Des de la Sibèria post-soviètica a la Rússia en guerra. Després de gairebé trenta anys a Moscou, 19 dels quals com arquebisbe de la Mare de Déu, monsenyor Paolo Pezzi deixa l’arxidiòcesi per motius de salut. El papa Lleó XIV va acceptar-ne la renúncia el passat 2 de maig. Missioner de la Fraternitat de Sant Carles Borromeu, va arribar a Rússia el 1993 i va ser un dels protagonistes de la renaixença de la comunitat catòlica russa després del comunisme. Durant aquests anys ha recorregut unes quantes de les pàgines més importants de la història recent, com la pobresa de Sibèria als anys 90, el diàleg amb el món ortodox i el conflicte entre Rússia i Ucraïna. Repassem amb ell alguns moments decisius del seu camí: el descobriment del perdó, el significat de la comunió i la certesa que «la unitat es construeix caminant».

La notícia de la seva renúncia ha arribat inesperadament. Per què ho ha deixat?
Ja no tinc forces per governar aquesta diòcesi que estimo i sé que necessita un govern en condicions. De totes maneres, no me’n vaig de Rússia, em quedo a Moscou i l’actual administrador apostòlic, el bisbe auxiliar Nikolai Dubinin, m’ha brindat la possibilitat de quedar-me a l’edifici de la cúria. Continuaré vivint amb el meu amic Giampiero com els últims quinze anys.

Què farà ara?
Li he donat la meva disponibilitat total a l’administrador apostòlic per prestar els serveis que em demani: celebracions, visites parroquials... També continuaré celebrant a la catedral, però no les misses principals.

Va arribar a Rússia poc després de la caiguda de la URSS, ara fa gairebé trenta anys. Quines han sigut les principals etapes d’aquesta aventura missionera?
El principi de tot va ser un encontre de moviments a Bratislava, animat per Joan Pau II i dedicat al renaixement cristià a l’est europeu, valorant el paper dels moviments eclesials. Recordo testimonis commovedors dels que van intervenir des de Lituània, Estònia, Letònia, Bielorússia. Va ser allà on va néixer la idea d’una missió a Rússia dins la Fraternitat Sant Carles. Així va ser com vaig partir el 1991 amb Massimo Camisasca a Novosibirsk, on vam conèixer Paulus Bitautas, un sacerdot lituà que havia reactivat la comunitat catòlica actual i que va donar un testimoni preciós al Meeting de Rímini. Va ser ell que va demanar que enviessin allà sacerdots i religioses per donar suport a la comunitat siberiana. Llavors don Giussani va demanar a diversos amics que enviessin missioners a Novosibirsk. La primera que se n’hi va anar va ser Elena Fieramonti dels Memores Domini i després vam arribar els mossens de la Sant Carles. Va ser un pas molt valent en un territori on l’Església tot just estava sortint de la clandestinitat.

Quina Rússia es va trobar?
La Rússia d’aleshores. Recordo dos impactes. El primer és quan vam entrar a una botiga amb les prestatgeries completament buides. Però hi havia dues dependentes. Una d’elles ens va preguntar què volíem. Em vaig quedar impressionat. Afirmava la seva feina, la dignitat de la seva feina, encara que no tingués res a oferir. A poc a poc va anar arrencant la nostra missió siberiana, que per a mi va durar de 1993 a 1998. D’acord amb el bisbe, ens vam fer càrrec d’una vintena de comunitats catòliques. Les més grans comptaven amb quaranta o cinquanta fidels, les més petites no eren més que un parell de famílies. Una altra tasca va ser acompanyar els inicis de la comunitat local del moviment de CL. I aquesta és una aventura que m’ha marcat de per vida. Veure créixer aquells joves, entrar amb coratge a la vida, veure néixer les primeres famílies o els primers passos de qui verifica la seva vocació a la virginitat... Allí he vist el que don Giussani volia dir quan parlava de «generar un poble».

I el segon impacte?
He après què significa deixar-se corregir. Un diumenge vaig anar a una ciutat remota anomenada Tal’menka, acompanyat per dues monges, per celebrar la missa dominical perquè el rector no hi era. Les monges em van preguntar si podien anar a visitar una senyora gran, una babushka, que estava passant per una situació difícil. Em van explicar que ja no podia caminar, que era d’origen alemany, d’aquells originaris del Volga que van ser deportats per Stalin a Sibèria als anys 30. Havien matat els seus dos fills davant d’ella. Quan hi vam arribar, la vaig confessar, li vaig donar la comunió i vaig ser tan descarat de preguntar-li què va pensar quan van matar els seus fills. Ella em va mirar i em va dir: «Que què vaig pensar? En aquell moment no hi ha res a pensar, només es pot perdonar. He perdonat Stalin i tots els que van participar en l’assassinat dels meus fills. Si no, no podria viure». Encara em commoc quan hi penso. No vaig dir ni una paraula durant el trajecte de tornada.

Tota una lliçó pels anys que havien de venir...
I tant. Si aquests anys no he fet res més que predicar sobre el perdó incondicional, sense que te’l demanin, és perquè aquella dona em va ensenyar que si vols construir, reconstruir i tornar a començar, només és possible a través d’un perdó totalment gratuït.

També pot dir-ho com a rector del seminari de Sant Petersburg?
Sens dubte. Per a mi ha sigut un regal que encara em meravella pels anys que he pogut educar i acompanyar joves cap al sacerdoci. Amb alguns d’ells encara hi mantinc una bona relació. Quan em van nomenar bisbe el 2007 per una idea “boja” del papa Benet XVI, acabava de complir 47 anys. El Papa va assumir un gran risc! Vaig escollir com a lema episcopal “Gloria Passio Christi”, una expressió de les cartes de sant Pau que agradava molt a don Giussani, que també la va utilitzar una vegada per felicitar-nos als mossens de la Sant Carles. Ens va dir: «Que pugueu viure una passió per la glòria de Crist i que la vostra vida doni testimoni d’aquesta passió».

Què ha significat això els últims anys tan dolorosos que han marcat la vida del poble rus?
Just després que esclatés el conflicte, el 2022, va arribar la Pasqua. Dijous Sant em vaig quedar després de la missa al confessionari i va venir un munt de gent. Em va impressionar escoltar que per a molts el problema no era tant perdonar com no poder superar l’odi que sentien créixer al seu cor i que els feia odiar-ho tot i a tothom. En un parell de casos els vaig proposar resar junts un Parenostre perquè es calmessin i poguessin continuar amb la confessió. A un d’ells li vaig dir: «Pot ser difícil eliminar i superar aquest odi. Potser ni tan sols cal combatre’l, ja que intentar superar-lo és impossible només amb les nostres forces. Però podria deixar espai a una altra hipòtesi: que es pugui estimar en lloc d’odiar, es pot intentar estimar-ho tot i a tothom». Es va posar a plorar i després es va confessar.

Què ha après en aquest temps?
La consciència cada cop més gran que jo m’he pogut entregar a aquest poble però, per sobre de tot, és imprescindible viure la comunió. No hauria pogut ser bisbe sense una comunió viva amb els meus germans sacerdots, amb els fidels, consagrats, amics i famílies. En temps de conflicte i de crisi -no només a la guerra sinó també a les famílies, a les comunitats i a les parròquies- la comunió no és un antídot estratègic. És l’única possibilitat de començar i de tornar a començar, de construir i reconstruir. Un cop vaig dir, intentant provocar: «Vosaltres podeu estimar i perdonar tant com vulgueu, però sense aquesta comunió no seria res més que un acte individual. Si no us concebeu dins d’una comunió, no servirà per a res. Ni per a vosaltres, ni per a la comunitat, ni per a la família, ni per al món, ni per a les nacions, ni per als pobles».

En què consisteix aquesta comunió viva?
En l’oferiment de la pròpia vida. És reconèixer que estem en comunió amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Si ens oferim per complet al misteri de Déu, aquest gest imperceptible ens canvia, a nosaltres i al món.

Com mira cap al futur de l’Església a Rússia?
Amb una certesa pacient. La unitat es construeix caminant, confiant el camí a l’Esperit. Ell serà qui decideixi la forma i la duració del viatge. Ell guiarà les nostres passes.