«Ja ens veurem al febrer, pel festival de Sanremo». Amb aquesta promesa s’acomiaden tres mares italianes que viuen a la perifèria londinenca. És migdia d’un diumenge de gener i es disposen a tornar a casa després de passar tres dies a Windsor, als afores de Londres, juntament amb unes altres 300 persones entre adults, adolescents i nens del Regne Unit, Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos i Noruega, tots ells membres de les comunitats europees anglosaxones de Comunió i Alliberament. Un cap de setmana esperat per molts i que, després d’una pausa de diversos anys, s’ha reprès amb la participació de Davide Prosperi, president de la Fraternitat. «Per a nosaltres, acostumats a comunitats petites, aquesta és una gran ocasió per estar junts i compartir penes i alegries, a més del camí proposat pel moviment», explica Claudia, responsable de la comunitat de CL a Irlanda.

Tres dies amb diversos moments d’assemblea on les mans no deixaven d’alçar-se per intervenir i explicar el que estaven vivint o per preguntar. Crida l’atenció la llibertat amb la qual la gent s’exposa sense reserves pel desig d’una companyia per afrontar la vida quotidiana. Margherita, que viu a Londres, treballa a casa i sovint sent una solitud «que et parteix per la meitat». Pregunta com incideix en això la seva pertinença a Crist, qüestió que apareix a la intervenció d’altres dones. En canvi, Agata, de Dublín, mira la solitud com «la millor aliada» per recordar-se de l’Únic que és capaç d’omplir aquesta absència i que és present en l’Eucaristia. Richard, un universitari de Londres, parla de la seva uneasiness (inquietud, ndt) davant del vaivé d’estudiants d’Erasmus i investigadors expatriats amb qui sorgeixen amistats que semblen tenir “data de caducitat”.

Per a diverses parelles que s’hi han hagut de traslladar per motius laborals, el rostre de les persones que s’hi han trobat els resultava estrany al principi. «Tot just arribar a Durham, li vaig demanar a Giacomo (responsable de la comunitat de CL al Regne Unit, ndr) que m’ajudés a afrontar aquesta solitud», explica Cristiano. «No infravaloris el fet de ser-hi amb la teva dona, vosaltres dos sou la primera comunitat», li va respondre, recordant quan algú li va dir una vegada, just abans de marxar cap a Escòcia acabat de casar, que el Senyor l’estava esperant a Edimburg. Una promesa de bé que els va permetre a tots dos implicar-se en la parròquia i sortir a l’encontre d’aquells rostres estranys amb els quals al cap d’uns mesos van arribar a «compartir la vida amb una nova escola de comunitat i l’aventura de ser pares». Una solitud que genera en canvi humanitat i comunitat, per la certesa de la seva Presència. I que requereix dir que “sí” cada dia.

Per a Paolo, doctorand a Trondheim, estar sol a la freda Noruega el va portar a trucar diverses portes, sobretot a l’església. Així es va trobar amb el bisbe Erik Varden, amb qui va néixer una amistat preciosa. I després amb José Clavería, missioner de la Fraternitat Sant Carles que també és a Trondheim, i amb Paolo, Gemma i la petita comunitat escandinava de CL (“Primavera al nord d’Europa”, Huellas).

«Una amistat»
Allà on hi ha comunitats, la gent pregunta com créixer i ser més fidels. Prosperi respon reprenent una conversa amb els joves del CLU durant l’esmorzar del dissabte, quan els va preguntar què era el moviment per a ells i la resposta fou molt senzilla: una amistat. Una amistat on s’experimenta Crist. Si és vertadera, creixerà allà on siguis. No depèn de tu, sinó d’Ell, a qui cal demanar-li aquesta fecunditat.
No es tracta per tant del nostre projecte sinó del de Déu a la nostra vida. El pare Andrew, després de vint anys de sacerdoci a Irlanda, reconeix la seva manca d’iniciativa. Pel seu temperament, mai no s’atreveix a fer el primer pas i convidar la gent a gestos del moviment, però recorda una conversa que va tenir amb el pare Barbetta, que li va dir: «Quan et deixis sorprendre pel que Déu fa succeir a la teva vida, canviaràs». «He après no tant a convidar -és difícil canviar el propi temperament- sinó a no rebutjar les invitacions que rebo». Això ha transformat la seva manera de confessar, tant que els seus germans van començar a preguntar-li, sorpresos, el motiu de la cua que es formava al seu confessionari. És una educació de la mirada, i per tant una educació de la llibertat per dir “sí” allà on siguis.

La mateixa pregunta
«Molts cops solem pensar en el moviment com quelcom que ens precedeix -comenta Prosperi- però el moviment és generat en primer lloc per cada un de nosaltres, per la nostra manera de viure les relacions. La missió no consisteix a ensenyar una doctrina, sinó en l’eixamplament de la nostra amistat, que roman a través de la nostra comunió, independentment d’on ens trobem». Fins a tocar inevitablement els que hi ha al voltant.
Tal com li va passar a Martin, psiquiatre irlandès, quan va tornar a treballar després d’un permís de dos mesos. El director clínic el va rebre amb una confessió: s’havien adonat de com el necessitaven per la quantitat de conflictes que havien sorgit durant la seva absència. Era l’únic capaç de prendre’s seriosament a la gent i construir ponts.
Tanmateix, fins a quin punt cal exposar-se amb el judici original que s’aprèn pertanyent al moviment? S’ho pregunta Michela, de Malta, pensant en una companya amb qui no va fins al final en certes decisions “vocacionals” que se n’allunyen molt. Com estar davant d’algú que pensa de manera diametralment oposada en qüestions controvertides que a vegades fan que el diàleg sembli impossible?, pregunta Jackie, de Dublín.
«Hi ha una cosa que us uneix a tu i a la teva companya -respon Prosperi a Michela- i és la pregunta sobre el que significa ser estimats. Tenir això al cap és el primer pas per caminar junts, compartint la mateixa humanitat». És el mateix mètode que la mare Teresa de Calcuta que, davant d’una germana que li diu que està cansada de rentar els plats però que ho fa “per Jesús”, li respon que la veritable raó per rentar-los bé no és una “obligació” sinó la consciència que Algú està esperant aquest plat per menjar. Sabent que és Jesús qui l’espera, el rentarem d’una altra manera. I ho va dir quan encara era “al desert”.
El que se’ns demana és estimar amb la mateixa humanitat que la mare Teresa, afegeix Prosperi. Confiar en les nostres raons estan oberts a les de l’altre, fins i tot en qüestions controvertides, una dificultat cada cop més estesa últimament, quan abans no estar d’acord no es veia com un problema. «Occident, com deia l’aleshores cardenal Ratzinger en un famós discurs, ha desenvolupat una espècie “d’odi cap a si mateix” i un distanciament de la pròpia història, abraçant el relativisme: no es pot afirmar cap veritat. Però nosaltres estem segurs de l’existència d’una veritat que és a la base de la nostra unitat».
El diàleg continua mentre despunta un tímid raig de sol en aquest cap de setmana tan anglès. Els batxillers també volen compartir una mica de la seva vida. Els preocupen l’ansietat pel rendiment escolar i les amistats que s’acaben o es perden per mudar-se a una altra ciutat. «Són dues maneres diferents d’expressar la mateixa necessitat -suggereix Prosperi parlant amb ells amb les cadires formant una rotllana-. Mostren el mateix desig de reconeixement, que la nostra vida sigui valuosa per algú. Però mentre que una atenció excessiva al rendiment escolar pot portar a la solitud, l’amistat és un valor a la vida que es dona gratuïtament. En conseqüència, també ajuda al rendiment». És un reclam a construir ponts, a estimar les persones que ens envolten, a deixar-nos sorprendre descobrint-nos a nosaltres mateixos estimant els altres. Perquè som objecte d’un amor que ens abraça amb els nostres límits, fracassos, traïcions i humiliacions, amb tots els nostres intents irònics. Un amor que fa noves totes les coses, com deia el lema d’aquest cap de setmana anglosaxó.