La commoció única amb la qual Jesús es va inclinar davant de la dignitat dels homes i dones del seu temps podria ser avui un devot record del passat. Encara més, podria no ser més que l’eco d’un devot record. No seria més que una faula si no fos perquè veiem com torna a succeir aquesta mateixa mirada. Si no fos contemporània. I si al cor humà no hi persistís la necessitat de buscar-la, com veiem en aquesta gentada tan variada corrent per la sorpresa de “l’imprevist” d’una visita.

Ho hem tingut davant dels nostres ulls durant una setmana, els dies de l’intens viatge de Lleó XIV a Espanya. En tota una successió d’encontres, paraules i gestos que omplien de significat les seves paraules. Fent-les succeir.

L’abast del testimoni que el Papa ens ha regalat rau per complet en la forma desarmada de la seva presència. La seva manera de posar-se davant de cada situació al llarg d’aquesta visita ha sigut un desafiament per a l’Església i per al món sencer. Lleó XIV ens desafia a través de la seva mirada a la realitat. Aquests dies, fins i tot amb gestos senzillíssims, ha revelat -darrere de les anàlisis i els temes més candents del debat públic- el rostre d’allò humà.

En una cursa imparable per establir què és allò «humà», en la multiplicació de les definicions antropològiques i les alarmes davant d’un enfonsament de la història que s’accelera, el Papa ens ha desplaçat a tots parant-se davant de l’home. El revela, mirant-lo.

«L’afirmació de la dignitat humana no pot romandre abstracta», va dir al Congrés. I ho va fer davant de tothom, «vull inclinar-me» davant de la dignitat de cada persona, com va fer amb els migrants a Canàries, però també, sense canviar de mètode, amb polítics i artistes, no creients, bisbes i joves. Hem vist un home que afirmava la dignitat reconeixent l’anhel que vibra en les nostres societats plurals i secularitzades. «Molts homes i dones del nostre temps no rebutgen simplement a Déu, moltes vegades porten al cor una set profunda de sentit, de veritat, de pertinença i d’esperança, fins i tot quan no saben donar-li nom». No amb crides genèriques que ens acabarien deixant-nos impotents, sinó implicant-nos amb el seu cor que vibra davant de la necessitat de l’altre, mostrant-nos quina és la tasca que ens confia. «L’Església catòlica està al servei d’aquesta set del cor humà. No de manera impositiva, sinó amb el testimoni evangèlic».

Una presència que no s’imposa -tot i que pugui semblar paradoxal- és el testimoni més pertinent davant dels problemes del nostre temps, davant del dramàtic fenomen migratori, davant de les nombroses dificultats de les nostres societats multiculturals, davant les solituds més profundes, davant de la polarització, les temptacions sobiranistes i autoritàries, i els conflictes que ja no es poden ni comptar. Perquè sense «reconèixer aquests anhels», sense «escoltar-los amb respecte» i sense descobrir el valor inestimable de la riquesa que porta l’altre -amb la seva història, la seva ferida, la seva fe, la seva cultura- és impossible captar la naturalesa única de la persona, i molt menys donar-li una resposta a l’altura del desafiament.

Per tant, ja no podem donar per fet com té lloc el canvi vertader. Per entendre-ho, n’hi ha prou identificant-se amb la mirada del Papa. Una mirada que parteix de la necessitat concreta per arribar a aquesta plenitud sense la qual no hi ha solució possible als problemes, no hi ha èxit capaç de canviar veritablement la vida. Una presència que ve «per als malalts, no per als sans», que busca el cor dels homes i desperta la seva necessitat més radical. Com Jesús, sap que «no només de pa viu l’home», com va dir als bisbes espanyols. «Fins i tot quan ofereix ajuda material, educació, assistència o promoció humana, l’Església no deixa mai d’oferir allò que li és propi: l’amor de Déu revelat en Crist (...) Així, cada gest de caritat cristiana que neix de l’Evangeli porta en si una promesa més gran: restituir a la persona el convenciment de ser estimada».

Servir a la dignitat de la persona és, en primer lloc, reconèixer que està feta d’una exigència infinita. «Enmig de les alegries, els èxits i les derrotes, ens adonem que necessitem una altra aigua per saciar-nos més profundament. El nostre desig de veritat i de felicitat necessita un horitzó més gran. I aquesta inquietud és un do que Déu mateix ens ha donat: estem fets a mesura de l’infinit».

I hi afegeix: «és en aquest món on hem de conrear la inquietud, no en un altre». Conrear-la i «fer-li espai».

Quina estima per com estem fets! I per la llibertat. Conscient del do que comparteix, del «tresor» de la fe, el Papa el proposa a la llibertat i raó dels homes. Els el sotmet perquè qualsevol que busqui una resposta per viure pugui valorar si és a l’alçada, enmig dels milers d’hipòtesis de les quals disposa.

El que ens ha testimoniat Lleó XIV és la clau decisiva per la vida de l’Església. El Papa no s’espanta davant de la complexitat de la nostra societat, de fet ens ha demanat «aprendre a no negar-la i a viure-la com una benedicció». Està convençut que aquesta complexitat és crucial per mostrar l’originalitat del cristianisme. No necessita la condició d’un context particular. Sovint oblidem que Jesús no va entrar a la història en una situació menys complexa que la nostra. El que hi ha en joc -avui com llavors- és la naturalesa mateixa del cristianisme. No un poder ni una inspiració, un elenc de ritus i fórmules o receptes socials o ètiques incapaces d’estar a l’alçada del desafiament. Sinó un encontre experimentable, tangible, que porta a dins una hipòtesi de resposta davant del caràcter irreductible de l’ésser humà i davant de la recerca que desencadena. Una mirada que no pretén res, sinó que comparteix el do rebut.

Només rebent contínuament aquesta mirada, només per agraïment a aquest do, poden néixer una obertura i una gratuïtat impensables. Lleó XIV ha sigut esperat i acollit, tant per la gent als carrers com pels set minuts d’aplaudiments al Congrés. Perquè tot això no es quedi en una emoció, perquè no acabi sent igual a zero, el camí és senzill: cadascú pot secundar aquesta mirada a la realitat que veiem en ell. Sembla poc. Ho és tot. Mirar el Papa desafia com cap altra cosa la mentalitat en la qual estem immersos, que «tendeix sempre -deia don Giussani- a subsumir el particular dins de l’universal abstracte. La mentalitat nova, en canvi, no neix mitjançant un procés de deducció analítica a partir de certs principis o criteris que s’apliquen després, sinó d’un esdeveniment, d’una cosa que ha succeït i que succeeix».

Article publicat al Corriere della Sera