Des de 2009 l’Associació Horitzons dona suport amb projectes de desenvolupament a entitats missioneres properes a Comunió i Alliberament. Creada a Cesena per un grup d’amics entre els quals hi havia Arturo Alberti, fundador i primer president d’AVSI, durant aquests anys ha acompanyat a persones d’una desena de països d’Amèrica Llatina i Àfrica. Però el seminari de formació d’aquest any, portat a terme en col·laboració amb la Fraternitat sacerdotal de missioners de Sant Carles Borromeu, ha estat dedicat a “Europa, terra de missió”.

Entre els convidats hi havia monsenyor Javier Martínez Fernández, arquebisbe emèrit de Granada; Luca Speziale, delegat de la Sant Carles a Eastleigh (Regne Unit); Mirco Iadarola, responsable de CL a França i director del centre cultural Parvis Part-Dieu de la diòcesi de Lyon; Francesco i Serena Carcano, pares de sis fills que han viscut 15 anys a Alemanya, entre Düsseldorf i Colònia; Andrea Barbero, que va estar-se 17 anys a Praga i ara fa classe de religió als instituts de la Fundació Karis a Rímini, i per acabar Emanuele Silanos, que ha sigut vicari general de la Fraternitat Sant Carles i ara s’encarrega de formar les famílies de CL que desitgen anar-se’n de missió. Va ser ell qui va recordar que «don Giussani educava els joves perquè obrissin els seus horitzons, perquè s’interessessin pel món sencer, tant que va suscitar en ells el desig d’anar-se’n de missió. Crec que les vostres iniciatives són molt valuoses i poden ajudar-nos molt a mirar amb interès la perspectiva de la missió, allà on som o al món que espera el testimoni de gent apassionada per Crist i per l’home».

Els temes recurrents de la jornada van ser la necessària visibilitat del testimoni cristià i una amistat que es contraposa a l’individualisme, recupera els vincles i permet descobrir un Crist concret, la confiança en l’obra d’un Altre i no en els propis projectes. «Quan vaig pel carrer amb l’hàbit talar a vegades rebo fins i tot insults, però aquest mateix hàbit també provoca que hi hagi persones que s’acostin a mi perquè desitgen parlar amb un mossèn -afirma monsenyor Martínez-. Ser reconeguts com a cristians és important. A Espanya hi ha moltes obres cristianes que amaguen la seva identitat per ser acceptades, però ha arribat l’hora de manifestar-se. Avui la gent necessita identificar-se i sense la proposta cristiana tendeix a fer-ho mitjançant ídols que ocupen el lloc de Déu: l’estat, el mercat, un equip de futbol. Avui la tasca més important és construir l’Església com a poble. El futur no és la individualitat sinó la unitat. Tots som diferents i el diable es val d’això per dividir-nos, però estem cridats a construir la unitat com a cos de Crist per recuperar la categoria del discerniment, que és substancial al fet cristià».

«Quan em van dir que m’enviaven a Anglaterra, em vaig sentir decebut. Per a mi, la missió era tornar al Brasil, on vaig fer de voluntari a les guarderies de Rosetta Brambilla a Belo Horizonte. Veia Europa com una missió de segona divisió: estar enmig de gent que ho té tot i que no sembla necessitar l’Església -explica Luca Speziale-. Després vaig recordar la resposta de la mare Teresa de Calcuta quan li van preguntar per què obria una casa de les Missioneres de la Caritat a Londres: “Perquè la pobresa més gran és l’absència de Déu”. Jo havia confós la fe amb els seus beneficis socials. El vertader tresor és Crist i tothom l’està esperant».

S’ha trobat amb les ferides dels joves, víctimes de la idea que l’alliberament neix de la supressió de lligams, i amb l’abraçada fins i tot física a les persones que s’alimenten d’una certesa. «La misericòrdia no és un copet a l’espatlla que et deixa allà sol amb els teus problemes, sinó passió i atenció per un lligam». La paraula lligam és clau, malgrat que se la distorsioni tant. «Cuidem molt l’ensenyament de les paraules dels apòstols perquè són paraules que expressen una vida. No hem de deixar que sigui la societat qui defineixi el significat de les paraules que utilitzem».

Mirco Iadarola va intentar satisfer la curiositat general davant del boom de baptismes d’adolescents i adults a França, 21.386 l’any passat, cinc vegades la xifra que es registrava abans de la Covid. Va descriure la sàvia línia que segueix l’Església francesa, que ha confiat a l’arquebisbe de Lyon, Olivier de Germay, la responsabilitat del catecumenat. «“No ens hem de preocupar de gestionar, hem de mirar el que succeeix i estar disponibles”. Això significa ser conscients que hi ha un Altre que actua. Encara que moltes vegades prevalgui en nosaltres la temptació de pensar que la nostra concepció de la fe depèn de la tècnica amb la qual volem transmetre-la».

Francesco i Serena Carcano van compartir els seus anys a Alemanya, en comunió amb famílies, missioners de la Sant Carles, memores i grups parroquials. «La comunitat va passar a formar part de la vida quotidiana, no només el moment religiós del dia. Em deien: “Abans ja coneixia Jesús però ara l’he trobat”», comenta Serena, que recorda l’embaràs i el part d’Elisa, la seva filla amb síndrome de Down, que se’n va anar al cel quan només tenia tres setmanes de vida. «En aquella circumstància vam tenir una companyia molt estreta, sobretot per part de les memores. Casa nostra es va convertir en responsabilitat de tothom! A l’hospital els metges van haver d’acceptar un vaivé, al qual no estaven gens acostumats, de gent que venia a veure’ns i que resava amb nosaltres».

Andrea Barbero va evocar els seus primers anys de presència a Praga, que no van ser gens fàcils. «La República Txeca és el país més ateu d’Europa. Quan ens n’hi vam anar, don Massimo Camisasca ens va dir: “Prepareu-vos per un fracàs total”. Havíem d’estar amb estudiants universitaris, però ningú ens presentava a ningú, després ens van enviar a la parròquia de la zona universitària, però allà només podíem confessar. La comunitat va néixer gràcies a les confessions dels joves que venien. Quan ens en vam anar a una altra parròquia, s’havia format un grup molt més gran que els 25 del principi».

Les lliçons d’aquells gairebé 18 anys li continuen valent ara, que ha tornat a Itàlia. «Les paraules de don Massimo ens van alliberar de l’error de desitjar donar la talla i obtenir resultats, actitud que no deixa que la llavor creixi. No es veuen créixer els arbres, només els veus ja crescuts. Moltes vegades ens falta la paciència necessària per veure créixer l’arbre. El que construeix és una comunió. La meva amistat amb l’Stefano no era una realitat fixa sinó quelcom cada cop més profund. La presència de sacerdots que són amics entre sí transmet un sentit de paternitat a qui es troba amb ells. No hi ha cap ambient que no sigui receptiu a la Paraula de Déu. Hem d’estar-ne segurs, contràriament la certesa decau».

Ara que s’enfronta a 15 classes d’institut, les coses no són diferents. «El problema dels joves d’avui és l’individualisme. O es troben amb llocs d’amistat on poder trobar suport a la vida, o continuaran pensant el que els fan creure, és a dir, que la vida no és resposta a una crida sinó que consisteix en fer-se a si mateixos. La gran batalla d’avui és contra l’individualisme».