Cap planta no floreix sense arrels. Això val per a la botànica i per quan els “esqueixos” són joves que s’encaminen cap a l’edat adulta. Val també per qui els acompanya. Per això no es pot donar per suposat que Alessandro D’Avenia, professor, escriptor i columnista del Corriere della Sera, i el director del col·legi Regina Mundi, Matteo Severgnini, decidissin posar en joc la seva experiència per parlar sobre l’educació dels joves en un encontre titulat “Tu tens un valor”, en el marc del Festival MIM de milà, el passat 16 de maig.

Si D’Avenia es dedica a l’educació ho deu, a més de l’educació que va rebre en família, a un professor que li va deixar prestat el seu poemari preferit de Hölderlin, amb la condició que l’hi tornés al cap de dues setmanes, despertant-li així el gust per la literatura, que es convertiria en la seva passió més gran. No tant i no només per la bellesa d’aquells poemes que llavors li van semblar gairebé «incomprensibles», sinó sobretot per les notes que hi havia escrites als marges, que li van fer intuir, potser per primer cop, que es podia «pertànyer a alguna cosa, ser al món sentint-se objecte d’un amor que t’estima perquè existeixes, independentment del que facis o siguis». Una experiència similar a la que ha tingut amb els seus alumnes aquest any quan, «en acabar de llegir l’Odissea, va esclatar un aplaudiment coral i una noia va treure de sota de la taula un pastís de xocolata en forma de cor, el “pastís Odissea” amb la lletra O, d’Odisseu, dibuixada al centre. Quan és que l’ésser humà fa festa? Quan vol destacar alguna cosa que no mor mai, és a dir, quan viu una experiència de filiació».

Un «amor encarnat», deia D’Avenia, com el que va demostrar tota la seva vida el beat Pino Puglisi, rector assassinat per la màfia el setembre de 1993, acabat de començar el curs. Feia classe de religió a l’institut on anava D’Avenia i abans de morir va somriure al que li disparava. «Somreia sempre quan te’l trobaves pel passadís», recorda l’escriptor, que va dedicar un llibre a Puglisi, que sempre feia que tothom percebés aquest sentit de «pertinença a la vida i aquesta educació alliberadora» que tan agradava als seus alumnes i que la màfia, en canvi, temia perquè li prenia terreny. Sempre s’emportava els nois a veure estels fugaços a la platja. «Don Pino, ha passat un estel!», cridava sempre algun alumne. I el mossèn responia sempre amb aquell somriure que «em va canviar la vida, aquell somriure ha decidit moltes coses meves», va confessar D’Avenia. També va canviar el seu assassí, ja que aquell somriure no el va deixar dormir més.

Per a Severgnini, que a més de dirigir una escola és responsable de Gioventù Studentesca, el seu gran mestre va ser Luigi Giussani, de qui va citar en aquest festival una frase en una conversa amb Giovanni Testori: «No es pot comunicar el sentit que té haver nascut si no es comunica l’alegria d’un destí». A Matteo l’hi van tornar a comunicar fa deu anys, quan se’n va anar de missió a Uganda amb les “dones de Rose” (Busingye, ndr) que es dediquen a picar pedra al Meeting Point de Kampala per donar un futur als seus fills. Dones que havien sigut rebutjades per tothom, fins que es van trobar amb aquesta infermera tan estimada pel fundador de CL. Només arribar per treballar a l’obra educativa que ha nascut allà, aquestes dones el van rebre alçant-lo en braços i fent-lo ballar durant hores. «Fins que em feien mal les cames -recorda-, fins a rebre el nou nom que em van posar, que en la seva llengua local vol dir “home de Déu”». Ho van fer saben que li confiarien l’educació dels seus fills, tot i que gairebé no el coneixien. Des de llavors porta gravats els seus rostres al cor.

«Venim al món generats per un amor que és un do total -comenta Severgnini- i l’educació és el “com” quotidià d’aquesta generació». Només dins d’uns lligams així es pot créixer i fer una passa, quan «algú ens mira de debò als ulls, al més profund de l’ànima, i ens diu que tu tens un valor pel mer fet d’existir, ets un regal. El valor de cadascú de nosaltres només es descobreix dins d’una relació, una relació que porta a dins una tasca, una responsabilitat. Aquest és el gran descobriment de l’educació: que el valor que tens porta en si una tasca per al món».

Partint d’aquestes premisses, el repte educatiu suposa per a tots dos una aventura a base de gestos «senzills i potents». Encara més, «l’educació -prossegueix Severgnini- és un gest continuat, un do de si que manté viva aquesta promesa d’amor». No hi van faltar imatges ni exemples. Com passar llista, que segons D’Avenia és «el moment més important de la jornada escolar. Si el teu nom i el meu es diuen, llavors són bene-dictus (beneïts i ben-dits en l’original, ndt). Si ens acostumem a respondre a la pregunta “per què ets aquí?”, en lloc de justificar les absències, com sol passar, s’enforteix el “sistema immunitari” per no sentir-se oprimits pel món». Una cosa molt important per als més joves, sobretot en temps de la revolució digital, un altre tema que va sortir a la conversa.

En aquest sentit, per a D’Avenia, «no ens hem d’enfrontar al desafiament de l’algorisme directament, sinó de manera indirecta, recuperant tot allò de la humanitat que és insubstituïble». I què és el més important per als joves, tot i que potser sigui el que menys experimenten? «Que ens digueu la veritat amb afecte». És la resposta que li va donar un alumne i que li ha quedat gravada. Per tant, per a adults i educadors, es tracta de reprendre una altra imatge a la qual es va recórrer durant l’encontre, la del diapasó, per «captar quina és la longitud d’ona que ens permet entrar en contacte amb aquella part de nosaltres mateixos que no mor mai. Quan això succeeix, si poses un altre diapasó a la vora, també es posa a vibrar. Per a mi, l’educació és aquest fenomen de la ressonància», va explicar D’Avenia.

Per concloure, dues suggerències de mètode en les quals es va insistir força. En primer lloc, per ser un bon educador o professor, Severgnini va recordar que no s’ha de «ser perfecte», ja que ningú ho és. Tanmateix, sí que s’ha de ser conscient que un no educa sol sinó que, com diu un proverbi africà molt citat pel papa Francesc, «per educar fa falta un poble». Dit d’una altra manera, «el valor de la comunitat educativa». En segon lloc, la importància d’acompanyar i valorar els joves escoltant-los. No en va, D’Avenia citava un estudi educatiu realitzat ara fa poc als Estats Units que afirma que una correcció directa sobre una determinada persona no obté el resultat que busca fins a la repetició número 89, mentre que si aquesta observació es formula dins d’una valoració positiva de l’interessat, el canvi de ruta és immediat.

Abans d’acomiadar-se, D’Avenia va voler recordar també la història del psiquiatre austríac Viktor Frankl, que «va sobreviure als camps de concentració i es va inventar una nova manera de fer teràpia: la logoterapia, de Logos, que remet a la pregunta sobre el sentit, sobre la plenitud, sobre una raó per viure a la qual ni ell ni els seus amics, ni tan sols en un camp de concentració, van voler renunciar per no quedar reduïts a xifres». Aquest seria el nivell per ajudar-se a afrontar el desafiament digital.