Al matí ens desperta amb la nostra música preferida. Mentre treballem, ens filtra els missatges no desitjats i completa les paraules que teclegem. Per a les nostres estones lliures, selecciona les notícies que ens podrien interessar. Conduint, ens porta pel millor camí. Per a les fotos de les nostres vacances, regula de manera autònoma la llum i l’enfocament. La intel·ligència artificial (IA) ha entrat a la nostra vida quotidiana sense demanar permís. I porta a terme un munt de tasques que nosaltres li demanem: parla, respon, informa, resumeix, tradueix... Un avenç sense precedents, on la tecnologia s’apropia d’activitats que fins ara només la ciència-ficció s’havia atrevit a imaginar.

Una pregunta fonamental, la del pastor errant de Leopardi, s’obre camí en treure el cap a aquest món: «I jo què soc?». Un interrogant que mai no ha sigut tan actual i dramàtic. Com més progressa la revolució digital, més preguntes sense resposta es van acumulant. Ens deixarà sense feina la IA? Atrofiarà les nostres capacitats d’aprenentatge? Com comprovem si el que ens diu un xatbot és veritat o mentida? Quines responsabilitats assumeixen els amos dels algoritmes, tan escassos com rics i poderosos? Hi haurà cap autoritat capaç d’impedir l’ús d’aquestes màquines per desinformar, estafar, difamar, manipular o fins i tot bombardejar?

La revolució digital ha encès els focus sobre la paradoxa d’una humanitat que, empesa per la tecnologia, exalta les seves capacitats d’innovació alhora que es descobreix cada cop més fràgil i vulnerable. L’ésser humà està fet de preguntes i límits, i cap tècnica no podrà modificar mai aquesta dada de la seva naturalesa. Com apunta l’últim document publicat per la Comissió Teològica Internacional, Quo vadis, humanitas? «No es pot censurar la fragilitat i els límits naturals, per exaltar únicament la grandesa i la força, potser a causa d’una confiança cega en els resultats de la investigació tecnològica i dels descobriments científics; però tampoc ens hem de resignar davant dels límits i fragilitats de la vida, oblidant les potencialitats inscrites en la nostra naturalesa intel·ligent i espiritual». El sentit del límit i l’obertura al Misteri continuen essent trets pròpiament humans que les noves fronteres cibernètiques no poden apagar.

La nostra època, basada en dades, càlculs i informacions versemblants però no sempre vertaders, es veu reflectida en certa manera en un famós poema d’Eugenio Montale, Abans del viatge. En aquest moment en què cal programar cada detall: equipatge, guies, divises, reserves, itineraris... «Després es parteix i tot està bé, i tot surt bé i és inútil». A propòsit d’aquest vers, afirma Luigi Giussani a El yo, el poder y las obras que és aquesta «la definició de l’home modern: el que fa anàlisis. Domina l’anàlisi, però no sap res del significat». Com un xatbot: no diu el que ha entès, sinó el que considera més probable estadísticament. Genera sentències el sentit de les quals no comprèn. «Un imprevist és l’única esperança», exclama el poema de Montale. Per afegir-hi a continuació, decebut i cínic: «però em diuen que és una estupidesa dir-ho». «El gran imprevist és Crist», rebat Giussani, i hi afegeix: «I qui diu que és una estupidesa dir-ho? El poder. Siguin quins siguin la seva naturalesa i tipus». Fins i tot el de la intel·ligència artificial.