La petició de Felip també és la nostra i revela un estat d’ànim anàleg al seu, una dificultat idèntica: «Senyor, mostra’ns el Pare» (Jn 14,8). Expressa l’exigència de quelcom que va més enllà de l’instrument que el Pare havia generat per comunicar-se. Quin és l’instrument que el Pare havia generat per comunicar-se? Crist! És com si perquè fos possible creure necessitéssim una cosa diferent; és la imatge, la hipòtesi, la pretensió d’una cosa diferent: «Si hi hagués alguna cosa diferent, llavors seria més fàcil entendre, finalment podríem creure». I la resposta de Jesús és la mateixa que ens dirigeix a nosaltres: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9). Mitjançant un signe, mitjançant el signe que ell mateix ha generat, que ell ha creat com a lloc de la seva presència real, l’Església, és com nosaltres podem conèixer, entendre i creure en Crist, en la seva resurrecció. L’esdeveniment de la seva victòria definitiva, i per tant permanent en cada instant, l’alba de la seva resurrecció, la seva victòria a la fi del món, es dona mitjançant un signe que nosaltres podem veure.

Germans meus, qui ens veu a nosaltres, qui veu el misteri de la nostra unitat, qui veu el misteri de la nostra comunió ha vist Crist, veu Crist, l’experiència de Crist ressuscitat, de Crist que venç, la seva paraula que crida, la seva presència que transforma, que desafia i canvia, la seva companyia que compleix, que porta al sentit de totes les coses i que anticipa la veritable experiència de la plenitud a través de la pau.

En la nostra companyia, en la nostra unitat, en la nostra comunió, en aquesta presència dels germans és on podem experimentar la seva presència. No hi ha cap altre camí, perquè qualsevol altre camí no seria més que una expressió d’aquest, o inevitablement hi remetria. Si no el reconeguéssim, si no l’acceptéssim, si no reconeguéssim i acceptéssim aquest instrument, fins i tot un moment excepcional, fins i tot un fet absolutament extraordinari quedaria reduït immediatament després del primer impacte, com una espècie de nebulosa a la nostra consciència, de tal manera que seria fàcil, facilíssim, negar-ne l’autenticitat: «Ha sigut un somni, una suggestió. Qui sap què haurà sigut».

Hi ha un mitjà, un instrument, un lloc per conèixer el Misteri que fa totes les coses, el Pare: Crist. I hi ha un lloc per conèixer Crist, mort i ressuscitat, que manifesta la seva presència, que succeeix al món. I els cridats, els escollits («feliços vosaltres, que heu sigut cridats a comprendre el misteri del regne de Déu»; cfr. Mt 5,3; Lc 6,20) , se n’adonen, ho entenen. Hi ha un lloc, un instrument, on es pot reconèixer Crist victoriós, percebre’l, experimentar-lo com a companyia que dona consistència a la vida, presència que és arrel contínua i font inesgotable -com li digué a la samaritana- d’esperança: la nostra comunió, la companyia vocacional que reuneix aquells que han sigut cridats, no per qualsevol, sinó pel seu Esperit. Per molt fràgil, gairebé inconscient, que fos la consciència d’aquesta motivació al principi, aquest és l’únic motiu pel qual ens coneixem. L’únic! No n’hi ha cap altre.

Aquest és l’instrument que tenim per conèixer Crist ressuscitat, l’esdeveniment que condueix i porta en si mateix el sentit de tot, que està tan present com la meva mare i els meus germans. En efecte, tot el que som i el que diem, com a reclam i signe d’ell, no és obra nostra: «Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres» (Jn 14,10). Qui de nosaltres hauria pogut pensar o imaginar les coses que diem, tot el que sentim, encara que fos de manera furtiva i tangencial? I el que succeeix entre nosaltres -penseu tan sols en les cartes que he llegit avui-, els exemples que abunden en la nostra companyia, si hi estem atents, ens parlen. No seran els més clamorosos, però que significatius que resulten certs fets clamorosos, irresistibles! No, no són irresistibles, els podem censurar i esborrar en un instant, només sentir-los.

« És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres». Crist, que roman entre nosaltres, realitza la seva obra. Creguem, doncs! Hem sigut incorporats al misteri de la seva persona, el misteri de la seva persona habita en nosaltres. Creguem almenys per les obres, pel que neix entre nosaltres i no es troba enlloc més, perquè és inconcebible.

Però que impressionant és continuar llegint i escoltar: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare, perquè es compleix el temps» (cfr. Jn 14,12). El temps urgeix. És a dir, s’està complint el temps de l’espera de la seva manifestació, la tensió cap a la seva manifestació final.

Per això nosaltres, que hem sigut aferrat per la fe en ell, realitzem les seves mateixes obres. Perquè el miracle -aquesta és la gran paraula, potser per això menyspreada per la mentalitat mundana, censurada per la saviesa del món- és impossible per a l’home, el miracle només és possible per a Déu. I miracle no és només redreçar una cama. En tres mesos, en lloc d’un instant, també l’home pot redreçar una cama torta, fins i tot pot retornar la vista mitjançant instruments sofisticats (el que no és al seu abast és aquella paraula que entra en la carn de l’home com un estremiment i el fa immediatament capaç de veure-hi). El miracle no és moure una muntanya d’un lloc a un altre, el miracle és l’home canviat, l’home nou! Perquè va moure muntanyes, va donar la vista als cecs, va ressuscitar els morts perquè l’home, creient en ell, canviés. El miracle és el canvi de l’home; qualsevol altra cosa deixaria intacta la tristesa per les coses i per la vida.

El miracle és que un home canviï. Nosaltres podrem realitzar les obres que ell va fer «i encara més grans», perquè moments i experiències com els que compartim ara eren inconcebibles en aquell moment, impossibles. Allò que en la vida del moviment, o més àmpliament en la vida de l’Església, s’ha convertit en una cosa gairebé normal, era impensable fa dos mil anys. «I encara més grans», com ell va dir, perquè és més gran creure sense veure, és més feliç qui creu sense haver vist («Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!», Jn 20,29).

Acceptem, doncs, amb mirada atenta i cor ferm el desafiament de la gran alternativa, els termes de la qual són el rebuig dels poderosos, dels fariseus, dels caps (rebuig, fan notar els Fets dels Apòstols, degut a l’enveja -cfr. Ac 13,45-, tot i que la raó que es donaven a si mateixos i que oferien era ideològica, era una raó de principi, una raó bíblica, una pretesa fidelitat a la paraula de Déu, al poble) o el reconeixement de la seva presència. És el desafiament entre escollir una interpretació pròpia, en última instància un propi sentir d’una banda i, de l’altra, obeir el signe, que és el miracle més gran, perquè suposa realment un esquinçament de l’ànima. A vegades podem adonar-nos-en amb facilitat, però molt sovint no és així, perquè estem distrets i, davant del desafiament, evitem decidir i anem d’un cantó a l’altre com un ramat, de manera gregària. En canvi, obeir el signe té una veu pròpia i una forma d’expressió inconfusible: la súplica a Crist, la petició.

«Tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill» (Jn 14,13). Tot allò que demanem en nom seu, succeirà. «En nom seu», és a dir, tot el que demanem conforme al seu designi. Si demanem la fe i demanem que Crist manifesti la seva victòria, ell, que ja ens va fer partícips de la seva victòria en el baptisme, es manifestarà. La nostra fe es farà lluminosa, comunicativa, creativa, poètica. Ell es manifestarà a la nostra vida a la vista de tothom. Aquesta és la certesa del cristià que camina, com deia sant Pau, spe erectus (cfr. Rom 12,12), erecte en l’esperança, com Abraham, esperant contra tota esperança, erecte en l’esperança contra l’evidència de la nostra fragilitat mortal.

Exercicis espirituals de la Fraternitat de CL. Rímini, 8 de maig de 1982