El vespre de dijous, l’arquebisbe de Milà va anunciar que el 14 de maig es tancarà la fase diocesana del procés per a la causa de beatificació de don Luigi Giussani. És una alegria per a qui, com jo, pertany a CL. I és un fet que interpel·la tota l’Església i, en certa manera, tota la societat italiana. Don Giussani, reconegut ja de fet com un dels principals teòlegs i educadors del segle XX, és abans que res un home que va saber parlar al cor de milers de persones de diverses generacions.

Quan va abandonar el seminari de Venegono, on s’obria davant seu una prometedora carrera acadèmica, per anar-se’n a fer classe de religió a un institut milanès, ho va fer amb la intenció de trobar-se amb els joves. Volia comunicar-los el fet de Crist com una presència concreta que canvia la vida i alhora ensenyar-los un mètode amb el qual utilitzar la raó de manera adequada per afrontar sense por les preguntes de la vida i valorar totes les perspectives de significat. Els seus alumnes, creients o no, s’adonaven que la seva proposta anava més enllà d’una exposició doctrinal. Estimulava una confrontació oberta, lleial, capaç de valorar qualsevol experiència. Fins i tot personalitats del món laic, com els seus antics alumnes Massimo Fini i Giuliano Pisapia, han reconegut que era impossible quedar-se indiferent davant seu.

El que el movia era una passió per Crist de la qual brotava una passió irrefrenable per l’home. No per uns quants, ni tampoc per una idea abstracta de “l’home”, sinó per cada persona concreta, amb el seu desig irreductible de bellesa, veritat i justícia. Aquest era el “cor” al qual es dirigia Giusanni, que anhelava fer-lo emergir per poder dialogar-hi en qualsevol circumstància. Durant la crisi del 68, quan l’avenç del secularisme va empènyer molta gent a buscar un refugi espiritual, Giussani parlava de l’esperança cristiana com quelcom que «defineix el nostre rostre al món». «Treballem, mengem, ens reunim o estem sols, estudiem, ens fem adults i vells amb aquesta esperança i per aquesta esperança».

Aquesta mateixa passió per l’home va generar amb el temps obres i iniciatives en l’àmbit cultural, econòmic o social. Penso, entre d’altres, en el Meeting de Rímini, un lloc on persones de diferents procedències i orientacions es troben per dialogar i construir junts itineraris de convivència i de pau. Per això, per a nosaltres és un motiu afegit de reconeixement que el mateix dijous rebéssim també la notícia de la participació del papa Lleó XIV al proper Meeting, un signe d’estima i un reclam a la nostra responsabilitat.

Gratitud és el sentiment que predomina avui en nosaltres pel do rebut i per la tasca que comporta. En un temps marcat pel malestar juvenil, per la polarització política, per ruptures transversals a les famílies, institucions i comunitats, pot aparèixer la temptació d’ocupar espais aliens o de perseguir hegemonies impossibles. Aquest no és el nostre camí. La urgència que sentim és una altra: oferir la nostra contribució a una societat plural, portant una presència que neixi d’una experiència cristiana viva.

Sabem que som petits, però precisament això ens empeny a ser més audaços, a posar en joc la nostre fe als ambients en els quals vivim -família, feina, escola i universitat, compromís civil i polític- per testimoniar que l’esperança cristiana és una força capaç de despertar allò humà.

La causa de beatificació de don Giussani, l’aniversari de la mort del qual es compleix avui, prossegueix el seu camí perquè l’Església hi reconeix un signe de bé per a tothom. A nosaltres ens toca acollir en aquest reconeixement una provocació positiva per als nostres dies, lluny de qualsevol temptació d’erigir monuments estèrils. Perquè la història no necessita nostàlgies sinó homes i dones que, amb humilitat i coratge, sàpiguen continuar escalfant el cor del món.

Article publicat a la Reppublica