Aquest diumenge el papa Lleó XIV ha reiterat la seva crida per la pau a l’Orient Mitjà. S’ha mostrat molt preocupat per la situació del seu «estimat Líban», on no cessen els combats entre les milícies de Hezbollah i les forces israelianes. El país dels cedres s’ha vist arrossegat a aquest conflicte en contra seva. Els morts i els ferits augmenten cada dia que passa, mentre que milers de desplaçats -700.000 segons les últimes estimacions- busquen refugi lluny del front. Enmig del caos, l’Església catòlica intenta quedar-se al costat de la població. Amb gestos concrets, com el del nunci apostòlic, l’arquebisbe Paolo Borgia, que ha recorregut els pobles fronterers amb Israel amb un camió carregat d’ajuda. L’acompanyaven sacerdots i laics que han decidit no fugir, quedar-se amb la seva gent malgrat les bombes.

Com el pare Pierre El Raii, que va morir fa uns quants dies per l’atac d’un dron. “Abuna Pierre”, així l’anomenaven els habitants dels petits pobles cristians dispersos pel sud del Líban, una terra de majoria musulmana, fronterera amb Israel i on les comunitats cristianes resisteixen després de dècades de guerres, invasions i tensions degudes a la presència de Hezbollah. Aquest sacerdot maronita tenia 49 anys i va morir mentre atenia els ferits a la localitat de Qlaiaa. Un dron els va caure a sobre i ell va morir fent el que sempre havia fet: ser al costat de la seva gent.

«El seu nom significava pedra». El pare Toufic Bou Merhi calla un moment, com si estigués pesant cada paraula. «El Senyor va construir la seva Església sobre la pedra angular i el pare Pierre mereixia aquest nom, el portava dignament. El seu cognom també era un signe. El Raii significa “pastor” i va ser un veritable pastor del seu ramat fins al final, donant la vida».

El pare Toufic és un franciscà de la Custòdia de Terra Santa i rector llatí a Tir, a part d’un dels millors amics del pare Pierre, al funeral del qual hi van participar milers de persones. No només cristians sinó també molts musulmans que van rebre la seva ajuda aquests anys. «Per als franciscans -explica el pare Toufic- que intentem viure la caritat seguint les passes de sant Francesc, no hi ha diferències. Quan un home té gana, té gana; quan un nen té fred, té fred; i nosaltres estem cridats a acompanyar aquestes persones independentment de qui siguin».

Per entendre per què un sacerdot decideix quedar-se en un lloc exposat als bombardeigs, cal recordar la història dels cristians al Líban. Aquí el cristianisme hi és present des dels primers segles i els cristians sempre han format part de la identitat del país. Quan el 1943 va néixer el Líban, es va establir un equilibri institucional entre les diverses comunitats religioses: un president de la República cristià, un primer ministre musulmà i un president del Parlament musulmà xiïta. Un equilibri molt fràgil després de totes les guerres que han assolat aquest país.

El pare Pierre i el pare Toufic es van conèixer el 2014. «Pierre va arribar com a vicari parroquial a Qlaiaa, a prop del poble cristià de Deir Mimas, on jo solia anar a ajudar una comunitat molt petiteta», explica el franciscà. El van enviar allí per acompanyar el pare Mansour, que era rector des de feia més de 40 anys, una figura respectada per tothom. Amb ell, Pierre va aprendre un estil pastoral basat en la proximitat amb la gent i el coratge de denunciar les injustícies i abusos. «Mansour li deixava una gran llibertat d’acció -recorda Toufic-. El guiava, és clar, però el deixava treballar sense ficar-s’hi».

Eren anys difícils. El 2014 l’avenç de l’Estat islàmic a Iraq i la guerra a Síria va empènyer milers de refugiats cap al Líban. «Als nostres pobles hi havia moltes cases buides, així que les vam obrir per acollir a més de seixanta famílies iraquianes. Llavors vam aprendre a col·laborar colze a colze per socórrer els més dèbils».

Quan el 2021 va morir el pare Mansour, Pierre va ser nomenat rector. Es va lliurar sense reserves pel bé de tothom. Prou ho saben els seus amics de la Fundació AVSI, amb qui va col·laborar durant anys. Després del 7 d’octubre de 2023, quan la guerra els va obligar a tancar temporalment el seu centre, el pare Pierre els va escriure: «No us preocupeu, és en bones mans, nosaltres el protegirem». «Solia repetir una paraula que s’ha convertit en símbol de la seva vida per a molts: “Be’yin, be’yin, be’yin”. Ens quedem, ens quedem, ens quedem».

«Mai no estava quiet -continua el pare Toufic-. Tenia una energia que naixia de la fe i el feia estar atent a tothom. No només a la seva parròquia, sinó als cristians de tota la zona. On hi hagués dolor i necessitat, allà volia ser-hi. La gent segueix el seu pastor. Si el pastor cedeix, tot s’ensorra. Potser per això sempre som al punt de mira. Però ser rector no és un títol, no només és un càrrec. És la nostra vocació, i per això implica la vida».

La guerra continua. Molts libanesos acusen Hezbollah d’haver involucrat tot el país en aquest conflicte, mentre que part de la població demana al govern que busqui una via diplomàtica amb Israel per evitar una nova guerra civil. Rony i Andreina Rameh, una parella del moviment allà, expliquen que «estem ferits i patim. Acabàvem de reprendre la nostra activitat turística, però hem tornat a perdre totes les opcions. Preguem per la pau i pel retorn a una vida normal. Malgrat tot el que està passant, continuem alçant la mirada cap amunt, cap a la creu, cap a la història més gran d’amor que ens ha regalat la història i la vida. En Jesucrist hi ha l’esperança i la resurrecció. A vegades ens sentim febles, plens de por i preocupació pel futur, però creiem que el Líban és molt important als ulls de Déu, que el custodia».

Entre els més joves, la temptació d’anar-se’n és molt forta. Als últims anys, les peticions per sortir del país i buscar feina a l’estranger s’han quadruplicat. Però hi ha qui decideix quedar-se. Charbel Souaid, un jove acabat de graduar de Beirut, afirma que «la fe és el que em permet mirar la realitat sense cedir a la por. Quedar-me aquí significa mirar fins i tot les coses dolentes buscant-hi quelcom de positiu. Si em deixés portar per la por, marxaria corrents o faria alguna bogeria. Però la fe em fa, d’alguna manera, més intel·ligent davant d’aquesta situació que estem vivint. Jo sé que al final el bé venç sobre el mal. Les bombes passaran, però la paraula de Déu roman».

L’acompanya la seva germana Rita, que treballa en un centre per a nens amb necessitats educatives especials. «Cada dia he de lluitar per viure com a cristiana. No és fàcil viure aquest tipus d’experiències en temps de guerra, però hi ha una presència que guia els meus pensaments i calma la meva ment: Jesús». En aquest temps de Quaresma, repeteix molt sovint les paraules de sant Pau als corintis: «Perquè sabem que si es desfà aquesta casa terrenal, tenim un altre edifici, que és obra de Déu, una casa no feta per mans d’home, eterna i al cel». «El Líban és la nostra tenda -diu Rita- i potser sigui aquesta la missió dels joves libanesos: quedar-se a construir el Líban de demà. Perquè crec que el nostre país, pàtria de tants sants, serà sempre una terra fecunda».