En primer lloc, agraïment a les germanes del Cottolengo per deixar-nos començar el gest a casa seva i fer-ne la primera estació: un lloc on la precarietat i el dolor humà es tornen bellesa. On tocant i mirant les ferides dels homes toques i mires les ferides de Crist. Un lloc on aquest dolor es converteix en l’experiència bella i profunda de la misericòrdia.

El segon motiu d’agraïment va ser la companyia i paternitat del Bisbe Xavier Vilanova, qui va presidir el Via Crucis en les quatre estacions que vam recórrer pel parc Güell.

Ja en la primera estació ens va recordar que avui podem veure en aquest món que és l’hora de les tenebres, però també és l’hora de Déu, l’hora en què Déu actua.

A la segona estació, el Bisbe ens recordava que també a l’Església l’acusen i li fan preguntes. Seguir a Crist ens porta a la Creu com a Ell, però també a la vida plena.

A la tercera estació ens vam preguntar si acceptem la Creu i l’ajuda que rebem per portar-la com va fer Crist. El que ens ajuda a acceptar-la és comprovar la Seva presència. Quan deixem de veure la Seva presència, aleshores el pes de la creu es fa insuportable. Abraçar la creu, però, no és el final. El final és el paradís.

A la darrera estació el Bisbe Vilanova ens va recordar que el camí de la fidelitat porta a la mort a la Creu per arribar a la plenitud. El sepulcre deixa de ser lloc de mort per ser lloc de vida.

En el seu comiat, el Bisbe Vilanova va convidar-nos a ser portadors d’esperança allí on no n’hi ha, i ens va recordar que, com deia Simon Weil, l’amor no és consol sinó llum.