La «guerra mundial a trossos» de la qual parlava el papa Francesc ja és aquí, i encara que no ploguin míssils sobre casa nostra podem sentir-ho indirectament a través de les notícies que arriben diàriament amb una amenaça nuclear sempre l’aguait, un clima d’odi i sospita, una crisi energètica i una devastació ecològica que no trigarà a ser global. El més impressionant és que les diverses i espasmòdiques ànsies de poder que la desencadenen i aviven constantment, amb el seu desplegament immens de mitjans militars i d’intel·ligència, no aconsegueixen cantar victòria ni sotmetre definitivament l’enemic, sinó que més aviat aconsegueixen l’efecte contrari, el de multiplicar els focus. Com la mítica hidra de Lerna, a la qual li talles el cap i en surten dos més, creant un cercle viciós d’agressió, odi, venjança, agressió, del qual ja és impossible sortir.

En aquest bucle infinit, l’única via de sortida passa per arribar al cor d’una pregunta essencial: si veritablement la violència, el xantatge per la força i l’interès és el que pot fer anar endavant el món i governar la política global, o si hi ha una altra cosa. D’aquí neix l’aposta del congrés internacional organitzat per Rússia Cristiana del 8 al 10 de maig, el títol del qual planteja explícitament la qüestió: “Dir Crist en temps de guerra”.

No és una pregunta. Si es pot o no es pot “dir Crist” és una afirmació que neix de la certesa de la fe («Jo soc amb vosaltres dia rere dia», Mt 28,20), però és una afirmació que avui, “en temps de guerra”, cal que sigui verificada cada dia per poder resistir. De fet, les ferides produïdes a les consciències per la violència d’uns i d’altres, les injustícies i enganys, la traïció a l’evangeli, una inseguretat radical davant del futur i la inexistència de vies de sortida humanament possibles exigeixen respostes serioses i viables.

Per això hem donat el primer torn de paraula als testimonis directes que viuen en diversos dels punts calents repartits pel món: Veneçuela, Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Israel, Síria; gent que porta anys vivint immersa diàriament en la inseguretat de la guerra, en la persecució i en la divisió.

La primera observació és que els seus testimonis no són precisament pacificadors perquè les seves ferides continuen, en molts casos, obertes i sagnants, i a vegades arriben a tocar les pròpies certeses de la fe. Sol prevaldre el dolor i l’escàndol, i això requereix un llarg camí de superació que no es pot prendre a la lleugera. «Soc incapaç de confessar-me i d’expressar-me allà on es resa per la guerra», explica una amiga de Rússia. S’ha creat una dissonància lacerant que posa a prova la fe, fins i tot arriba a semblar -explica un altre- que Crist hagi desertat dels temples per ser allà on pateixen els testimonis laics de la veritat, dels quals pocs professen el cristianisme, i es pregunta: «per què el Senyor els escull a ells i no a nosaltres, els seus “deixebles a temps complet”?». La resposta fa mal: perquè ells han escoltat la seva veu, mentre que els seus “deixebles a temps complet” s’han quedat inerts.

En efecte, comenta el pare Uminski, sacerdot ortodox rus, «un enorme nombre de cristians a la Rússia actual es mostra incapaç de distingir el bé del mal». És una crisi profunda que la guerra ha posat de manifest, però que cal afrontar des del sentit etimològic de “judici”, judici sobre un cristianisme “tradicionalment” entès com quelcom basat en coses bones -pietat, tradició, ritu- excepte l’essencial: «la persona de Nostre Senyor Jesucrist».

En aquesta constatació, amarga però alliberadora, rau justament el pas a la segona observació que neix d’aquests testimonis: devastació i carrerons sense sortida ajuden paradoxalment a posar-se davant d’una veritat essencial, senzilla i evident, que és Crist present perquè el bé continua existint i sempre és possible.

«A Veneçuela estem vivint una situació de guerrilla contínua -escriu la mare Cristiana des de Caracas-. Potser no podrem aturar aquest malson de mort, però podem demanar a Déu el do de la pau, obrir-nos a un amor cordial i comprensiu cap als germans que tenim al costat, i intentar acostar-nos i acollir els germans de regions devastades».

Acollir l’altre, atrevir-se fins i tot a reunir enemics declarats, pot fer-se i de fet succeeix malgrat tot l’odi sembrat, perquè «Déu estima el meu enemic no menys que a mi», diu Elvira Kitnis, que acull juntament amb el seu marit refugiats russos i ucraïnesos a Alemanya. Quan «reconstruïm el món de l’altre, succeeix el miracle de la deconstrucció del nostre propi egoisme. El “monstre” desapareix i queda la persona, amb tota la seva fragilitat». És el mateix que uns altres estan fent a Espanya o a Lituània, afrontant els danys causats per l’odi per reconstruir la vida de la gent.

Les coses més impensables es tornen possibles gràcies a una força que reps, com afirma convençut el palestí Hussam recordant aquell 7 d’octubre, dia atroç que el va empènyer, a ell i als seus amics, a aferrar-se a la pregària. «Vam comprendre que dir Crist no és pronunciar un discurs, sinó un descobriment. I cada cop que el descobrim és un alliberament».

El fil conductor que uneix tots aquests testimonis és el despertar de la inèrcia dels cristians. La crida urgent que el papa Lleó va llançar fa poc va trobar-se amb un eco sorprenent, tot i que potser no massa, en el missatge de Dmitri Muratov, valent periodista rus i premi Nobel de la pau, una veu laica que valora l’enorme pes que pot tenir, i ha de tenir, en aquest moment la postura dels cristians. «L’Església s’està convertint en el principal símbol de resistència davant del totalitarisme». Per això es va dirigir al públic cristià convidant-lo amb força a «no caure en l’últim pecat capital, el de la peresa». Dit amb unes altres paraules, les de Jean François Thiry, de Síria, que els cristians tornin a fiar-se totalment de Crist.