Sant Francesc sol anar associat a moltes paraules. Humilitat, pobresa, radicalitat evangèlica, ecologia, reforma, pau... només són algunes de les més freqüents en l’imaginari col·lectiu que ja es remunta a 800 anys enrere. D’altra banda, inevitablement l’essencialitat amb la qual vivia va donar motiu per aprofundir en molts aspectes de la seva personalitat. Una persona essencial però tan profunda al mateix temps que partint d’un detall es pot desentranyar tota la resta. Sant Francesc es va desfer de tot per consistir només en Jesús, fins a tal punt que va rebre els estigmes i el van arribar a definir com un “alter Christus”.

Una de les paraules que a vegades, de tan utilitzada, sona superficial és fraternitat. Per ell eren germans i germanes el sol, la lluna i la creació sencera, ja que comparteix amb ells l’origen i destí en Déu. Però sobretot eren “germans” els seus amics -com ho era qualsevol home o dona- amb els qui va donar vida a una fraternitat, la dels framenors, que va ser l’origen d’una nova manera de relacionar-se amb la societat i amb el món. “Germans tots” per ser “fills tots”, com recordava el papa Francesc a la seva tercera encíclica, Fratelli tutti.
Una altra paraula molt franciscana és l’alegria. Però què és el que vol expressar? «L’home està content perquè Déu viu –escriu don Giussani a El rostro del hombre–. És un dolor que riu, com els passa als nens quan cauen i es fan mal i se’ls omple la cara de llàgrimes: ploren pel dolor que senten, però alhora somriuen perquè la seva mare i el seu pare són amb ells per consolar-los i ajudar-los». Alegria i dolor plegats, quina paradoxa! Una cosa impossible per a algú a no ser que visqui totalment captivat per Jesús perquè només té una raó per viure, i és que «Déu és».

El sant que no posseïa res també torna a posar davant nostre la paraula obediència, un dels tres vots franciscans (com de totes els ordes religiosos), juntament amb pobresa i castedat. L’inici de la seva Regla, aprovada pel papa Honori III, l’enuncia en primer lloc i la repeteix tres cops. «La regla i vida dels frares menors és aquesta, a saber: guardar el sant Evangeli de nostre Senyor Jesucrist, vivint en obediència, sense res propi i en castedat. El germà Francesc promet obediència i reverència al senyor papa Honori i als seus successors canònicament escollits i a l’Església romana. I que els altres germans estiguin obligats a obeir el germà Francesc i els seus successors». Una fórmula precisa que no deixa lloc a gaires interpretacions. Paraules exigents però no inassolibles, com afirma també Giussani a ¿Se puede vivir así? «La paraula obediència no és més que la virtut de l’amistat». Recorda una mica la gran pregunta d’Anne Vercors a L’Anunciació a Maria. «I per què turmentar-se quan és tan senzill obeir?».