La sang vessada als passadissos d’un institut i la carta d’una professora no són només un cas per a la crònica de successos. Són un violent impacte contra la nostra vida en calma, que deixa al descobert la nostra condició humana. Quan un noi de tretze anys arriba a intentar assassinar la seva professora i quan ella el dia següent escriu una carta pela de pau i de «gratitud commoguda», no podem conformar-nos amb meres anàlisis que busquin causes i solucions; cal davallar fins a l’abisme d’un cor humà que és capaç de tot. Qui podrà abraçar, comprendre, sondejar a fons aquest cor nostre tan potent i contradictori?

La carta escrita pel responsable de l’agressió ens posa davant d’un drama tremend. La necessitat que expressa a les seves primeres línies, si no accepta obrir-se a una mirada capaç de reconèixer-la, treure-la a la llum i estimar-la en tota la seva profunditat, pot acabar prenent una deriva violenta i impenetrable, tal com ha sigut. En aquest sentit i a aquest nivell, els joves d’avui no són tan diferents dels d’abans, tot i que viuen subjectes a uns imperatius culturals i mediàtics molt més capil·lars. Fa trenta anys, una noia de vint anys va decidir treure’s la vida i va deixar escrita una nota que deia: «A la vida he tingut allò necessari i allò superflu, però no allò indispensable». Avui abunda el que és superflu, però el que és indispensable -aquest nexe que uneix el cansament de llevar-se cada matí amb un sentit i un destí bons- sembla brillar per la seva absència cada cop més. Sense això, venç la desesperació que es converteix en ràbia i pot degenerar en violència, contra un mateix i contra els altres.

Hem d’ajudar-nos, per tant, a identificar la vertadera pregunta dels joves, que ja expressava Pavese: «Val la pena que el sol s’aixequi del mar i la llarga jornada comenci?». Sens dubte, la resposta a aquest interrogant existencial no arribarà mitjançant noves estratègies de control, sinó només per la presència d’homes i dones capaços d’abraçar el cor fins a aquest abisme radical, amb aquest desig inextirpable de bé.

M’han colpit profundament les paraules que la professora, Chiara Mocchi, ha dictat des del seu llit a l’hospital. «Vull que sapigueu que no sento ràbia ni por al cor... aquesta ferida no ha d’erigir un mur, sinó un pont». En aquestes paraules s’albira un amor que va increïblement més enllà del dolor físic i moral. Mentre les ferides encara fan mal, Chiara no cedeix al ressentiment, sinó que reafirma la seva vocació: «Tornaré a ensenyar i a creure en els joves».

És un testimoni d’esperança invencible per a tots nosaltres. És l’oferiment, gratuït i sorprenent, d’allò indispensable que tothom espera. Ens diu que la vida està feta per ser donada, que la vocació és una tasca a assumir davant del món que no decau ni davant del mal més incomprensible. És la prova que existeix una mirada capaç de no reduir l’altre -ni tan sols aquell que t’ha agredit- al seu error.

Deia Luigi Giussani que «si es donés una educació del poble, tothom viuria millor». Era una constatació. El problema de la convivència humana, a tots els nivells, neix sempre d’un problema educatiu. Si els adults ens poséssim en camí per tornar a ser autèntics educadors, si ens ajudéssim humilment a viure un camí quotidià per aprendre i testimoniar el valor d’allò indispensable, si ens ajudéssim a viure aquesta vocació d’amor incondicional, el món estaria més bé. Però és evident que un professor, una persona limitada com tothom, no pot afrontar aquest abisme sol. Necessita una comunitat educativa, un grup d’adults que comparteixin la vida com a camí per descobrir allò indispensable, quelcom capaç de curullar l’abisme del nostre cor.

Aquest succés ens convida a tots, professors o no, a no mirar cap a una altra banda. Ens desafia a estar davant dels joves testimoniant que el bé existeix i que no estem sols en la lluita contra la foscor. Amb la seva carta, la professora Mocchi també ens recorda que tots necessitem Algú que no fugi davant d’aquest abisme, sinó que ens digui: «No tinguis por perquè jo soc amb tu». Això és el que és indispensable per la qual cosa val la pena que el sol, demà, torni a aixecar-se del mar.
Article publicat al diari La Verità, 29 de març de 2026