L’arribada del papa Lleó XIV a Yaoundé, la capital del Camerun, el passat 15 d’abril, va sacsejar el país sencer. «Per què ve fins aquí?», es preguntava Mireille Yoga els dies previs. «No estem preparats. La situació no és bona, som un poble ferit».

Mireille va néixer el 1974 i és mare de quatre fills adoptats. Dirigeix el centre social Edimar, fundat el 2002 pel missioner Maurizio Bezzi. Aquí hi venen diàriament joves que viuen al carrer o que han sortit de la presó, buscant acollida, atenció mèdica i formació. «Quan em vaig assabentar que el Papa venia a veure’ns, a gent com nosaltres, vaig començar a preparar el meu cor. No es tractava d’organitzar un esdeveniment, sinó d’acollir una gràcia».

Juntament amb el seu marit i els seus amics de Comunió i Alliberament, va sorgir la idea de participar en la visita del Sant Pare amb els joves del centre. «Els vam proposar fer una peregrinació a peu des del centre fins al lloc on el Papa celebraria la missa. Els vaig dir: anem a veure algú que no és indiferent al nostre crit». La participació era lliure. N’hi van anar trenta, 18 dels quals “nois del carrer”, uns quants amb ferides visibles, com un adolescent amb problemes als peus que, malgrat el dolor, no va voler parar. Volia arribar fins al final, com si aquell camí impliqués alguna cosa més que la fatiga.

Van sortir a les quatre de la tarda i van arribar al lloc de la missa en fer-se de nit. Hi havia moltíssima gent. Van trobar un lloc (la missa seria a les 9.30 del matí següent) i van desenrotllar la pancarta de benvinguda firmada per CL. Llavors es van posar a esperar. «Els adults estàvem una mica preocupats. Potser havíem sigut massa atrevits. Aquests nois estan acostumats a viure al dia i roben per tirar endavant: com es comportarien enmig d’aquesta riuada de gent? Però tots els nostres dubtes van desaparèixer durant aquelles hores d’espera. Cap no se’n va anar. Tothom va seguir les indicacions. Aquella nit vam sopar junts, vam cantar i vam resar el rosari». Va ser precisament durant el rosari quan va passar una cosa que per a Mireille va marcar un punt d’inflexió.

«De cop em vaig adonar que Donatien, que té 19 anys i es declara no cristià, estava de genolls. Es va passar tota l’estona agenollat al terra. Em va commoure, perquè jo pregava asseguda, però ell no es movia. Així que em vaig posar de genolls al seu costat una estona. Em va tornar a recordar el que significa resar, entrar en diàleg amb Déu». Però aquell gest de Donatien no era un acte de pietat, sinó un crit. Ho va entendre més bé el dia següent, quan algú la va avisar: «no te’n refiïs, és un lladre». Ella li acabava de donar diners per tornar en taxi al centre després de la missa, però algú li va insinuar el dubte que podia utilitzar-los per a alguna altra cosa. Donatien ho va sentir, es va posar a plorar i entre sanglots li va dir: «he passat tota la nit demanant perdó per tot el mal que he causat». Per a la directora del centre allò va ser com un primer miracle. «Quan vam preguntar als joves del Centre Edimar si cap volia venir a veure el Papa, els vam demanar que ens diguessin per què en cas de voler venir. Donatien ens va explicar que hi volia anar per un desig de pau i perdó. No per obligació, ni per moralisme, sinó per una necessitat real».

No fou l’únic. La nit a l’espera de la missa papal va passar entre expectatives i dificultats. A les tres del matí el grup es va col·locar a la cua, perquè a les cinc s’obrien les portes. Es van agafar de mans, somnolents, però hi havia tantes empentes entre la multitud que tres nois es van perdre. Un d’ells portava la bossa amb el pa per a l’esmorzar de tot el grup. Quan ja el donaven per perdut, va reaparèixer i ho portava tot. És un gest petit, gairebé invisible, però per a algú que coneix la duresa del carrer és una autèntica novetat, una esquerda a la lògica de la supervivència.

Quan per fi van veure el Papa a la llunyania, va passar una cosa que només es pot explicar per les dificultats quotidianes que pateix la majoria dels joves de Yaoundé. «Es van oblidar de la gana, de la set, del cansament. Els nois del carrer solen tenir una llei no escrita que els obliga a pensar només en menjar i dormir. Però aquí, per primer cop, no notaven ni la gana ni el cansament». Com si aquell encontre hagués interceptat una necessitat més profunda.

Com mostra l’exemple d’un altre noi del centre que durant mesos va mantenir les distàncies amb Mireille. «No volia presentar-me la seva família d’origen, li feia vergonya i s’hi negava en rodó. Jo insistia perquè volia conèixer millor la seva història, però res, era com xocar amb un mur». Després de la missa amb el Papa, alguna cosa va canviar. S’hi va acostar i li va dir que estava preparat per presentar-li la seva tieta, la seva única família. «Era com si em digués: ara pots veure qui soc realment, quina és la veritat de mi mateix». Les paraules de Lleó XIV van ser com una autèntica carícia «pel fet de venir fins aquí, d’entrar a la nostra realitat, plena de misèria i de problemes, no per canviar-la per art de màgia sinó per acompanyar-nos. Per dir-nos que no es tem sols, que no hem de tenir por perquè el Senyor no s’oblida dels seus fills». Una certesa que va perdurar els dies següents, després que el Papa se n’anés a Angola. Mireille ho explica parlant de la seva cunyada Angeline, que va morir fa uns quants dies després d’una greu malaltia. «Vaig anar-la a veure poc abans que morís i mentre la mirava al llit de l’hospital, devorada per la malaltia, vaig pensar: “Ets tu, Senyor”». No era un pensament abstracte sinó real. «Llavors em vaig recordar dels mossens del moviment que m’han estimat tant, del meu marit i dels nostres fills, dels amics del Centre Edimar, dels joves, de don Giussani. Tota una història que ens ha permès donar a conèixer Crist. Davant d’aquell llit d’hospital vaig reviure les primeres hores de peregrinació amb ells per anar a veure el Papa. Som un poble, en camí».

Fa anys, Angeline va marcar profundament la vida de Mireille i del seu marit. Per a una dona com Mireille, que no podia tenir fills en un país on això es considera un estigma, va ser un gran regal. «Va ser ella qui em va dir que jo seria una bona mare i em va donar suport. Agraeixo aquests últims dies juntes perquè he pogut estar amb ella davant de la mort amb la certesa del Paradís. El Papa ha vingut a recordar-nos la companyia de Déu, en la qual vull continuar vivint», murmura. Amb la seva família, amb els seus amics i amb els joves del Centre Edimar. «Ells són el rostre de Déu. No perquè siguin bons sinó perquè han sigut tocats». Donatien de genolls, el noi que va tornar amb la bossa, el que li ha obert la porta de la seva família... en el fons tots són signes d’una llibertat recuperada. En un país marcar pels conflictes i el dolor, la inestabilitat i la pobresa, la visita del Papa ha despertat molts cors. «Som captaires -insisteix Mireille-. Déu ha vingut a l’encontre de la nostra necessitat portant fins aquí un Papa que ens diu que no tinguem por. Ens ha indicat el camí a seguir i nosaltres, agraïts i sense por, ens posem en marxa amb esperança, juntament amb ell i amb el moviment. Quina gran aventura ens espera».