Els dos punts cardinals del món d’Andrea Mastrovito són els 175 metres d’alçària de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família i les grades de la zona nord de l’estadi de Bèrgam on juga l’Atalanta. Va pujar a l’agulla més alta de l’església d’Antoni Gaudí per col·locar-hi el seu Agnus Dei, escultura que va realitzar després de guanyar un concurs internacional. Respecte l’Atalanta, més que una passió és un autèntic credo al qual va dedicar moltes energies creatives per organitzar els seus aficionats. Mastrovito és així, capaç de projectar el seu art cap a un horitzó elevat i global, però amb la pilota arran de terra, amb l’horitzontalitat concreta d’una pertinença.

Amb una identitat culturalment poc ortodoxa, als últims anys Mastrovito, com cap altre artista de la seva generació, ha respost a diversos encàrrecs per part de l’Església. Encàrrecs importants i exigents que ha afrontat amb una inventiva i una generositat aclaparadores. Per exemple, el 2014 li van proposar dissenyar les obres que es col·locarien a l’absis de la capella del nou hospital de Bèrgam i hi va respondre inventant-se una obra “impossible”: gegantines làmines de vidre disposades a diversos nivells i pintades amb l’antiga tècnica de la grisalla. Al centre, una crucifixió i al costat, Maria amb les altres dones i amb el papa Joan XXIII, a qui està dedicada la capella. Les tessel·les de vidre fos, en lloc d’estar lligades amb plom com a les antigues vidrieres, es mantenen unides amb peces diminutes d’acer que en el conjunt no s’aprecien.

L’audàcia artística d’aquesta obra continua commovent a la gentada que va allà a pregar, amb aquesta barreja d’aprensió i esperança. Però aquesta feina resultaria impossible sense l’habilitat d’un minuciós estudi per part de Lino Reduzzi, el mateix que ha col·laborat en el projecte no menys complex de l’Agnus Dei per a la Sagrada Família.

Nota personal: una llarga i gran amistat m’uneix a Andrea Mastrovito. El 2012 va celebrar la seva primera exposició a Casa Testori, envaint les vint sales de l’edifici. Quan es va assabentar que feia anys el mateix dia que l’escriptor italià, el 12 de maig, va voler retre-li homenatge reconstruint el cel estrellat d’aquell dia a l’habitació dels pares de Testori, on va néixer. Mastrovito va deixar en aquella casa una empremta inesborrable, un prodigiós gravat mural amb la família de Giovanni Testori al complet on l’escriptor apareix abraçat amb tendresa per la seva mare. Una imatge impressionant tant per la seva habilitat com per la vida que mostra.

L’estadi de Bèrgam, la Llar Catòlica de Brussel·les, el santuari de don Orione i ara una de les basíliques més icòniques. Què significa per a tu acceptar encàrrecs d’aquest tipus?
Significa treballar en un camp que és més gran que el teu, un camp en el qual ja han jugat campions molt més importants que tu. Cal ser conscient que t’estàs mesurant amb més de mil anys d’història de l’art i amb la iconografia que s’ha generat sobre aquest tema abans que tu arribessis. Crec que la clau es troba en ser el més autèntic possible. Quan vaig fer les vidrieres per a la capella de l’hospital de Bèrgam, vaig pensar instintivament a donar-li al rostre de Maria la semblança d’una gran amiga meva que em va ensenyar moltíssim amb la seva història. I el rostre d’una de les altres dues dones és el de la meva mare. La vida s’obre pas al cor de l’obra.



Durant un segle i mig, l’Església i els artistes no es parlaven. Sembla que ara han canviat les coses. Com ho expliques?
El sentiment de fons dels que es dediquen a l’art crec que ha canviat moltíssim. Durant anys els artistes no han parat cap atenció a l’Altre en majúscula. Era un món força reduït en si mateix, orientat cap a la lleugeresa i la desvinculació. Després, el 1989, va tenir lloc a París la gran exposició “Els mags de la Terra”, que va mostrar com de decisiu era l’espai d’allò sagrat en la paràbola de molts artistes contemporanis de totes les latituds. Aquella exposició crec que va alliberar el món de l’art i va fer que saltessin pels aires molts prejudicis enquistats.

Els Papes també hi han posat de part seva. Des de Pau VI han buscat una relació d’amistat i confiança amb els artistes.
Sens dubte. Vaig tenir la sort que em convidessin a l’encontre del papa Francesc amb els artistes el 23 de juny de 2023. El seu discurs va ser preciós i ple d’imatges. Em vaig quedar sobretot amb una petició que ens va fer, dirigir-nos als pobres. L’art actual sol tenir com a destinataris els “rics”, és a dir, els col·leccionistes. Sense ells no podríem viure. Però això no ens pot fer oblidar que el missatge d’una obra no pot ser elitista, sinó íntimament humà i dirigit a qualsevol persona. Dit això, crec que la naturalesa de tot artista és aventurar-se, llançar-se cap endavant, i pot ser que a l’Església li costi seguir aquest ritme. Però això ja passava amb Miquel Àngel.

El teu Agnus Dei de vidre és al punt més alt de la Sagrada Família. Com el vas dissenyar?
He de confessar que, quan em van dir que havia sigut seleccionat per a aquesta obra tan important simbòlicament, em vaig quedar paralitzat durant molt de temps. Les indicacions que Gaudí havia deixat eren senzilles. A dalt de tot de la torre de Jesús hi havia d’haver un Agnus Dei (Anyell de Déu, ndt), que fos font de llum per a tota la ciutat. El que em va ajudar a desbloquejar-me va ser un llibre de l’astrofísic Marco Bersanelli, El gran espectáculo del cielo, on hi ha un capítol que parla justament de la Sagrada Família. Bersanelli explica que el perfil de la torre de Jesucrist i la seva geometria basada en hiperboloides concorden amb les teories sobre la formació de les galàxies i per tant amb el que es coneix fins ara de l’expansió de l’univers. Gaudí fa geometria amb les formes naturals. A més, sempre he vist la Sagrada Família com un bosc que mai no deixa de créixer i canviar. Així que em vaig posar a dibuixar. Per a mi, el punt de partida sempre és el dibuix, que m’ajuda a posar les coses en ordre, també els pensaments. Vaig dibuixar un hiperboloide, que és un cilindre amb una torsió al centre, i el vaig imaginar com un feix de llum amb raigs daurats, deixant-me portar pels raig que davallen sobre l’Èxtasi de santa Teresa de Bernini.

Aquesta és l’estructura que el conté, però com va sortir el cor de l’obra, l’anyell?
És una mica més gran que un anyell de veritat, té el cap girat cap enrere i cap avall perquè vol representar una mirada a la humanitat carregada de la nostàlgia de Crist. Està cobert per milers de resquills de vidre que, com solia fer Gaudí, s’han extret de materials pobres i reciclats. S’han col·locat un per un i representen tots els pecats del món que Crist va carregar sobre seu. En observar-lo des de sota es percep també la taca rosa d’una ferida. Aquests milers i milers de resquills de vidre han sigut l’aposta tècnica més complicada d’aquesta obra, gràcies a la feina de Lino Reduzzi, que crec que és el millor vidrier del món. Després, tal com va indicar Gaudí, l’anyell estarà il·luminat de tal manera que sembli ell mateix font de llum, i això és gràcies a la col·laboració amb un gran estudi londinenc, Waldemeyer. L’anyell és atret cap a les altures, cap al Pare, com captivat, però dirigeix el cap cap avall com si l’envaís la nostàlgia. Té els ulls mig tancats però són daurats, de tal manera que reflecteixin la llum. M’agrada pensar que la seva nostàlgia és també la nostra, per alguna cosa que hem conegut, que sabem que hem tingut i on posem la nostra mirada.