El proper mes de juny, la basílica de la Sagrada Família viurà un dels moments més esperats de la seva història amb la culminació de la torre de Jesucrist, la més alta de l’edifici, de 170 metres. És la coronació d’una obra iniciada el 1882 i s’espera la visita del papa Lleó XIV per a l’ocasió. El projecte de l’arquitecte català Antoni Gaudí -proclamat Venerable pel papa Francesc- sempre va buscar un profund diàleg entre natura, fe i simbolisme còsmic. En aquest terreny s’insereix la feina de l’astrofísic Marco Bersanelli, convidat a col·laborar en la representació de l’univers a la torre central, l’última que quedava. Ha sorgit així un diàleg sorprenent entre cosmologia contemporània i arquitectura sacra.

La Sagrada Família porta més d’un segle en construcció; què representa?
Neix de la genialitat de Gaudí i representa tradició i modernitat al mateix temps. És una barreja única i preciosa. D’una banda la memòria del passat, concebuda en tota la seva profunditat; i de l’altra, un llenguatge arquitectònic, simbòlic i artístic més propi d’una visió moderna. Aquesta fusió sempre m’ha fascinat.

I què hi té a veure un astrofísic en la construcció d’una església?
La tradició demana que una catedral sigui signe del sentit total. Per això té una dimensió còsmica per naturalesa. Des del principi, l’arquitectura sempre ha desitjat expressar una relació amb la totalitat que és l’univers. La simbologia còsmica és, per tant, un profund element de la tradició. Moltes esglésies medievals representen la creació de manera explícita. La cúpula o volta que cobreix molts edificis sagrats representa el cosmos segons el model greco-medieval que concebia un univers geocèntric: la Terra immòbil al centre i l’esfera del firmament estrellat girant-hi al voltant. A la Sagrada Família es vol mantenir aquesta tradició. La catedral representa la creació, però la geometria de l’edifici no té cúpules sinó torres allargades i d’aquí venia el problema.

La simbologia còsmica ja era present a la idea original de Gaudí?
És clar. La façana de la Nativitat, per exemple, va acompanyada d’un cel estrellat que reprodueix les constel·lacions en el moment del naixement de Jesús, mentre que un gran estel n’indica el lloc. Gaudí volia expressar que tota la creació participa del misteri de Crist, concebia una realitat unitària.

A la Sagrada Família la natura hi té un paper decisiu.
Gaudí tenia una idea molt precisa: l’arquitectura havia de néixer de l’observació de la natura, que ell definia com «un gran llibre sempre obert». Tot -des de les columnes a la llum, passant per les façanes i les torres- neix d’aquesta intuïció. Gaudí utilitza geometries que causen l’efecte d’una lleugeresa sorprenent. És com si la gravetat, en lloc d’empènyer cap avall, impulsés cap a les altures. Per això, dins de la basílica tens la impressió d’estar en un bosc. Les columnes són com troncs que es ramifiquen i, mirant cap amunt, gairebé sembla que es vegin les estrelles entre les fulles.



Com sorgeix la seva participació en aquest projecte?
Chiara Curti, arquitecta i gran coneixedora de Gaudí, es va assabentar que l’arquitecte Jordi Faulí, director d’obra a la Sagrada Família, estava buscant algú que l’ajudés a entendre com representar l’univers a la torre de Jesucrist. Li va suggerir el meu nom i el 2013 em va trucar. Tenien pensat “omplir” d’estrelles l’interior de la torre, com un cel estrellat en una cúpula, però aquí no hi havia cúpules sinó paraboloides. Com representar la creació, el cosmos, en una geometria com aquesta?

Quina solució hi va trobar?
Mirant els plànols de la torre, en un determinat moment em vaig adonar d’una analogia. La forma allargada de les torres s’assemblava a una corba molt coneguda en cosmologia, l’anomenada corba de Friedmann-Lemaître, que descriu l’expansió de l’univers. Vaig prendre els paràmetres cosmològics que avui coneixem i vaig comparar la corba amb el perfil de la torre. La semblança era notable.

Què significa aquesta corba?
La ciència contemporània ens parla d’un univers enorme -d’una mida inimaginable no només a l’Edat Mitjana, sinó també a l’època en què Gaudí va dissenyar les seves torres- amb milers de milions de galàxies repartides per les profunditats de l’espai. A més, sabem que el cosmos en el seu conjunt està en contínua expansió. L’espai no és estàtic, sinó que es dilata en el temps, partint d’un estat inicial amb una densitat i temperatura elevadíssimes. Des de llavors l’univers s’ha dilatat immensament, fins arribar a les seves dimensions actuals. És com si “respirés” i aquesta corba representa la forma en la qual s’ha desenvolupat aquesta expansió amb el temps, la forma de la “respiració” de l’univers.

Com s’arriba a saber tot això?
Ha sigut decisiva la col·laboració del sacerdot i cosmòleg belga Georges Lemaître que, partint de la base de la relativitat general d’Einstein, va ser el primer a proposar aquesta visió física d’un univers en evolució. Una visió que més endavant es va confirmar amb observacions cada cop més precises. Avui, gràcies a missions com Planck, coneixem amb escàs marge d’error el valor dels paràmetres cosmològics que regulen l’expansió de l’univers.

Per als que no dominen gaire el tema, què és la missió Planck?
Un satèl·lit de l’Agència Espacial Europea llançat l’any 2009 i dedicat a estudiar la llum primordial emesa fa 13.800 milions d’anys, quan l’univers era a la seva primera infància.

Com s’introdueix aquesta visió de l’univers a l’espai arquitectònic de la torre de Jesucrist?
L’origen del temps es troba simbòlicament al vèrtex de la torre, mentre que l’espai s’expandeix davallant cap a la base, arribant fins al nostre “aquí i ara”: el present. D’aquesta manera l’arquitectura narra la història de l’univers, des de la llum primordial fins a l’aparició de les estrelles, les galàxies i les estructures més complexes. L’artista Etsuro Sotoo ho ha esculpit a l’interior de la torre a través del color. A mesura que s’acosta a l’origen, la corba matemàtica de l’expansió de l’univers es va assemblant a la forma arquitectònica de Gaudí. Aquesta curvatura es deu al fet que l’univers primordial està dominat per la radiació, per la llum. És pura llum. I la llum té un efecte en la gravetat, que és la força que controla aquesta expansió. El més sorprenent, veritablement, per a mi és que al segle XIX Gaudí escrigués: «La forma de les torres és la unió de la gravetat amb la llum». No en podia tenir coneixement científic, ha sigut un descobriment de les últimes dècades. I tanmateix ho va escriure.

El tema de la creació del món sempre ha sigut una qüestió fascinant per als científics.
Sí, i no només per als científics. Per a mi, un punt de no retorn, en conèixer a don Giussani, va ser adonar-me que la creació no es pot reduir al punt més alt, al vèrtex. Tot el temps, representat per aquest eix vertical, és creació. Giussani deia que «no hi ha res més evident que el fet que jo no m’estic fent a mi mateix ara». Cada instant està essent creat. No ens fem a nosaltres mateixos ara. L’univers se’ns dona ara, a cada instant.

No li feia por que una representació científica moderna xoqués amb la simbologia tradicional de l’Església?
Sí. Però Jordi Faulí i el seu equip em van ensenyar que per a Gaudí la tradició no consisteix a repetir el passat sinó a reviure’l a la llum del present. Em van dir: «Seguint a Gaudí, mai no podem deixar de buscar». D’aquesta manera, introduir aquesta història còsmica dins d’un edifici sagrat suposa reconèixer que fins i tot la ciència contemporània pot mostrar una mirada contemplativa a la realitat. La grandesa de Gaudí rau a concebre una obra que mai no veuria acabada però amb una confiança total que seria un Altre, o sigui, Déu, qui portés les coses a terme. Per a Gaudí era evident que un Altre il·luminaria els que vinguessin després d’ell a construir la seva catedral.

En la finalització de la torre també hi serà present l’obra d’un artista italià.
L’Agnus Dei d’Andrea Mastrovito, que s’ha inspirat en la idea de l’univers per realitzar una escultura composta per milers de fragments de vidre formant una estructura hiperboloide que causa l’efecte d’una llum que irradia amb gran energia i alhora suggereix una sensació de confiança total, de mansuetud, com si aquesta força original, tan poderosa i mansa alhora, fos la font de la creació.