«Danys col·laterals» és una expressió que moltes vegades sentim quan es parla de la guerra. Una fórmula freda, gairebé tècnica, utilitzada per explicar què passa quan una operació militar ataca persones totalment alienes al conflicte.

Però jo no soc periodista ni em surt bé escriure articles. Soc un frare franciscà i la meva “especialitat”, si se’n pot dir així, és ser al costat de la gent, compartir les seves preocupacions i els seus somnis, escoltar el seu dolor, perquè en el fons soc un d’ells.

Aquests mesos he vist créixer al meu voltant la ràbia, la por i la inseguretat. Sentiments que omplen tot l’espai del cor i que deixen molt poc tros a l’esperança i als somnis. La gent continua vivint, treballant, buscant una fràgil normalitat, però porta a dins un pes indescriptible.

En nom de la legítima defensa i amb l’excusa dels anomenats “danys col·laterals”, hem perdut un rector, el pare Pierre El Raii. La seva única culpa és ser al costat dels seus fidels. El seu error va ser respondre a una petició d’ajuda. Va intentar socórrer una persona que el va avisar i això li va costar la vida. El pare Pierre era la generositat i la disponibilitat encarnades en un rector. Vaig intentar fer-lo frenar perquè recuperés l’alè, però no ho vaig aconseguir.

Es parla d’atacs selectius, de tecnologia militar sofisticada, d’operacions d’alta precisió. Es mostren imatges d’edificis destruïts per míssils i bombardeigs, però hi ha una destrucció que cap càmera no pot ensenyar: la que té lloc al cor de les persones. Qui veu aquesta ferida interna? Qui escolta el silenci dels que viuen amb por? Quines paraules poden descriure el que senten els nens quan la guerra entra a les seves vides?

I després hi ha els desplaçats. Persones obligades a deixar casa seva, els seus barris, la seva memòria. On es refugia la dignitat quan algú perd casa seva? Com es custodia l’esperança quan es viu amb la maleta sempre a punt? A molts cors s’obre a més una altra ferida: la por a l’altre, al diferent, al que hi ha a l’altra banda. Com es construirà la pau si abans no es cura aquesta ferida? Les cases destruïdes poden ser reconstruïdes tard o d’hora. Però un home ferit per la violència, per la por i la tristesa, qui el reconstrueix? On recuperar la dignitat perduda?

Són preguntes que m’acompanyen cada dia. Preguntes a les quals no sé respondre.

Per això demano perdó, benvolgut director. I també demano perdó als lectors. No puc oferir anàlisis polítiques ni proposar solucions. Ni tan sols tinc paraules per construir un vertader article. Només puc testimoniar el que veig: una tragèdia immensa que viu amagada dins de cors petits. O potser hauria de dir dins del cor dels petits.
Article publicat a L’Osservatore Romano