El curs s’ha acabat. I un pot pensar que està definit o que ha valgut la pena en funció de les notes que hagi tret, si ha aconseguit aprovar.

És veritat que l’escola implica estudi, hi ha moltes hores de classe. Però em sembla que el que defineix un home, des de petit, no és la seva capacitat intel·lectual. El que defineix la nostra vida és la nostra humanitat. I llavors val la pena tot aquest curs, haurem viscut bé tot aquest curs, si hem crescut en humanitat, si la nostra humanitat s’ha fet més madura. Per tant, si hem viscut intensament tota la realitat que se’ns ha donat. No només a l’escola, sinó també a fora.

De totes maneres, veig a l’escola que l’estudi ha de servir per fer-nos cada cop més humans. De fet, hi ha tota una tradició que se’ns entrega, tota l’experiència humana dels que ens han precedit, tantes assignatures que ens ajuden a conèixer la realitat, a buscar el sentit de tot, a aprendre una saviesa humana. Crec que és molt important no oblidar això. Però el més decisiu ho acabem de sentir a l’evangeli (càntic de Simeó, ndr). Què és el que definia la vida de l’ancià Simeó? El desig de veure l’enviat del Senyor, el desig de trobar Jesús. I al final, com hem sentit a l’evangeli, va poder conèixer a Jesús i va dir: «ara deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, perquè els meus ulls han vist el Salvador». Ha trobat Jesús.

Això és el més important a la vida: poder trobar Jesús, perquè ell és veritablement el bé suprem. Qui acull, qui segueix Jesús, compleix la seva vida, com expressa clarament Simeó.

Les preguntes que hi hauria d’haver dins nostre per saber si aquest curs ha valgut la pena són precisament aquestes. Ha crescut la teva relació amb Jesús? T’has fet més amic seu? És una presència que t’acompanya realment? Fixeu-vos que tot -tot!- el que passa a la nostra vida és una provocació per reconèixer-lo. Evidentment les coses positives, les coses bones que passen a la nostra vida sense que les haguem generat -i a vegades ni tan sols buscat- nosaltres són clarament un signe, una bondat d’Algú cap a nosaltres. Un amor, una preferència. Però també les coses negatives ens ajuden a prendre consciència de la nostra necessitat d’ajuda o de la nostra dependència d’un Altre. La vida no depèn de nosaltres, no és a les nostres mans, depèn d’un Altre. Se’ns ha donat i per tant és sempre un do.

Jesús és el Senyor que ho ha fet tot. Tot ha sigut fet per ell. Ell és el centre, cal reconèixer-lo com a centre del cosmos i de la història, de la teva història i de la meva. Per tant, si ell ens ha creat, ens ha creat per un designi bo que vol portar a compliment. Però necessita la teva llibertat i la meva. Fixeu-vos que res, cap circumstància de la vida -ni tan sols les dures i negatives com una malaltia, la mort d’un amic o familiar, o la separació d’una parella-, si ho vivim amb ell, tot serveix per a un bé a la nostra vida. I serveix precisament perquè ens porta cap a aquest designi bo que ell ha preparat per cadascú de nosaltres.

Per tant, és important adonar-se del camí que hem fet aquest curs en la nostra relació amb Jesús perquè amb ell tot serveix per a la nostra vida. Res no es perd, res no és inútil.

Demanem, doncs, en aquesta eucaristia, per intercessió de la Mare de Déu, la gràcia de poder trobar Jesús a la nostra vida, reconèixer-lo i créixer en la seva amistat. Igual que la Mare de Déu va portar el nen al temple i això va ser l’ocasió de la trobada de Simeó amb ell, demanem a la Mare de Déu la gràcia que Jesús ens vingui a trobar a la nostra vida, a la nostra existència, sobretot en aquesta escola.

Perquè així la nostra vida es complirà, així la nostra vida serà un bé per a nosaltres i per al món sencer.