L’experiència viscuda l’any passat i la insistència de les germanes que treballen allà em va animar a tornar a l’hospital de Dono Manga, al Txad. Tres setmanes com a cirurgià en un lloc on una pobresa sempre sorprenent i unes necessitats bàsiques sense atendre es converteixen en el pa de cada dia. A les vuit del matí arranca la jornada hospitalària amb una pregària comunitària feta sota un enorme mango que hi ha al pati. L’aire és fresc, la infermera llegeix als pacients i al personal les lectures del dia en francès, la llengua oficial. Avui l’evangeli proposa l’episodi de la filla de Jaire ressuscitada (“Talita kum”) i l’hemorroïsa, una dona que portava dotze anys sofrint hemorràgies i que s’havia gastat tot el que tenia buscant una cura que no havia arribat.

Tanmateix, en lloc de resignar-se, va a buscar Jesús. S’hi acosta i només aconsegueix tocar la vora del seu mantell. Però ell, empès per la multitud, se n’adona i pregunta: «Qui m’ha tocat? Algú m’ha tocat. He notat una força que sortia de mi». Pere se sorprèn amb la seva pregunta. Llavors ella, veient que no pot continuar amagada, s’obre pas tremolant i es llança als seus peus revelant-ne el motiu i com s’ha curat. Ell se la mira i li diu: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau».

Mentre la pregària s’acaba, penso que aquesta pàgina no ens deixa gaire bé als metges, incapaços i ambiciosos; no estem a l’alçada ni tan sols del seu mantell. Així comença la jornada entre pacients ingressats, quiròfan i visites ambulatòries interminables. Els 35 graus de l’estació seca tampoc no ajudes. La tarda continua al mateix ritme, fins que es fa de nit i sopem. Quan arriba l’hora d’anar-se’n, apareix sor Noemi, la infermera mexicana. La seva cara mostra l’expressió típica de qui no vol destorbar però ho ha de fer. Em pregunta si puc visitar una dona embarassada que porta quatre dies amb una hemorràgia.

Sortim a les fosques, cap a la sala de parts. Hi vaig pensant que probablement caldrà fer un raspat. Em trobo amb una dona amb molt de patiment, està deshidratada i no para de suar. Comencem amb el protocol habitual: sèrum, controls, mostres i proves. La dona i el seu marit semblen molt preocupats. De seguida ens adonem que en realitat es tracta d’una altra cosa. No està embarassada, sinó que té un tumor enorme a l’úter. Els resultats de les proves empitjoren el diagnòstic, ja que té un terç de la sang que hauria de tenir. Està al límit. Se’m presenta una nit complicada al quiròfan. De casos com aquests a Europa ni tan sols se’n veuen.

Ens vam posar a buscar donants urgentment entre els familiars per fer proves de compatibilitat. Els quatre primers van resultar incompatibles. Començo a adonar-me de la gravetat de la situació: m’enfronto a una intervenció urgent molt complicada, que sens dubte no domino i amb una pacient que és a punt de morir dessagnada. Sense sang disponible per la transfusió i sense mitjans adequats. A més, els meus ajudants tampoc no tenen experiència al respecte. Em sento esclafat per un pes insuportable, m’angoixo. Començo a resar. Decidim portar-la urgentment a quiròfan, mentre que des del laboratori continuen buscant algun donant compatible. La dona té 28 anys i tres fills. Si no l’operem, morirà en qüestió d’hores. Així que és un risc que cal córrer.

Obro a l’atzar el llibre de les hores al mòbil, buscant consol en la paraula de Déu. Reso i reso. Entrem a la sala. Les gotes de sèrum cauen a tota velocitat, però no és més que aigua amb sal. Començo a operar. «Arriba, la sang?», pregunto una i altra vegada gairebé amb resignació. De cop entra la germana somrient, amb una bossa de sang encara calenta. El tumor és enorme. Obro amb cautela, és molt complicat. No sé per on tirar i m’adono que estic perdent temps. Valoro diverses opcions. L’anestesista es posa a cridar, ja no se’n sent el batec, li aplica una descàrrega, és al límit del col·lapse. Tinc por que entri en parada. La bossa de sang comença a entrar ràpidament a les venes de la pacient, que sembla resistir. Ha d’estar tranquil i continuar.

De cop em recordo de la lectura d’aquest matí. El miracle de l’hemorroïsa. No pot ser una mera coincidència. Em dona una esperança increïble, sé que és Ell qui domina la realitat. «T’ho demano, t’ho demano. Salva també aquesta hemorroïsa». Torno a intentar-ho i aconsegueixo avançar, tot comença a guanyar ritme inesperadament. Aconsegueixo tallar l’úter i controlar l’hemorràgia. Acabo, començo a cosir. La pressió i el pols s’estabilitzen i l’ambient es calma.

No parlo, encara que tots els de la sala per fi es relaxen i recobren l’alè com qui s’ha escapat d’un perill. No deixo de pensar en aquella dona que va tocar el mantell de Jesús. En la seva fe indomable, en la seva obstinació i en el poder d’Aquell que va sortir al seu encontre i la va curar. «Senyor, et dono gràcies perquè avui no només he sigut un metge, sinó que m’has concedit l’honor d’haver sigut el teu mantell».