El passatge de l’Evangeli que escolten en aquesta solemnitat de Pentecosta (Jn 20,19-23) ens remet a la tarda del dia de Pasqua, i aquest és el primer fet fonamental on cal aturar-se.

Per “entendre” Pentecosta, de fet, fa falta tornar a la Pasqua, perquè l’Esperit és la vida mateixa del Ressuscitat que és comunicada als deixebles.

L’evangelista Joan vol que quedi clar: l’Esperit no és un afegit posterior a la resurrecció. L’Esperit és la forma mateixa de la vida ressuscitada. El Senyor no pot deixar de donar-lo: és la seva vida, i la vida sempre tendeix a comunicar-se. Per això Joan col·loca el do de l’Esperit el mateix dia de la resurrecció: per dir que la Pasqua ja és la llavor de la Pentecosta.

Però per dir també que la Pasqua, d’alguna manera, no seria “completa” sense Pentecosta. El pla del Pare, de fet, és que la humanitat visqui de la vida del Fill: doncs bé, la Pasqua fa possible aquesta vida, mentre que Pentecosta la fa efectiva, operativa, comunicable. La vida ressuscitada no és només del Ressuscitat, però tampoc vol quedar-se tancada i reservada per a pocs: es converteix en Església, cos, es converteix en llenguatge per a tothom.

I això passa a través d’un encontre, que té lloc al Cenacle, la tarda d’aquell mateix dia, el primer de la setmana («Al capvespre d’aquell mateix dia —que era el primer de la setmana, el diumenge—, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”» - Jn 20,19).

D’una banda, trobem el Ressuscitat, omplert pel Pare d’una vida que vessa, que és plenitud eterna. D’altra banda, hi ha els deixebles: fràgils, tancats, temorosos, incapaços d’un futur, marcats pel fracàs i la fugida. Estan vius, però amb una vida petita, contreta, gairebé apagada.

Tanmateix, és dins d’aquesta desproporció on es produeix l’encontre. El Ressuscitat no demana als deixebles ser diferents del que són: entra a les seves ferides, no a les seves forces; està enmig del seu temor, no de la seva fe; mostra les seves ferides, no la seva glòria. En aquest encontre, la Vida no jutja la fragilitat, sinó que s’hi acosta i la transforma des de l’interior. Aquí neix el do de l’Esperit: la vida del Fill que s’inclina sobre la vida dels seus marcada pel pecat, per alçar-la una altra vegada.

A aquestes persones fràgils, el Senyor no només els dona una ajuda, un consell o ànim. No es limita a acollir-les, tal com són. A aquestes persones fràgils, el Ressuscitat els dona la pròpia vida. Aquesta vida plena, abundant, eterna, aquesta vida que ha rebut del Pare com a do, el Ressuscitat la comunica als seus, amb un gest i una paraula que marquen un pas, un pont que permet que aquesta vida arribi a l’Església: «Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,22).

No és un gest al·legòric: és el pas real de la vida divina a la vida humana. Una vida amb tres característiques.

En primer lloc, és una vida reconciliada
El primer efecte de l’Esperit és el perdó: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats» (Jn 20,23). La vida del Ressuscitat sana el que està mort, cura el que està malalt. El pecat, en el llenguatge bíblic, no és una taca moral: és una zona de mort, un lloc on la relació s’ha trencat, on el cor s’ha tancat i la vida deixa de fluir.

Quan el Ressuscitat dona l’Esperit, la primera cosa que succeeix és que la vida entre en aquestes zones mortes. El perdó és això: la vida retorna allà on no n’hi havia i tot té la possibilitat de tornar a florir, de tornar a començar.

La vida del Ressuscitat és, doncs, una vida enviada. «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» (Jn 20,21). L’Esperit no tanca, no replega, no aïlla. L’Esperit obre, dilata i envia. Per això la vida nova no pot ser custodiada com un tresor privat: és una vida que tendeix naturalment a arribar als altres, com el Fill va arribar a nosaltres.

La missió no és un deure afegit a la vida cristiana: és la mateixa vida de l’Esperit que es mou en nosaltres, és participació en el moviment de Déu cap al món, en la seva passió per la humanitat.

Finalment, la vida nova és una vida habitada.
El Ressuscitat no es queda fora: entra, és enmig, respira sobre els deixebles (“Jesús va arribar, es posà al mig” ... “Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant»” – Jn 20,19.22). Per tant, no és només una vida millor, sinó que és una vida on Déu pren casa. L’Esperit no és una ajuda des de l’exterior, no és una força que ve ocasionalment, o sovint per als més afortunats. És una presència estable, com algú que es trasllada a viure dins de la nostra humanitat.

Aquests tres elements de la vida nova són també criteris de discerniment amb els quals llegir el que succeeix dins i al voltant nostre i reconèixer alhora com i on obra l’Esperit: on quelcom es reconcilia, allí flueix la vida nova; el que ens obre, ens descentra, ens fa sortir de nosaltres mateixos, ve de l’Esperit; on creix una presència interior que pacifica, il·lumina, orienta, allí habita l’Esperit.