Una nova guerra sacseja l’Orient Mitjà, i no només. Després de diverses setmanes de negociacions que, segons el mediador omanita, semblava que haguessin arribat a bon port, el dissabte passat Israel i els Estats Units van atacar Teheran, decapitant el règim iranià, amb la mort de l’aiatol·là Ali Khamenei, guia suprem del país, i del comandant de la guàrdia revolucionària, Mohammad Pakpour, així com d’altres líders de la república islàmica. Una operació a gran escala que ha desfermat la resposta violenta d’Iran. El papa Lleó XIV ha demanat públicament la fi de la violència, reclamant el valor de la diplomàcia i el diàleg com a única via cap a la pau. Parlem amb Claudio Fontana, investigador de la Fundació Oasis, perquè ens ajudi a entendre el que passa.

El món s’enfronta a una altra guerra més. Què està passant?
L’atac es va produir al voltant de les deu del matí, una dada significativa perquè aquestes operacions solen tenir lloc durant la nit. L’objectiu declarat per Israel i Washington és el canvi de règim. Només que a l’Iran les institucions i tot el sistema estan pensats per sobreviure a aquesta eventualitat. Una prova d’això és que la resposta iraniana ha sigut rapidíssima malgrat la mort del líder. Els centres de comandament continuen funcionant.

On es dirigeix la resposta iraniana?
Cap a Israel i les bases militars nord-americanes de la regió, sens dubte, però també als països del Golf: Emirats, Qatar, Bahrain, Aràbia Saudita, Kuwait i fins i tot Oman. Això genera uns danys econòmics rellevants no només per a ells sinó per a l’economia global. El preu del petroli ja s’ha apujat notablement i probablement ho continuï fent aquests dies. Iran controla l’estret d’Ormuz, pel qual circula gairebé el 20% dels hidrocarburs mundials. N’hi va haver prou amb l’amenaça del tancament iranià perquè els armers deixessin de passar, ja que el cost de la mercaderia és massa elevat. Però una decisió com aquesta no és habitual i dona una idea de la gravetat de la situació: perjudica fins i tot Teheran ja que afecta econòmicament la Xina, que és un dels pocs països que encara tenien bona relació amb l’Iran.

És realista l’objectiu de canviar de règim?
El sistema iranià, com deia, porta anys preparat per la mort del guia suprem, perquè Khamenei tenia 86 anys i portava temps malalt. La premsa occidental ha emfatitzat les manifestacions d’alegria després de la mort de l’aiatol·là i no ens podem oblidar dels milers de manifestants iranians massacrats pel règim fa unes setmanes. Però també és veritat que hi ha milers de persones que estan organitzant homenatges en memòria seva per tot el país. No es pot dir que tota la societat iraniana estigui disposada a superar la república islàmica. Molts estan disposats a lluitar per mantenir-la en vida. A més, tots els investigadors i analistes han explicat que no és possible aconseguir un canvi de règim només amb una intervenció aèria.

Llavors, per què els EUA i Israel ho han fet així?
Podem suposar la hipòtesi que Washington -i sobretot Tel Aviv- no estigui pensant en un canvi real sinó més aviat en el col·lapse del règim: un buit de poder que transformi l’Iran en un forat negre d’inestabilitat, obligant els països de la regió a intentar contenir-lo. El principal beneficiat d’això seria Israel, que es trobaria en una situació de llibertat d’acció més gran a la zona. Això reforçaria el lligam entre Israel, els Estats Units i els països àrabs del Golf, que podrien buscar una col·laboració més gran amb els EUA per garantir la pròpia seguretat.

Però sabem que l’Iran ha creat un sistema de milícies i grups terroristes que són el seu braç armat en països com el Líban, Iraq, Síria, Iemen o fins i tot la franja de Gaza. Com s’estan movent i quins són els riscos que aquest conflicte s’estengui?
L’Iran sap que no pot vèncer militarment Israel i els Estats Units, però pot estendre el conflicte, augmentant el cost polític i econòmic de la guerra, buscant el desgast dels americans i dels seus aliats amb el temps. A Teheran saben que s’acosten les eleccions nord-americanes de mig mandat. A més de l’ús de míssils i drons, les milícies regionals poden tenir-hi un paper important. Per exemple, Hezbollah, moviment xiïta vinculat a Teheran, ja ha entrat al conflicte. Líban, un país que ja està patint massa, es veu sumit ara en una altra crisi molt greu. Els houthis del Iemen podrien reprendre els atacs al Mar Roig. Tindríem, simultàniament, el bloqueig de l’estret d’Ormuz i el de Bab el-Màndeb, cosa que també posaria en crisi Egipte, paralitzant el trànsit pel canal de Suez.

I Europa?
Aquesta operació està dirigida per israelians i americans. A diferència del que va passar a l’Iraq el 2003 o a Líbia, en aquest cas els Estats Units no han buscat una participació activa dels aliats europeus i és evident que avui Europa es troba en una situació de subordinació. Tot i que no és clar com respondrà. El que és cert és que alguns països com França i el Regne Unit s’estan movent, ja que per exemple una base de la RAF (forces aèries britàniques) i Xipre han sigut atacats.

Què és el que hi ha en joc?
Hi ha en joc el futur d’Orient Mitjà, tot i que les repercussions seran més grans. La república islàmica ha causat danys enormes a la regió, però la seva substitució per una situació d’inestabilitat total o per un canvi de règim que es quedi a mitges podria donar lloc a un escenari encara pitjor. La perspectiva corre el risc d’abocar-se a un conflicte llarg, de resultats imprevisibles, on la temptació de buscar només solucions per la força ens pot allunyar encara més d’aquesta diplomàcia que el Papa no deixa d’assenyalar com a única via realista per a la pau.

No hi ha cap aspecte positiu?
És veritat que no podem posar límits a la providència i sens dubte hi ha molts iranians que somnien amb un país més lliure, on no s’hagi de viure sotmès a la inquietant voluntat del poder. Però en la situació actual, amb els elements que tenim, és difícil pensar que pugui sorgir una figura no vinculada al règim capaç d’encaminar el país cap a l’estabilitat.

Al dret internacional li queda cap credibilitat?
Estem davant de l’assassinat d’un cap d’estat. Encara que Khamenei fos un dictador brutal, es tracta d’una violació evident del dret internacional. Però això sembla que no preocupi a ningú, i potser és el més inquietant. De moment, el que regeix el món és simplement la llei del més fort. Fins i tot els actors que més reclamaven el valor del dret internacional sembla que avui se n’oblidin en virtut d’altres interessos polítics. Se’m podria objectar que el dret internacional sempre ha sigut expressió de l’interès dels més forts, i en part és veritat. Després de la Segona Guerra Mundial, l’ONU reflectia a la seva estructura i als seus equilibris els interessos dels països vencedors. Això és una dada històrica. Tanmateix, amb els anys el dret internacional sempre ha portat a terme una funció important: la d’imposar a qui el violés un cost polític. De manera que cada cop que algú el violava sentia la necessitat d’explicar al món perquè travessava aquesta línia vermella. Però avui sembla que això ja no importi. Ni tan sols es veu cap esforç per confegir un relat que faci acceptable l’ús de la força. Es tracta d’un salt qualitatiu molt preocupant.

El Papa ha llançat una crida a la diplomàcia i a la responsabilitat moral. Algú l’escolta?
Per començar, cada un de nosaltres. La primera responsabilitat és personal: no caure en fanatismes, no atribuir un valor diferent a la vida d’una persona que mor en una guerra en funció del bàndol al qual pertanyi. Afirmar fermament el valor inestimable de cada vida és el primer pas. D’aquí en pot néixer també un compromís concret, cultural i civil. Des del punt de vista polític, hi ha un actor que hauria d’escoltar més que ningú aquestes paraules, i és Europa. Històricament la Unió Europea neix com un projecte alternatiu al recurs de la guerra. És veritat que amb el temps ha anat renunciant progressivament a aquesta vocació, caient en la subordinació i incapacitat de projecció política. L’esperança -probablement vana- és que algú vulgui assumir aquesta responsabilitat.