murs. Era amb nosaltres un home de comunió, d’aquestes persones que creen comunitat des del primer encontre

També la seva obra My Heart’s in the Highlands expressa aquesta mateixa nostàlgia d’Adam, com envaint tota l’experiència humana impregnant-la de sentit religiós. En aquest cas, l’experiència de ser lluny, exiliats de la pròpia pàtria, de les muntanyes, de la natura, de la bellesa salvatge d’una terra que sentim com quelcom original a la nostra vida, cultura i vocació. Nostàlgia d’una pàtria que cadascú porta al seu cor.

«Adeu a les altes muntanyes cobertes de neu; / adeu a les planes i a les valls verdes d’entorn; / adeu a la forest i als boscos salvatges; / adeu als torrents i a les aigües impetuoses. / El meu cor és a les terres altes, el meu cor no és aquí, (...) / el meu cor és a les terres altes, vagi on vagi».

El text del poeta escocès Burns sembla inspirar-se en el cant de comiat de les seves «muntanyes, deus de les aigües i elevades al cel» que Manzoni posa al cor de Lucia a la seva obra mestra, Els promesos. Allà on vagi, sigui on sigui que deambuli, el cor conserva el sentit d’una pàtria llunyana, d’un paradís terrenal perdut.

Només aquesta consciència de si acull la bellesa de la comunió pasqual entre els pecadors. Parlàvem amb Pärt de les nostres respectives confessions, ortodoxa i catòlica, sense oblidar que els protestants a Suïssa són una cosa semblant als germans de la porta del costat. Deia: «El Cel és més alt que els murs que ens separen». I era clar que el seu cor habitava ja en aquell Cel, més enllà d’aquests murs. Era amb nosaltres un home de comunió, d’aquestes persones que creen comunitat des del primer encontre. El tu a tu amb ell era un “nosaltres” que involucra les persones presents i llunyanes amb les qui es camina.

Potser per això l’obra que més sovint escolto és Fratres, on ressona el camí de la comunió. El consol d’Adam es fa carn en Crist i de Crist passa al seu Cos eclesial. La fraternitat cristiana és una harmonia dramàtica, com la música de Fratres; la bellesa d’un drama que es resol posant-se en camí, un camí cada cop més segur, com la força de les notes que, a mesura que avancen juntes es converteixen en passos més decidits i segurs, com els d’un grup de muntanyencs que en silenci assoleixen el cim. Ja no fa falta parlar. La paraula són les passes que avancen juntes cap a la meta que la fe assegura. Fratres expressa una fraternitat viril però amb matisos de dolçor maternal, d’aquesta tendresa que tot cor necessita perquè està sol i ferit.

Però aquesta intensitat fraternal de Fratres no és fruit de l’entesa entre els germans. És sobretot un acord, una concòrdia de cors que es mouen per un motiu diferent a l’urgent necessitat d’estimar-se, de viure en pau i de construir junts. Cada cor té un secret, però hi ha un únic secret que pot compartir-se sense trair la seva exclusivitat personal, única i irrepetible en cada germà d’aquesta companyia que camina cap al destí. Aquest secret és la seva relació amb Crist, aquesta amistat única i irrepetible que Crist reserva per a cada cor. I això és el que Pärt expressa en una obra que no es tocarà al Meeting i que sempre em ressona al cap, The Deer’s Cry, que reprèn el text de la Cuirassa de sant Patrici: «Crist amb mi, Crist davant meu, Crist darrere meu, Crist en mi...». Lletra i música afirmen que Crist és tot en tots i en tot. Només un encontre i una relació personal i compartida amb Jesús ens permet escoltar i consolar el lament d’Adam que murmura al fons del nostre cor. I només l’amistat de Crist transforma les relacions humanes en una fraternitat que s’obre camí cap a la pàtria eterna i universal de la comunió entre les tres persones de la Trinitat infinita, l’amor que mou el sol i les altres estrelles.