Encara continuem impactats pel que hem vist i sentit. La maratoniana visita del Papa a Espanya no ha deixat a ningú indiferent. N’hem vist una prova al Parlament. Mai cap Papa havia parlat abans al Congrés dels Diputats, i aquest fet havia suscitat recels i comentaris. Potser per això ha sorprès tant a tothom la impressionant ovació, que hauria durat més si Lleó XIV no hagués optat per retirar-se.
En un congrés tan acostumat últimament a la confrontació i a l’insult, què va passar perquè es produís una resposta tan immediatament unànime per part de diputats i senadors? Segurament sigui ingenu, però potser va ser la seva invitació a “alçar la mirada” de les lògiques partidistes de sempre per recuperar l’ideal que un dia els va portar a desitjar dedicar la seva vida al noble art de la política, que inicialment consisteix a posar-se al servei del bé comú.

«En aquest Saló de Sessions, la llum natural entre per la lluerna que corona la sala. Aquesta llum que ve de les altures pot recordar que també la política necessita reconèixer una mesura que la precedeix i la supera». Potser aquesta ovació fos un gràcies per tornar a recordar el que és essencial. «Una llei no assoleix la seva veritable grandesa pel mer fet d’haver sigut formalment aprovada; l’assoleix quan, a més de ser vàlida en la forma, pot comparèixer davant de la dignitat de la persona i sortir d’aquest examen sense avergonyir-se’n. Els convido a alçar, doncs, la mirada: no per allunyar-la de la realitat, sinó per recordar que tota decisió de les autoritats públiques toca persones de carn i ossos, especialment aquelles que tenen menys força per fer-se sentir».
Les paraules del Papa ens han retornat l’amor per la nostra història, pel que som. «Un poble ple de passió, que estima la vida i ho manifesta!». També ens ha regalat gestos. Com el d’alçar sempre la mirada cap a qui tenia al davant, amb el desig d’entrar fins al fons i tocar el cor de l’altre, ensorrant totes les barreres, també les lingüístiques. Ha parlat en català i fins i tot en francès, perquè el que li interessava era trobar-se de veritat amb qui tenia al davant. I així ens ha ensenyat el que espera de nosaltres: «Ara us toca a vosaltres», li deia al president dels bisbes espanyols en acomiadar-se’n. «Molts homes i dones del nostre temps no rebutgen senzillament a Déu, moltes vegades porten al cor una set profunda de sentit, de veritat, de pertinença i d’esperança, fins i tot quan no saben posar-li nom. L’Església està cridada a reconèixer aquests anhels, a escoltar-los amb respecte i a oferir, com Pere i Joan al paralític al costat de la porta del temple, el tresor que els ha sigut confiat: Jesucrist, en nom del qual l’home pot alçar-se i caminar».

El Papa ens ha desafiat. Ha volgut començar el seu viatge entrant en un centre d’acollida de persones sense llar, ha visitat els presos i ha mostrat una preferència radical pels migrants que arriben «desposseïts de gairebé tot, però mai de la seva dignitat». I no ha parat de llançar-nos preguntes amb les quals ara toca mesurar-se. «Estem cridats a preguntar-nos què és el que sembrem avui, què és el que floreix i què es marceix silenciosament a la nostra societat; quins valors estem preservant i quins estem deixant morir».
Gràcies, Santedat, per no deixar-nos viure en la indiferència, «perquè avui aquí, a la vora del mar, cada vida que arriba ens pregunta què queda de la nostra humanitat».